Fan servir un rem lleuger de dues pales per a impulsar-lo.

Per a desplaçaments més llargs, i com a transport col·lectiu utilitzen l’ umiak, de major longitut, el fons pla i no va cobert. En l’umiak son normalment les dones les que remen.

L’ arc, i en menor mesura l’ arpó, és una arma que posa a prova l’ habilitat del caçador. Habitualment fan servir la fusta que els porta el mar com a material per a la seva construcció, però sovint fins i tot aquesta els falta, fabricant llavors l’ arc amb diversos trossos d’ ós units pacientment. En tots dos casos, recobreixen la part exterior de l’ arc amb desenes de cordes fetes amb tendons de foca trenats i molt tensos, amb la fí de donar-li major flexibilitat.

Cap altre poble necessita com els inuit de vestits prou calents i de roba d’abric, doncs com ja hem dit no disposa de llenya per a escalfar-se. Han desenvolupat unes tècniques d’ aillament realment portentoses, tant pel que fa a la roba com a les seves vivendes. El vestit dels inuit ( parka ) és ideal per a l’ Àrtic, doncs s’ escau folgadament a sobre la pell de la persona, deixant entre les dues capes de pells una cambra d’aire calent que aïlla de l’ exterior i a l’ hora permet una ràpida evaporació de la suor. Embutits en aquestes peces, poden estar amarats de suor i cinc minuts després haver-se eixugat totalment, sense haver experimentat la més mínima sensació desagradable.

***

Bird Skin Parka, Hearst Museum, Berkeley

*

El calçat es composa per mitges de pell i botes fetes generalment de cuiro de foca ben depilat. Contrariament als tous mocasins dels nadius americans més septentrionals, les botes inuit tenen les soles fetes d’ una sola peça. I naturalment, arreu s’ utilitzen guants que no solen tenir separacions per als dits, i són igualment imprescindibles les ulleres que els impedeixen un tràngol ben dolorós, com ho és quedar-se cecs enmig del torb de neu, ( i a l’ hora protegir els ulls de la intensa radiació solar ). Normalment són de fusta, amb unes estretes esquerdes per a poder veure.

En matèria d’ habitatge, han resolt tots els impediments que la Natura els imposa a l’ hora de trobar material per a la seva construcció, utilitzant el que posseeixen amb major abundància: el glaç.

La “cabana de gel”, l’ iglú, és l’ unica llar d’ hivern per a un bon nombre de grups inuits, fonamentalment del centre i de indrets de la península de Labrador, mentre que per als habitants de Groenlàndia i d’ Alaska, on tenen al seu abast materials més consistents, la fan servir tan sols com a refugi al llarg dels seus viatges i caceres. Resulta molt adient com a refugi per a la caça, doncs s’ aixeca amb molta rapidesa i facilitat.

Consta generalment d’ una tenda de pell amb una cúpula coberta de blocs de neu, tot i que hi ha moltes regions on no hi ha cap tipus de recolzament per a les parets i coberta de la cabana, i es construeix tota ella de grans blocs exaèdrics de glaç, que es tallen i es van disposant en espiral. Cada bloc es treballa prèviament amb un ganivet d’ ós per tal de que encaixi amb els altres. Gradualment l’espiral es va fent més estreta, i els seus blocs s’ inclinen cada cop més cap a l’ interior, fins al que tancarà la volta horitzontal al capdamunt. És una volta perfecta, on només cal acabar de tapar les juntes dels blocs amb neu per a poder habitar-hi.

D’ aquesta manera, en menys de dues hores construeixen una vivenda càlida i còmoda.

Al seu interior hi ha escons de glaç i de fusta, i amb làmines transparents d’ aigua pura glaçada cobriràn les obertures de les seves finestres.

Quan s’ apleguen vàries famílies, apareixen de vegades coleccions d’ iglús amb una sola entrada per a tots. Així s’ amplía la zona “calenta” que produeixen les cabanes individuals. És evident, però, que aquest augment de temperatura té un límit, ja que d’ altra manera el seu sostre i les parets es fondríen; tot i això, la diferència amb l’ intens fred de l’exterior pot ser força notable.

A Alaska, on hom disposa de fusta en abundància, les cases es solen edificar amb aquest material. Solen ser quadrangulars, d’ uns nou m. quadrats, i queden parcialment esfonsades dins el terreny, aprofitant aquest com a parets. La casa és coberta de terra, i per a accedir-hi hi ha un pas subterrani que mor al vestíbul. Com s’ ha dit tantes vegades, aquestes vivendes presentan una gran semblança amb tortugues gegants que estiren el coll; caldrà arrossegar-s-hi per dins del pas soterrat fins a uns tres m., per a accedir al seu únic recinte, la closca de la gran tortuga.

Tant els iglús com les cases de terra, humides i impregnades del greix generat durant la vida hivernal, esdevenen inhabitables a l’ estiu, temps durant el qual els inuit es traslladen a les seves tendes. Aquestes poden ser de molts i diversos tipus, però com a tret comú tenen el de que el seu revestiment exterior està fet sempre de pells de ren, de foca ó de morsa.

A l’ interior de la vivenda, deixant de banda una curiosa i no gaire extensa colecció d’ atuells domèstics, el que no falta mai és el llum d’ oli. Aquest objecte representa sens dubte el veritable cor de la família inuit. A l’ Àrtic hi ha zones on és possible trobar fusta, a la costa, per a escalfar i il·luminar les llars, però també enormes territoris on, com ja hem dit, no hi ha el més mínim vestigi de fusta ni de matolls per a alimentar un foc, i és aquí on el llum d’ oli esdevé fonamental i sense ell la vida sería impossible.

Així és com aquest estri esdevé la pedra angular sobre la qual es basteix tot l’ edifici de la cultura inuit, la base de la seva independència de la vegetació i de la seva capacitat per a diseminar-se per regions on qualsevol altra civilització pereixería sense remei.

L’ aspecte poc cridaner del llum no es correspòn amb la seva importància vital, doncs normalment es tracta d’ una tassa més o menys grossa, tallada amb forma de mitja lluna a sobre d’ una pedra d’ esteatita, on es verteix l’ oli. La seva flama crema al llarg de tot el dia i gran part de la nit, generant una llum tènue i agradable, i força escalfor a l’ hora. Si se’n té prou cura, no produeix cap fum, però el seu ús requereix també una certa dosi de pràctica.

*

El centre bàsic de la comunitat inuit la constitueix la més antiga de les institucions socials: el matrimoni. De fet, es considera contranatural el celibat, i per norma general els homes es casen així que són capassos de caçar prou aliment per a mantenir a una o més esposes, les dones en arribar a la pubertat. L’ elecció d’ esposa no està sotmesa a cap limitació, i l’ únic important és que els contraents no tinguin cap parentiu de consanguinitat, i sobre tot, que no tinguin el mateix nom.

Això s’ esdevé més sovint del que hom pugui imaginar, ja que no hi ha distinció entre noms masculins i femenins. El nom representa molt més que una paraula per a designar una persona, doncs es considera com una mena d’ ànima, i d’ on ve la creença que hi ha una mena de fort parentiu entre dues persones que tinguin el mateix nom.

La regla general és la poligàmia, i fins i tot la poliàndria a segons quines zones, i la compra de la núvia pel nuvi representa una pràctica freqüent. A més, ja és força conegut que, de tradició, no existeix dins el matrimoni inuit la fidelitat conjugal en el sentit sexual, i que en qualsevol cas, aquesta fidelitat no es considera cap virtut especial, ni tan sols abans del matrimoni.

Si un home discuteix i castiga a la seva esposa per infidelitat, ho fa per què ella s’ atribueix drets que només l’ home pot administrar, i no pel fet mateix. Així és molt probable que a la nit següent sigui ell qui presti la seva esposa al convidat que pugui haver al seu iglú; és a dir, reprodueixi en apariència els mateixos fets pels quals ha recriminat la seva esposa.

També és un costum extès l’ intercanvi d’ esposes per un temps més o menys llarg entre membres d’ una mateixa comunitat, situació en la qual cap marit se sentirà gelòs d’ un altre, i que consideren aquest intercanvi com un medi eficaç d’ afirmar i bastir la mútua amistat entre els diferents individus del col·lectiu dins el qual viu. I en qualsevol cas, el lligam matrimonial es pot disoldre amb la mateixa facilitat amb que s’ estableix.

Més enllà de l’ estret cercle familiar, no hi ha cap altre organització social fixa.

No es coneix dintre els inuit cap sistema de clans, a diferència dels seus veíns nord-americans.

Fins i tot hom parla convencionalment de “tribus esquimals”, i malgrat tot en un sentit polític no existeixen, doncs aquesta paraula amb prou feina descriu altre cosa que a grups humans dispersos geogràficament que presenten entre ells simplement un estret parentiu en els aspectes linguistics i culturals.

Igualment, no existeix entre els inuit un “estat” que contribueixi a organitzar d’ alguna manera la vida col·lectiva, ni un govern que limiti la llibertat d’ acció individual.

Si hi ha al món una comunitat els fonaments de la qual es basin en el que en podriem dir “comunisme primitiu”, o potser més correctament “anarquisme” ( dins la línia de les idees exposades per Kropotkin, per exemple ) és sens dubte la societat inuit. On tots els seus membres ocupen la mateixa posició social, desconeixent complertament qualsevol concepte de rang o de classe, i on ningú no està obligat a realitzar cap tasca per ell no desitjada.

Les comptades excepcions es centren a algunes funcions lliurement escollides, com poden ser le de l’ “home fort” de la comunitat, algú a qui la seva força física i les inclinacions personals el convert$eixen en una mena de “paladí” del grup, o en d’ altre cas com el de l’ “home que pensa”, l’ encarregat de prendre decissions difícils per al col·lectiu, però que mai exigeixen de la resta de la població cap subordinació, i podent en qualsevol moment, per qualsevol motiu cessar en les seves funcions i tornar com si res a la seva anterior posició.

La sola llei fonamental, tàcita, sembla ser la que prescriu que ningú no es pot desentendre, sense una raó que ho justifiqui, al treball per al sustent i el vestit.

Tot i això, si hi ha algun membre de la comunitat que així fa, no és abandonat per la resta de la comunitat i el seu càstig seria ser l’ objecte de comentaris i burles públiques.

Tant els llocs de caça, com les mateixes vivendes i fins i tot els botins obtinguts fruit d’ expedicions guerreres o comercials son propietat de tothom, i com a norma, el seu concepte de propietat presuposa que el posseïdor faci un ús efectiu de la cosa poseída.

En aquestes circumstàncies, el robatori és pràcticament desconegut dins les comunitats més tradicionals, i si se’ n dona algún, es comet amb els estrangers.

Per regla general, quan hi ha enfrontaments entre els inuit, es resolen amb rapidesa, bé sigui mitjan combat, habitualment públic, entre els contendents desarmats, o bé als concursos de cant on els individus implicats exposen les seves queixes a la resta de la comunitat mitjançant lletres satíriques o insultants amb les que hom pretèn explicar les seves respectives motivacions.

Així, exterioritzant lliurement els seus punts de vista devant la comunitat, els assumptes queden ressolts.

Enfront a d’ altres pobles, i tot i ser per natura pacífic, pot canviar el seu comportament i mostrar-se particularment bèl·lic. És el que ha succeït al llarg de molts segles amb els nadius nord-americans, amb els qui vivien en continu estat de guerra.

Però malgrat tots els problemes amb que s’ ha d’ enfrontar al llarg de la seva vida, aquesta transcorre amb placidesa. Des que neixen, els nens inuit creixen en plena llibertat i sense gairebé cap traba. Gairebé mai son castigats, i els diferents estadis vitals del seu creixement s’ acompanyen sempre de celebracions i divertiments col·lectius.

Per a un noi, potser la més important sigui la festa de la “primera peça caçada”, moment en el que se’ l considera adult. Per a les noies aquest esdeveniment s’ escau quan li arriba la primera menstruació. En aquests actes, sempre tenen un paper molt important les cançons.

El que és ben cert, és que l’ inuit, per molt desvertebrada que pugui semblar la seva societat, se sent sempre protegit, en condicions normals, per tots els membres de la seva societat, des del moment que neix fins a la seva mort.

Els seus contes i llegendes tradicionals reflexen,de vegades amb nitidesa notable, els trets culturals bàsics del poble inuit. La majoría de narracions s’ han conservat de generació en generació, i han estat transmeses gairebé de forma idèntica a com van ser explicades per primera vegada. En aquest sentit, com afirma el mateix Henry Rink, s’ han preservat amb un nombre sorprenentment reduït de variants.

A diferència de les potser més conegudes llegendes nord-americanes, les inuit giren al voltant de l’ home, i no tant al dels animals o d’ altres temes. Igualment és destacable el fet que la majoría d’ elles es basen en esdeveniments més o menys històrics.

En tot cas, dins aquestes llegendes i contes inuit resalta aviat una característica principal:

El Natural i el Sobrenatural apareixen constantment entreteixits, sense solució de continuïtat, dins els seus arguments. Cosa que dona la raó a Birket-Smith quan afirma que “...per a l’inuit, aquesta distinció no existeix, docs per a ell allò sobrenatural és en tots els aspectes tan comprensible com el món quotidià i sensible dins el que es mou.”

Així, fins i tot a les regions quotidianament conegudes, hi suposen l’ existència de éssers màgics a cada llac, a cada riu, al cor de cada muntanya, a totes i cadascuna de les platges: elfs, esperits, fantasmes... Doncs qualsevol objecte, ja sigui una roca, un animal, i fins i tot conceptes com el somni o l’ aliment viuen, i poder ser els protagonistes d’ una història.

La totalitat del món és tan viva com el mateix ésser humà, i el narrador això ho té sempre ben present.

Com afirma el poeta del Kalevala, l’ obra capital de la literatura finlandesa, va aprendre els seus cants
.

“...de la música de molts ocells, i de la música de molts corrents d’ aigua.”
.

Aquests contes ens narren actes heroics, fets de caça, descobriments humans, contactes amb d’ altres pobles, etc. Gairebé a tots ells hi ha un papetr destacat per al xamàn, l’ home-bruix-metge de la comunitat: l’ angakok, literalment, “qui té esperits auxiliadors”, els tornak. Doncs el xamàn sí es un home qui, quan arriba a vell exercint encare la seva activitat, té un gran prestigi dins la societat inuit.

Hom diu dels angakoks que posseeixen un lluent foc interior amb el que poden veure dins la foscor, tant en sentit literal com figurat. Pot lluitar contra esperits hostils, descobrir qui ha deixat de complir algún precepte i obligar als culpables de qualsevol agressió a confessar les seves culpes. Gairebé mai un individu passa a ser designat xamàn per pròpia voluntat, sino que és escollit pels esperits mitjançant el somni o d’ altres procediments.

“...Hi va haver un temps, diu William B. Yeats, on tots els pobles del món creien que els arbres eren éssers divins, i que podien asumir formes humanes grotesques per a dançar entre nosaltres; i que el cérvol, els corbs, les guilles, els llops i els ossos, els núvols i els llacs, i gairebé totes les coses que hi ha sota el sol i la lluna, i el mateix sol i la mateixa lluna, eren éssers tan divins com el mateix home.”

*

Un temps on els homes se sentien tallats amb la mateixa eina de divinitat que un arbre, que un cèrvol, que...

*

José Javier Fuente del Pilar.

Madrid, març del 1991.