de Laila ( Agustí Bartra ).

*
.
.
.
He incendiat els blancs salzes de la memòria nostàlgica
.
Tot dolor té salzes!
.
.
.
.
.
I. La pedra i la lletra
.
Sols una pedra

que jo mateix escric
amb una eina brillant que mossega amb son dring
la duresa tancada que no muda en el temps -;
sols una pedra

per al pobre animal que ha tingut una mort
d'ossos romputs i d'improvises sangs
enmig del camí negre de les irades rodes;
una pedra sense anys

- que tan fidel fou sempre al fang de mes sabates
com a ma veu femada -,
mentre la primavera clou les seves parpelles de campànula humida
i desfà bruscament una trena refiladissa
des del seu blau varal...
.
Sols una pedra

al cicló de la llum,
a la dolça naixença de l'estrellada molsa
i al fil romput de la cançó del grill.
Pedra
estèril en els actes de la nit de sexe tancat,
però membrança meva que no pot penjar dols en els brancatges:
perquè si l'animal, amb sa anònima mort,
pot entrar al cor de l'home
i jeure a la barraca sense sostrada del record,
és just que lligui Laila a la ràfega d'or
amb la llarga corretja del meu vers...
.
Metamorfosi de Laila al cel
.
Laila, ballant, salta de la seva L
a l'atzar i ordre del meu esperit,
lladra al meu Argos de puces homèriques
que està prenent el sol dalt del terrat,
i al niu de la pardala
que estan ocults dintre la mareselva.
.
Laila retorn, Laila feta oreneta,
ve de molt lluny, de la meva infantesa,
alta la cua i amb remor de messes;
porta els ulls plens de mes perdudes illes,
la seva ombra s'assila en el meu pit
on ja l'esperen les fredes boscúries
de la meva nostàlgia
i una gran lluna de sagnant farina.
Laila lladrunya i ensenya les dents
als noms terribles d'Auschwitz i Mauthausen,
i, convertida en llengua de tendresa,
llepa de dalt a baix el d'Hiroshima
i el d'Argelers...
.
Ets brillant taronger, Laila, que gira
i porta a coll tots els seus focs rodons,
ets guitarra de flanc lesionat,
estalactita ets, pom de roselles,
paller de vent i gerani de venes,
oliu arcaic i baldufa d'escuma
que brunz i brunz sobre ma enclusa alada.
Ara ets la faula viva de mon ànima
en el gran aire que és el cor de l'aire.
.
Sents mon xiulet dalt dels herbeis celestes
on els meus ulls d'infant, oberts, pasturen,
i, coronada
d'ocells de neu i corol·les de lacre,
flaires els déus de barbes salinoses,
cerques l'os blanc del llamp
i plores a l'ombrívol prat d'asfòdels
on, tot florit,
virilment dret, mon bastó s'endormisca...
.
Laila gossa d'atura de sols i ombres:
¿per què m'esguardes amb ulls sangonosos,
Laila la vida, plena de ponents,
Laila, la mort, fecundada d'aurores,
que fas sonar, quan et grates l'orella,
la gran paparra de la nova estrella
de Quetzalcòatl...?
*
.
*
A Ana Mairena.
.
"...és just que lligui Laila a la ràfega d'or..." És a dir, incorporada la gossa morta a l'esperit de la poesia, entra a la consciència del temps històric i del temps del poeta, i cadascuna de les seves transformacions prové d'una dinàmica on la vida i la mort s'engalzen no com dos contraris irreconciliables, sinó amb la tensió del tràgic necessari.
.
.
.

.
Agustí Bartra
*
.
de Ecce Homo, desena elegia ( fragment ).
.

.
.
.

servido por miquelturo 3 comentarios compártelo