Informatius incendiaris ( Miquel de Palol ).
*
.
*
.
(…) I ara, anem al grà: passat l’Onze de Setembre, les televisions locals n’oferien diverses imatges, des de les inevitables de les ofrenes dels polítics a l’estàtua d’en Casanova fins a les celebracions oficials, amb un apartat final, més o menys extens, depèn del cas, dedicat a actes particulars, rareses i incidents, situats aquests últims en context i dimensió que aquest cronista, que no se sent especialment vinculat a magnes operacions d’imatge ni a consideracions pròpies dels responsables de l’ordre públic, va trobar acceptables, correctes fins i tot. Però amb un zàping a les teles d’àmbit estatal cambiava el panorama d’una manera radical.
A Tele-5, que encara se suposa que és la menys feixistoide, la que admet més progres i liberals - en el sentit moral de la paraula -, l’Onze de Setembre era una mena de batalla urbana nocturna, amb pinyes i destrosses pel carrer - una mena de kale borroka a la mediterrània -, i l’únic acte institucional semblava ser una cremada de banderes i de retrats de Ses Magestats a càrrec d’uns encaputxats. Això era per a ells l’Onze de Setembre, amb uns comentaris altament reprovadors i alarmistes i, cosa que és pitjor, del tot distorsionadors, perquè semblava que no havia passat res més, i que tot el territori català era un esclat tumultuari antiespanyol.
La guinda de la informació era la comparativa dels comentaris sobre els fets a càrrec de polítics, crec recordar que de la vicepresidenta De La Vega, connotats com a bons, convenients i encertats, en contrast amb l’actitud d’en Montilla, que passa somrient i refusa d’opinar. El locutor diu aleshores, en part de forma clara, en part amb insinuacions: fixeu-vos quina diferència, aquí diem la veritat, i si ells la tapen, ah, això vol dir que en són còmplices.
Jo imagino que l’espectador mitjà de l’Espanya que no és Catalunya, que no disposa d’imatges i d’informació alternativa, si no és que té un coneixement directe de la qüestió o un sentit crític i relativitzador molt ben esmolat, està a hores d’ara convençut que Catalunya està poc menys que en peu de guerra, que les guerrilles urbanes campen per les ciutats i només els falta anar armats i passejar els ciutadans d’idees contràries per fer com al 36, que tothom crema retrats reials i banderes sense que polítics ni guardians de l’ordre moguin ni un dit. No entraré a fons en la meva avaluació personal sobre cremar banderes i retrats. Trobo que hi ha maneres millors d’expressar disconformitat i rebuig, però també que fer-ne delicte penal no afegeix civilitat ni maduresa jurídica a uns actes de l’àmbit de les entelèquies simbòliques. Apedregar establiments pels carrers és un perjudici clar, però cremar papers i teles, tant qui ho fa com qui l’empresona, tot plegat em sembla una distracció primària, una pèrdua de temps infantil.
En qualsevol cas, ¿són conscients els de Tele-5, i els d’altres teles i diaris, de les conseqüències de la seva manipulació informativa? Ja no pregunto si es creuen de debò el que diuen, perquè això seria poc menys que dubtar del coeficient intel·lectual dels responsables. ¿Són conscients que la pretensió d’instaurar a través d’aquestes operacions desinformatives en el conjunt del país un estat d’opinió favorable a les tesis del partits d’àmbit estatal sobre el finançament i l’Estatut té un efecte secundari tan altament perniciós com l’enfrontament entre comunitats? Perquè, quan els espanyols no catalans veuen això, l’odi cap a Catalunya està servit - en aquest terreny, que no s’enganyi ningú, plou sobre mullat -, però, quan ho veuen els catalans, se senten insultats. He parlat amb més d’un que diu que, ja que per ells és això el que fem tots i el que volem, per què no ho fem de debò?
.
Miquel de Palol
.
( publicat al diari AVUI, 16 de setiembre del 2008, p. 24 )
.
