I així cantant, cantant, anássen de çá i d' allá per diverses vies y camins, fins á trovarse dins una selva isarda: hom entrava quan la lluna comensava á sortir per entre mitx dels arbres.

Y com ab la fosca i la soletat totes les coses parlen, y no res apart molt, y la nit es mare del esglay, semblávali á ell sentir remor de veus y sobtilíssim trapix com de ánima viventa dins del bosch, les quals veus y trapix tots s' atansaven, y d' entre elles una mes que les altres prima y clara d' arrans de terra, li cridava:

.

" !Company! Company! ..."

Mes ell esporoguit cantant feya sa vía, á la segona vegada la veu que ' l cridava era mes fosca y sortía de mes amunt, i la tersa de tant amunt no s' entenía.

Y llavors prop d'ell vegé l' áliga, l' ós i la formiga que per un corriol del bosch, ensemps anaven i portaven un bou al coll. Y' l bou era mort, y l' ánima del home mes morta que viva de tal visió com devant sos ulls havía.

Y lo que ell dins son cor ne pensá:

.

"De les tres, dues son les coses que t' esglayen: l' áliga i l' ós."

.

Mes quant assó ell pensaba, vingueren á ell los tres companyons de viatge i diguerenli:

.

"Company, company, volguesses tú com á home, valdament per una sola volta, fernos justicia, y com a bons germans repartirnos la presa que havém feta."

Y ell ab tals paraulas se revingué, y pres de coratge diguelshi:

.

"Jo prou..., mes no sabré á quí de vosaltres faré content y descontent."

Y respontli l' os ( com á mes semblant al home ):

.

"Tú mateix. Fes com sols."

.

Veus aquí donchs que ell féu tres parts del bou, y donáles una á cadescú dels tres: a l'áliga com á l' áliga, al ós com á ós y a la formiga com á formiga, tot segons les sabies lleys y consuetuts antigues establertas, qui manaven donar á cadascú lo que li pertoca.

Y assó fet, ell feu sa vía, y totduna que á caminar comensava sent que 'l cridan.

Y llavors s' esferehí, y d' esferehiment pensá:

.

"!Ay trist! matarte volen..."

Y anássen en vers ells esborronit y diguelshi:

.

"Qué voleu? y tremolós afegí: "Per malventura no estáu de mí contents?"

.

Díu: "Sí, sí. Y de tant contentament que havém, un dó volemte fer, del qual tots los jorns de la vida hajes dolsa recordansa.

Y aixís si dius: - !Valgam Déu, jo fos áliga! - serás áliga; si dius: - !Valgam Déu, jo fos ós! - serás ós; y si dius: - !Valgam Déu, jo fos formiga! - serás formiga.

Y tantost com digues: - !Valgam Déu, jo fos home! - tornarás á ta primera natura que es d' home, com ara."

.

Diu: "!Vet aquí com t' han ben enganyat! "

Y com dins lo pit de l' áliga y dessota la pell del os y fins en lo petit cos de la formiga trobars' hi pot lo cor mes gran y llarch en donar en que lo mon sía.

Y pensá: - "!Cosa tant bona tú ho ets de probar!"

Y ell que diu: - " Valgam Déu, jo fos áliga!" - i tot d' una fou áliga. - " !Valgam Déu, jo fos ós!" - y sens sébrer cóm, ja n' era ós. - "!Valgam Déu, jo fos formiga!" - y dit y fet, ja era formiga.

Díu: - "Valgam Déu, jo fos home!" - y en un no res torná á esser home.

Díu: "Vejes quín dó tant bo m' han fet, que may pensarho podría."

Y dient altra volta ab gran esperit: - "!Valgam Déu, jo fos áliga!" y prenent lo vol del cim d'una montanya, díu: "Déxam' en anar a descobrir món..."

Vola que volarás, quant va esser molt lluny, lluny, que ja no' s veya terra, en mitx del mar ovirá una illa y en l' illa una montanya y en la montanya un castell y en lo castell una torra y en la torra un finestral y en lo finestral una nina que guaytava d' ahónt lo sol sortiría, ja que l' albor s' atansava.

Y ell deturá son vol y posás damunt la barbacana.

Y la nina quant lo vegé, diu: "!Ay pare, lo meu pare, quin tant plahent aucell que só vista! Volgaulo me l' agafar, pera que jugue ab ell!"

Y als crits de la nina sortí un gegant.

Y el gegant amanyagava l' áliga.

Y l' áliga pensá: "Vet' aquí, podrías deixarte agafar... !tant de temps que no has menjat! Si' m fan la vida dolenta, dich: "!Valgam Déu, jo fos formiga!" y' ls passaré per entremitx dels dits de les mans que no se n' adonarán, y me' n aniré."

Axó dit, se deixá agafar pe' l gegant. Ficárenlo dins una gavia molt grant y portárenli carn crua á menjar. Més ell, no' s deixá enganyar ab tan poca cosa, y estranyat de que en un tan gran y tan vell castell sols visquessen un gegant i una nina tan petita que no semblava de nissaga de gegant, pensá:

"Tú ets de véurer qué fan aquí sols aquest gegant y aquesta nina."

Veus aquí que quant vingué la nit, tot fent com si dormía ab lo cap sota l' ala, per entremitx de les plomes veu que' l gegant pujant los esglahons de replá en replá, se' n va á dalt á sa cambra, y que la nina se' n anava á la séua que' n era á peu pla.

I ell que diu:

"!Válgam Déu, jo fos formiga!"

Passa per una escletxa de la gavia, passa per sota la porta de la cambra de la nina.

"!Válgam Déu, jo fos home!" ,

i feu soroll.

La nina:

"!Ay pare, pare, que dins ma cambra hi ha un home!"

Y l' home:

"!Válgam Déu, jo fos formiga!"

Passa per sota de la porta, passa per l' escletxa de la gavia y:

"!Válgam Déu, jo fos áliga!"

Torna a posarse tot fent com si dormía ab lo cap sota l' ala.

Lo gegant devalla ´ls esglahons de replá á replá, cerca, roda dins la cambra, mira la gavia y veu l' aucell dormint ab lo cap sota l' ala. Diu:

"Dorm, dorm, filleta, dorm, que en tot lo castell no hi ha més que nosaltres y l' aucell es dins sa gavia."

Tornássen lo gegant á sa cambra, tot remolegant, y l' aucell altra volta:

"!Válgam Déu, jo fos formiga!"

Passa per una escletxa de la gavia, passa per sota la porta.

"!Válgam Déu, jo fos home!", y la nina torná á sentir remor.

Més l' home ab veu falaguera diuli:

"No us esporuguiu, senyora, que só l' aucell de la gavia y sols per vos en ella visch empresonat."

Y diuli la nina ab més por que no pas gotx:

"Donchs ¿qué cercas en ma cambra? ¿qué vols de mí?"

Diu:

"Res, senyora... Mes capir no puch com en un tan gran y tan vell castell visque sola ab un gegant dels més gegants una nina com sóu vos, sens altra companyía de ánima viventa en tot ell, la qual estranya vissió m' apar un somni y mou ma suspitosa pensa á créurer que 'l castell n' es encisat com també la montanya hont se troba, y que fins eixa deu esser la en totes quatre parts del món anomenada Illa de les Fades."

Díu:

"Ver es tot quant dius y tot quant pensas; y encara mes, que aquest gegant per art de l' encantament me te empresonada des d' un jorn que de nits, entramaliats follets tombaren en mitx del mar ma barca, morint llavors mos pares que n' eren reys d' unes terres molt grans. Y ara !trista! si no l' anomenava pare, se' m menjaría de viu en viu."

Díu:

"Lo cor m' ho deya. Mes, senyora, ¿no us podeu desencisar?"

Díu:

"Prou. Mes pera assó menester fora que vingués a mon adjutori lo més ardit cavaller que sía en la terra, pus fins ara tothom qu' ho assatjá, tingué de morir.

Diu:

"!Per Sant Jordi! que de terres só hont may vensuts foren, y jo surtiré d' aquesta ó no 'n surtirá ningú. Plássieus, senyora, dirme que tinch de fer y donarme vostra permissió, que jo us fas ara sagrament de desfer vostres encantaries ó de morir en la requesta."

Diu:

"Pus sapias que en terres de Catalunya la gran n' hi han unes montanyes molt altes y molt llunyes qu' están entremitx del cel y terra, y boires y núvols tenen als peus, les quals montanyes s' anomenen montanyes del Canigó, y en ellas hi ha un gorch d'aygues estranyes, del qual al entorn y al punt de la mitja nit tots los dissaptes hi ballen nou fades á la roja claror de les teyeres. Allí anirás, pus axí' t plau, y llensarás una pedreta dins del gorch. La pedra llensada, les aygues com montanyes s' aixecarán, y les fades xisclant de mort. Demunt del cap trons y llamps, y sota' ls peus gran terratrémol. Aixó veurás y sentirás, mes tú fes com si res vegesses ni sentisses fins que surte' l drach custodi del gorch, pus llavors menester te serán totes tes forses."

Diu:

"Senyora, vol més enginy que forsa, y allí hont no hi arriba lo cor de l' áliga, ni la forsa de l' ós, hi arriba l' enginy de la formiga."

Y com ell ja se' n volgués anar, diule la nina:

"Aixó fet y' l drach vensut, tot encara restará per fer, pus vensut lo drach, tens de matarlo, y mort, tens d' escorxarlo, y escorxat, tráureli de dins una coloma que fará tot lo que pugue per fugirte. !Y si' t fuig, tot será perdut pera sempre! Mes si la pots agafar, ets de matarla, y morta ets d' obrirla, y oberta, tráureli de dins un ou d' or que' m portarás a mí, pus jo sola só qui en lo món sap lo que ab ell deu ferse pera desencisarme."

Diu:

"Així Déu m' ajut, com tot se fará."

Diu:

"Si aixís ho fas, devant Déu sia y de mí tens segur l' agrahiment y dés d' ara tot quant vullas."

Diu:

"Senyora, content seré dés d' ara si us plau donarme lo mirall encisat que á semblansa de tusó portau al pit, pera que ab ell me conforte y per vos vencedor sía."

Y penjantli la nina ab sos delicadíssims dits del coll l' encisada imatge, besáli ell ses mans y dihent:

"!Válgam Déu, jo fos áliga!", y passant pe' l finestral, deixá á la encisada nina mes encisada que may.

Mentres tant ell vola que volarás feya via á través la mar salada, y quant deturá son vol, tenía ja dessota 'ls peus los blanchs cims del Canigó y veya les ombrívoles selves y regalades aygues y sentía 'ls russinyols que nit y día cantaven.

Llavors se deturá demunt del cim mes alt y vegé 'l gorch, les aygues del qual no 's movien.

I fent lo que li havia estat acomenat, llensá una pedra al fons. Y no lo que li havia estat dit, més encara vegé. Les aygues brusentes al cel tocaven, les onades del gorch com la maró d' inflades, la tempestat demunt son cap y sota 'ls peus fins á les planes, lo tro ressonant cent voltes tramés de roca en roca, los penyals estimbantse ab fort terratrémol y les fades en mitx de la negror xisclant com bojes...

Y ell que en forma d' áliga á la claror del llamp volatejava, llambregant al drach qu' al sortir ab son verinós esguart tráurer foch pe' ls ulls y pe' ls quexals talment semblava.

Repta 'l ell de feréstech i mal encisador, y que de res li havia de servir tot lo socós de les nou fades com per ell fos en la batalla lo gloriós Sant Jordi á qui de cor anomenava.

Y dient:

"!Válgam Déu, jo fos ós!" sens deixar lo mirall encisat hon se veyen cent voltes més grans totes les coses, s' acometeren los dos ab tant gran esfors y dalit que la polceguera 'ls tapava.

I aixís bregaren tot lo jorn dés del matí fins al vespre. Y ja una vegada 'l drach á clavar anávali demunt ses urpes, quant ell digué:

"!Válgam Déu, jo fos formiga!"

Y 'l drach s' esferehí de sí mateix al veure' s dins lo mirall encisat, cent voltes més gros y més lletx de lo que n' era. Llavors ell reviscolantse, digué:

"!Válgam Déu, jo fos ós!",

i tiránseli al demunt d' una gorjada 'l arrulí, y estrenyentlo fortment dins son cos, mata' l ab áspre dolor.

Mort que fou lo drach, esmortida la verinosa mirada, ja del tot apagat lo tormentós panteix, obrí' l ell de mitx á mitx. Mes per molt llest y amatent que fou, la coloma s' e´n volá pe'ls ayres y fugí de la visió dels homens.

Y ell:

"!Válgam Déu, jo fos áliga!" ; vali al darrera, s' enlaira, l' ovira, l' atansa prop del mar, y prenentla dins ses urpes, tot volant l'estripa, y del pedrer li trau l' ou d' or, que es marevella.

L' ou d' or ja tret; prentlo ell dins sos bechs y vola que volarás, tot dret fa vía á través la mar salada fins ovirar en la mar una illa y en l' illa una montanya y en la montanya un castell y en lo castell una torra y en la torra un finestral y en lo finestral una nina.

Mes tantost la veu ja son vol detura y dihent:

"!Válgam Déu, jo fos home!"

A sos peus s' agenolla y ses mans li besa, y en ells ab molta reverencia l' ou d' or li posa.

Prentlo la nina ab rioler esguart, ab axó mostrant son agrahiment, y allargantli falaguera la ma, á son costat feulo séurer pera escoltar la maravellosa historia del venciment del drach, presa de la coloma y furt del ou d' or.

I així mentres ell parlava, tenía' l ella per lo més ardit cavaller qu' era en la terra, pus había portat á acabament lo fet més gran que proposarse pot en ordre de cavallería.

Mes ell contali com tot era degut al socós del senyor Sant Jordi y del mirall encisat, y com cavallers catalans vencedors sempre sortiren per lo cor de l' áliga, per la forsa del ós y ab l' enginy de la formiga.

Y llavors ella li digué com havía de ferse pera desencisarla y tráurela de la mala potestat en que estava. Y ell feu tot lo que li havía estat acomenat.

Y al punt de la mitja nit, quan dotze hores varen cáurer, anánsen ab l' ou d' or á la cambra del gegant hont trobá tres claus dinals y un mall que li servien de joguina.

Y ell prengué 'l mall ab totes dues mans, y ab los tres claus dinals clava l' ou en la porta.

Y al primer sentí un "!Ay!" que esglayaba y feya tremolar lo castell, y al segón un "!Ay!" encara més trist y fort que la montanya tremolava, y al ters un "!ay!" tant fort y trist que fins tremolava l' illa com una nau de canya.

Se obriren llavors les portes de la cambra de bat á bat, y vegé al gegant ajassat per terra, revolcantse en sa propia sanch, y á la áliga, l' ós y la formiga tornats á sa primera natura de prínceps qu' eran avans d' esser mal encisat.

Y la nina, ja no encisada, mes la reyna de les fades semblava y tant soberana que tot quant volía 's feya, manco pondre 's lo sol al mitx del día. Y aixís pera complir en tot les lleys, d' amor y de cavallería, volgué ella enmaridar son cavaller, com de fet l' enmaridá, y enmaridats fins á la mort visqueren, essent de son regnat los furs y llibertat de l' áliga, l' ós y la formiga.

*

.

T. Thos

.

de "Eloquencia Catalana" ( ed. anterior a 1911 ).

.

***