del Ramaiana : Bala kanda ( Valmiki ).

El Ramayana és un text sagrat de l'hinduïsme i està considerat una de les màximes fites de la literatura oriental. Forma part dels Smriti hindús (textos no revelats directament per Déu, sinó transmesos per la tradició) i és una epopeia narrada en 24.000 versos, que gira al voltant les aventures de Rama per vèncer el seu rival Ravana i rescatar la seva esposa Sita. Es creu que l'origen de l'obra data del segle III aC. La versió més coneguda és la del poeta Valmiki.

Com a l’altra gran obra èpica hindú, el Mahabharata, el Ramayana no és només una història ordinària, sinó que conté les ensenyances d’antics savis hindús i els presenta en una narrativa al·legòrica. Els personatges Rama, Sita, Lakshmana, Bharata, Hanuman i Ravana són fonamentals en la consciència cultural Índia.

El dia abans de marxar de l’Índia em vaig comprar tres còmics de la sèrie Amar Chitra Katha. Es tracta d’una famosa i immensa col·lècció de clàssics il·lustrats que expliquen d’una forma amena (i molt simplificada) les històries i llegendes de la mitologia hindú. Un dels tres que vaig comprar era el Ramayana de Valmiki, que fa uns dies he acabat de llegir.

La història és molt entretinguda, plena d’aventures, i no hi falten reis, prínceps i princeses, gegants, déus, semi-déus, savis ascetes, o monos guerrers. Ara però, m’he quedat amb ganes de llegir la versió de veritat.

Entre altres coses, m’ha agradat conèixer més coses de Hanuman, el déu mono, tan venerat pels indis, i del que pots trobar imatges a infinitat de llocs. Com per exemple aquesta que vaig fotografiar a Bagepalli el passat estiu.

del bloc

com gotes a l' oceà.

Del Ramaiana ó Gesta de Rama s’ ha dit i amb raó que és un dels més grans monuments literaris de la humanitat.

Va ser escrit ara fa aproximadament dos mil cinq-cents anys en llengua sànscrita, de la que deriven totes les llengües indo-europees.

I des d’ aquella allunyada data fins avui, la vida del príncep Rama segueix sent immensament popular entre les poblacions índies i indonèsies, i existeixen d’ ella innombrables versions de tot tipus:

orals, escrites, cantades, ballades, adaptacions per a titelles, cinematogràfiques i fins i tot en forma de còmics per als infants.

Ha estat traduït a totes les llengues cultes del món, tot fent realitat la promesa que el deu Brahma va fer a Valmiki, quan li va ordenar composar aquest extens poema:

“Mentre les muntanyes siguin muntanyes

i els rius segueixin el seu curs,

els homes recordaràn la cançó de Rama...”

Avui el Ramaiana ens ofereix la possibilitat de bocabadar-nos davant de meravelloses aventures, amb una grandesa i estímul narratiu tan sols comparables ald de l’ Ilíada d’ Homer, amb la qual guarda un evident paralelisme ( raptes de Sita i d’ Helena, destrucció de Lanka i destrucció de Troia ).

De fruir la confrontació dramàtica i els conflictes morals que encarnen els seus protagonistes, amb trets més propis de la literatura contemporània que d’ una obra escrita vuit cents anys avans de Crist.

Aquesta obra grandiosa ha de ser considerada com el primergran poema d’ amor de la literatura universal, i no tant per que narri una història d’ amor, com per què crea tota una nova llengua lírica. (...)

Un cop llegit aquest poema, retrobem els seus ecos dins els textes més diferents i de cultures aparentment molt alienes: a les Mil i Una Nits, a Shakespeare, a la poesía mística, als llibres d’ aventures de tots els temps...

(...) Caldría fer referència a conceptes tan senzills a la nostra vida diària com el de la realitat i el del temps. Perquè esdevé que, per al pensament hinduïsta que rau dins el Ramaiana, la realitat no és única sinó múltiple, amb diferentes dimensions i manifestacions, en permanent contacte unes amb altres, i on tot pot esdevenir al marge de la mesura mecànica ó cronològica del temps:

no hi ha doncs, fronteres radicals entre éssers animats ó inanimats, entre homes i animals ó entre déus i homes, i els aconteixements narrats no sempre se succeeixen dins el que per a nosaltres, occidentals, seria un ordre lògic.

Així, els animals parlen, la natura s’ embriaga d’ amor amb l’ amor dels desposats Sita i Rama, i es converteix en un infern hostil quan la fatalitat els separa.

Un deu pot enamorar-se de l’ esposa d’ un anacoreta, i aquest retirar-se a meditar dalt d’ un cim durant mil anys, i encare més prodigiós, arribar a ser més poderós que un deu; els dimonis conviure amb els homes, i els déus encarnar-se en homes que ignoren la seva veritable identitat divina...

Potser aquest pensament que concep la realitat com un univers múltiple, sense fronteres delimitades, una diversitat en permanent reneixement i recreació, és en estreta relació amb la conformació social i cultural del subcontinent indi.

Perquè, al llarg dels segles, aquest ha esdevingut un curiosíssim mosaic amb dotzenes de llengües, de races, de castes socials i fins i tot de religions i sectes religioses que coexistíen dins una unitat, caòtica, i a l’ hora harmònica: la societat índia.

Una societat que, amb el seu equilibri de forces dispars, mantenía enormes desigualtats socials i abominables injustícies, i a l’ hora una societat que encare no havia inventat les fronteres nacionals per motius de raça, llengua ó religió i que conseqüentment, encare no s’ havia lliurat a la carnicería fratricida que foren les guerres de religions, i segles més tard, la guerra entre i/o dins els estats moderns.

La religió hinduista conforma la societat índia, i és a l’ hora el seu reflexe.

Però, què és, la religió hinduista?

Actualment, l’ hinduïsme ó brahmanisme no és l’ única religió d’ India, doncs coexisteix amb d’ altres religions, com el budisme, però sí és la religió originaria, no tan sols per aparèixer abans en el temps, sino per què ha conformat i donat caràcter a tot el subcontinent indi.

En trets generals, l’ hinduisme entén com l’ Univers està sotmès a un constant procés de creació i destrucció. Els déus són innombrables, però hi ha tres que ocupen un lloc preeminent:

Brahma, que és el creador de l’ Univers,

Visnú, que protegeix i té cura de l’ univers creat per Brahma,

i Shiva, que destrueix tot el que ha estat creat per Brahma i protegit per Visnú. Aquests tres déus central i recorden la trinitat del cristianisme, es recolzen a una mateixa energía i participen d’ una mateixa identitat divina.

L’ Univers es desenvolupa en cicles.

Un cop acabat un cicle sencer, en haver destruït Shiva tot l’ univers, Brahma torna a crear un altre univers i Visnú s’ esforça a tenir-ne cura i a mantenir-ho, fins a la nova destrucció.

Quelcom de semblant succeeix entre els homes:

moren, però tornen a nèixer encarnats en un altre personatge.

Aquest perpetu “tornar a nèixer” sembla un triomf sobre la mort i, malgrat tot, esdevé a la llarga una maledicció, en quedar els homes atrapats dins un infinit cicle de reencarnacions.

Per fugir d’ aquesta maledicció, els ascetes i els homes savis duen a terme unes pràctiques que els hi permetràn conquerir el dret a la mort definitiva.

En aquesta mort definitiva l’ home és dissolt dins l’ energía divina, quedant alliberat de posteriors reencarnacions.

Però, de banda aquests tres déus centrals, existeixen la tira de déus.

Llur comportament és similar al dels homes, hi ha entre ells molts llaços de parentius, i també són subjectes a la transmigració i desapareixeràn quan el mon actual desapareixi.

El primitiu cel hinduísta, anterior a la reforma històrica duta a terme pels brahmans ó sacerdots de Brahma, era curull a vesar de diferents déus i de diferents mites en relació a la creació de l’ univers.

I l’ ortodòxia brahmànica coexisteix, tot i que limitant-lo, amb el ric politeísme de l’ induïsme original.

Totes aquestes dades són en estreta relació amb el Ramaiana, ja que és segur que el poema va tenir, com a mínim, dos autors:

el qui coneixem amb el nom de Valmiki, que va compondre el cos central de l’ obra, i el poeta ó poetes desconeguts que afegiren un primer i un darrer llibre als cinq que va escriure Valmiki. És evident que l’ autor ó autors dels afegits posteriorment eren propagandistes de Brahma, i és per això que reconverteixen a Rama ( que al poema de Valmiki era únicament un heroi ) en la setena reencarnació de Visnú.

Així és com un personatge épic es converteix en un deu, i el que inicialment era una epopeia esdevé un texte sagrat de l’ hinduísme.

Els resultats d’ aquesta operació literària-religiosa realitzada entre els anys 500 i 300 adC van ser veritablement exitosos.

L’ aportació d’ aquests poetes al poema original ens revela, a més, un fí instint literari, i ens segueix meravellant per la seva inteligència i la seva “modernitat.”

Al llibre primer, els fills bessons de Rama apareixen a la ciutat de Ayodia, són duts davant el seu reial pare, i sense que aquest els reconeixi, li reciten el poema de la seva pròpia gesta, la del rei, cosa que el durà al penediment i a la sorprenent revelació final, on descobreix què és una reencarnació de Visnú, cosa que ell desconeixía.

Resulta també curiós que, en un texte tan antic, que l’ autor del poema, l’ asceta Valmaki, apareixi dins l’ obra com un personatge més, com un dels seus protagonistes. (...)

José Luís Gimenez-Frontín

Ramaiana.

Llibre primer: Bala kanda.

Kusa i Lava a la cort de Rama.

A l’ India hi ha un regne, célebre i feliç, anomenat Kosala.

La seva capital és Ayodia, ciutat d’ anomenada, amb avingudes encatifades de flors perpètuament. I era tal el seu saver i tantes les seves riqueses atresorades, que la seva fama cap altra ciutat la tenía.

Un dia van aparèixer pels seus carrers i places dos nois bells amb melodioses veus, els germans bessons Kusa i Lava, i cantàven fragments d’ un poema desconegut.

Els cortesans, meravellats per l’ art i la modèstia dels joves, decidiren portar-los al palau per obsequiar Rama, el magnífic rei dels kosalas, l’ heroi de pit de lleó i front altiu, qui es marcía a la flor de la seva maduresa.

- “Escolta, pare radiant, el relat d’ aquests dos nois, bells com els fills d’ un déu” - , li digueren.

I Rama respongué:

- “Escoltem-los. I com es diu el cant que ara interpretareu?”

- “És una composició del nostre mestre, l’ asceta Valmiki – li respongueren Lava i Kusa, plens de reverència davant l’ inexpugnable Rama – El poema es diu Ramaiana, que vol dir les gestes del príncep Rama.”

I tot seguit van començar amb veus dolcíssimes aquesta història, mentre Rama, envoltat de la seva cort i a mesura que l’ escoltava, sentía, vers a vers, que la seva ànima reneixía i es tornava a agafar novament a la existència.

Valmiki compòn el Ramaiana.

Jo, Valmiki, ermità de les muntanyes de Xitrakuta, mai vaig ambicionar els favors de Sarasvati, deesa de la poesía, i conseqüentment mai vaig compondre versos.

Des la meva llunyanya joventut que somniava amb dedicar-me a l’ascetisme, i així protegit de qualsevol tentació, passar la meva vida a la sol·litud del meu cenobi.

Cec de mi mateix, volía comprendre els misteris de Brahma, causa de tota creació, i deixar així un llegat de saver als meus deixebles. La meva ambició no tenia límits.

- “Venerable Narada – li deia jo al meu mestre – els textes sagrats es contradiuen en cantar l’orígen de totes les coses. El meu esperit és plé de confusió.”

- “Tots els textes – em va dir – son diferents, i tots narren el mateix i diferent acte.”

- “Però mestre – insistía jo - , ¿potser no és l’únic de cert que no és Brahma el déu primer, ja que del seu somni va sorgir tot el que hi ha creat? De la seva divina ment van nèixer totes les criatures, animades ó inanimades. De nit els dimonis, de dia els déus, al capvespre els avanpassats, i a l’ alba, els homes. De la seva fam van nèixer els menjadors de carn, i de la seva alegría els bevedors de paraules...”

- “També això és veritat” – em solía respondre.

Un dia, en sentir proper el moment de la mort, em va cridar al seu costat.

- “Mai no aconseguiràs – em digué – comprendre a Brahma, el Creador, si ignores a Visnú, el Sustentador de Tot Allò Creat. Ni a Visnú si oblides a Shiva, el noble Destructor del Que És Preservat. Tots tres déus es sustenten amb la mateixa energía, i son una mateixa i a l’ hora diferent llum. Jo et dic, Valmiki, el dotat de virtut i d’ eloqüència, que hauràs de consagrar la teva vida al culte de Visnú, i que les teves paraules seràn recordades amb admiració i respecte per innombrables generacions.”

Talment ho va dir, i jo, tot i que amb l’ esperit contrariat i en tenebres, el vaig obeir.

Van passar els anys, tot esperant una revelació que no arribava. I vaig anar envellint.

Finalment, un dia mentre el meu esguard vagarejava per la vora del riu, vaig veure un caçador de mirada maligna, a l’ aguaït d’ una parella d’ aus amb plomes grogues que, ignorants del perill, es donàven en el seu joc d’ amor. El caçador va matar el mascle, al devant dels meus ulls. Jo no vaig saver contenir la meva indignació, doncs el molt infame ni tan sols podia respectar l’ acte de l’ amor. I la meva ànima es va omplir de pietat per a la famella, que llançava crits de dolor. De cop, vaig començar a cantar, en rodolins, per a honrar aquella parella meravellosa d’ aus i el seu aparellament.

Llavors, el Creador dels Mons, Brahma, el déu dels quatre rostres i de la immensa glòria, va revelar-se’ m en tot el seu esplendor.

- “Oh brahmàn! – em va dir – Amb els teus versos has de cantar la conducta pública i secreta del virtuós Rama.

Ja en saps molt d’ ell, i tot allò que ignores ho aprendràs amb l’ ajut de la meditació, en l’ acte mateix de composar el teu cant.

No hi haurà al teu poema ni un sol mot inexacte.

Qui el canti, viurà envoltat dels seus fills i nets, i a la seva mort, serà ascendit al cel. Qui l’ escolti, quedarà net dels seus pecats.

Mentre les muntanyes siguin muntanyes, i els rius segueixin el seu curs, els homes recordaràn la cançó de Rama.”

Aixì parlà el gran déu, el qui d’ ell mateix obté sa sobiranía, i jo, finalment feliç, em vaig purificar amb un ritus de glopeig, i em vaig entregar nit i dia a composar la història que ara sentireu.

El naixement de Sita.

Un dia prodigiòs el del naixement de la princesa Sita, filla de Janak, rei dels bidehas.

Janak treballava la terra amb la seva arada reial, quan tot d’ una aquesta s’ obrí dolçament i de dins seu va sortir una infantona, un ésser meravellós devant la qual es congregaren, reverents i feliços, els videha.

I va ser llavors quan el cel estrencà per la mitat, i al llum dels llamps es va veure el déu de la tempesta, el salvatge, violent i terrible Rudra, missatger de les destruccions.

- “No tinguis por, Janak – digué amb sa veu poderosa – He vingut per a entregar-te, en dipòsit, aquest arc sagrat, signe de la meva divinitat, i que la seva posessió ha estat ambicionada per molts déus i ha estat motiu de grans torbacions al cel. Quan la teva filla Sita, que esdevindrà la dona de més dolça i més serena bellesa que mai hagi existit, arribi a l’ edat de contraure matrimoni, convoca als seus innombrables pretendents. I que ells intentin tensar el meu arc sagrat, de potència sense límits. Reis i prínceps fracasaràn l’ intent. I tú, Janak, tan sols donaràs en matrimoni a Sita, la de l’ aura d’ or i la bona fortuna, com a recompensa al vigor de qui pugui combar la meva arma. I si no és així, no la concediràs.”

Va crèixer doncs la princesa i va esdevenir una jove de virtut extrema, i càl·lida bellesa com la de la terra on va neixer, fins que Janak va considerar que havia arribat el moment de concedir-li espòs.

El príncep Rama, pretendent de Sita.

Mentre tant, al veí regne dels kosalas el rei Dasarata i la reina Kausalya havien tingut un primogènit, el princep Rama, el jove de pit de lleó i front altiu, el de mirar serè i aura sagrada de color blau. Essent tan sols un noi ja havía realitzat gestes prodigioses.

Va vèncer en combat obert al poderós dimoni Marika, i va ser felicitat pels déus, que l’ honraren amb el dó dels seus dards màgics, que cap altre ésser humà podia utilitzar. Brahmans i cortesans, súbdits i guerrers el consideràven amb satisfacció oberta, un digne hereu i successor al tron del rei Dasarata.

Un dia, a un dels seus viatges, escoltà de la bellesa i la inigualable dolçor de la princesa Sita. El seu cor es va inflamar, i va marxar immediatament cap al regne videha, on a la seva cort es congregàven ja herois llegendaris de tot el continent.

Carregà a l’esquena el seu arc i el caraj de sagetes sagrades. Els tigres, emboscats dins la selva, el reconeixien i evitaven el seu encontre. L’ aigua dels rierols el reconeixía i enmansía al pas de les seves sandàlies. Fins el sol el reconeixía i li enviava els seus benignes raigs.

Rama, però, l’ inexpugnable, era aliè a totes aquestes meravelles, doncs dins son pit no hi havia lloc per a cap altre prodigi que el del seu amor per la més dolça i bella de les dones, la princesa Sita, la dels ulls de daina, boniques formes i fina cintura.

Va arribar per fí al palau de Janak.

Prínceps i reis, procedents fins i tot de païssos bàrbars, exhibíen devant del rei els seus merescuts títols per a convertir en esposa a la princesa. Ella, mentre tant, romanía amb la mirada baixa, tranquil·la, reclinada entre coixins de seda als peus de son pare.

Però quan Rama l’ inexpugnable travessà els passadissos del palau, quan el més gloriòs heroi va entrar dins l’ ample saló on s’ escridassaven, amenaçant fins i tot amb guerra, si el rei Janak no accedía a les pretensions d’ aquells arrogants.

Sita sentí, de cop, la presència d’ una aura poderosa, alçant els ulls per primera vegada.

I en veure al príncep Rama, les seves galtes de color de mel es van colrar de coure encés.

Els seus ulls de daina s’ imantaren en els ulls del jove Rama, i va saver que mai no podria ja apartar-los dels d’ ell.

Llavors, Janak va manar que li duessin l’ arc de Rudra.

Cinquanta colles, de cent homes forts i animosos cadascuna, van arrossegar amb enorme esforç un bagul amb vuit rodes, a l’ interior del qual era guardat l’ arc del terrible Rudra, de potència sense límit.

- “Heus aquí l’ arc meravellós, oh venerables reis, que haureu de tensar si aspireu a la mà de la princesa Sita. Els mateixos déus han fracassat en aquest intent, i encare menys podràn els homes tensar aquest arc, disposarne una sageta, fer vibrar la corda ó ni tan sols aixecar-lo” – va dir Janak.

I efectivament, així va succeir. Tots els pretendents fracassaren, i la majoría no va ni poguer alçar-lo del cofre.

Llavors, amb el cor curull de la imatge de Sita, somrient, Rama es va avançar, i va dir:

- “Jo agafaré aquest arc excel·lent, i m’ esforçaré per alçar-lo i muntar-lo.”

I tot seguit, al davant de milers d’ homes, Rama, com en un joc, va prendre l’ arc de Rudra pel seu centre, el va aixecar, va posar una sageta i el va tensar, sense cap esforç aparent. I tanta va ser l’ energía acumulada dins l’ arc que, si en aquell moment havés alliberat la sageta, encare avui sería solcant el cel en vertical.

Atònits i reverents, tots els presents guardaven un colosal silenci.

Rama, pletòric de glòria, va agafar llavors els dos extrems de l’ arc amb les mans, i començà a doblegar-lo amb la facilitat amb la que un nen doblega, com un joc, un brot tendre de bambú.

I l’ arc del deu Rudra es va trencar en mil bocins, amb un espetec horrible. Va estar com el brogit de l’ huracà, com un pregó terratrèmol, com si les més altes muntanyes s’ haguessin desplomat: era Rudra, l’ Udolador, que des del cel havía llançat el seu udol més poderós.

Quan la gent es va refer del seu esglai, el bon rei Janak parlà així:

- “Testimoni he estat del vigor de Rama, un inimaginable prodigi que mai hagués pogut imaginar. Gran glòria serà que la meva filla Sita, per mí més estimada que la mateixa vida, rebi a Rama, fill de Desarata, com a espòs. Acompliré la meva prometença, lliure ja d’ inquietut sobre el futur de la dolça Sita.

Que surtin els meus embaixadors en carros veloços, per a convidar al noble Dasarata i la seva cort a les feliçes noces del príncep Rama i la princesa Sita.”

Noces de Rama i Sita.

Què voleu que us digui sobre les fastuoses i alegres noces de Rama i Sita!

Les seves carrosses nupcials no es van guarnir amb or ó pedres precioses, sinò amb fresques i embriagadores flors de tots els colors, mentre que les alçadades descendía sense pausa una dolcíssima flaire d’ inciensaris i una persistent pluja de pètals.

La ciutat era tota ella un clam de tambors festius, de gongs sagrats, d’ imnes i de dances.

Al pas dels nuvis, els infants els prenien per autèntics déus enamorats.

En arribar al temple nupcial, Sita, guarnida amb totes les seves joies, va recitar les pregàries-mantres, i va ser ruixada amb aigua beneïda pel seu pare rei.

Llavors Janak digué a Rama:

- “Teva és Sita, la meva virtuosa filla, aquí present. Prèn la seva mà i posa-la a sobre la teva, espòs fidel. Rep-la, i sigues feliç.”

Els gloriosos esposos van donar tres voltes al voltant del foc sagrat dels sacrificis, i va començar una abundosa pluja de flors.

Dasarata i Janak, amb els ulls curulls de llàgrimes de felicitat.

Sonàven els gongs.

Les dançaires ballaven, i els poetes entonàven els seus cants.

Era talment un espectacle de meravella.

aquest és, al venerable Ramaiana, el primer entre els poemes, obra de Valmiki, el sant, el seu primer llibre, anomenat Balakanda.