L'Home Bo ( conte tibetà ).
.
*
.
*
.
*
fotos miquel del turó.
.
.
*
Vetaquí que una vegada hi havia un home molt bo, amb un cor plè de generositat, i era estimat i admirat pel seu procedir per la molta gent que el coneixia.
Un bon dia de matí va arribar al poble on vivia un famós lama.
I l'home, en saver-ho, que li demana poder parlar-li.
El lama el rebé immediatament, i postrat als seus peus, l'home li va dir:
.
"Voldria arribar a la il·luminació, omplir-me de saviesa i compassió per a poder ajudar a tots els éssers vius, i dedicar la vida a l'ensenyament de Budha. Dieu-me, si us plau, què em cal fer?"
.
El lama va veure de seguida que era sincer i pur d'intenció.
Li va dir que anès a viure a la muntanya, i què passes la seva vida en oració i meditació.
Va donar-li, també, una oració especial per a invocar, dient-li que si ho feia amb prou continuïtat i devoció, que arribaria un dia a l'estat d'il·luminat, disposat i capaç d'ajudar als demès amb les seves sabiduria i compassió.
L'home va fer el que el lama li havia aconsellat, i va marxar a les muntanyes properes al poble.
Es va instal·lar a una cova, a on passava les hores en fervorosa i enfebrida meditació.
Va perseverar al llarg de molts anys amb tossuderia i determinació, amanit amb un fervor pur i clar. Però tot i això, no obtenia la il·luminació.
*
Quan ja havia passat vint anys a la cova i pels boscos i els cims de les muntanyes del voltant, el lama va tornar a visitar el poble, i assabentat de la seva presència, va baixar amb rapidesa per a què el tornés a rebre.
Va haver d'esperar molts dies, mentre una gentada esperava fent cúa per veure al lama, sentir-lo i rebre la seva benedicció.
Finalment, quan li va tocar de parlar-li, després de postrar-se als seus peus tres vegades, i oferint-li un mocador de coll blanc, el nostre bon home li va fer cinc cèntims al lama de la seva situació.
.
"He estat vint anys fent pregària i meditació com em veu dir, però encare no he arribat a la il·luminació. Potser sigui que estic fent quelcom malament?"
.
El lama havia adoptat un tò solemne.
"A veure, què és el que et vaig dir que fessis?",
va demanar-li.
L'home bo li va explicar el que havia estat fent aquells vint anys.
.
"Oh!",
va fer el lama.
"Em temo que això per a tú no et serveix ben bé de res.
És erroni el que et vaig dir, i potser ara ja mai no podràs obtenir la il·luminació."
.
En sentir-ho, l'home bo va quedar destrossat, i llençant-se als seus peus, va plorar amargament. . "Ho sento de veritat, però ja no puc fer res més per tu."
.
L'home bo, que ja era molt vell, va sentir com si hagués perdut tots aquells anys de la seva vida.
Va tornar a la seva cova, i es preguntava què li calia fer.
Tots aquells anys esperant i creient que la il·luminació arribaria, i ara li semblava què l' abandonava qualsevol esperança d'assolir mai el seu objectiu.
Va seure a sobre la llosa que li feia de llit, de coixí i a l'hora de taula, i tot creuant les cames, va tancar els ulls. I pensava:
.
"Tot i així, crec que em cal seguir fent el mateix que feia, perquè ara és l'única cosa que sé fer; pregar, i meditar."
.
I ara ja sense cap esperança i a l'hora sense cap preocupació per a obtenir la il·luminació, va tornar a deixar-se dur pel ritme antic de la seva devoció, tot allò que tan familiar havia devingut en el seu llarg eremitisme.
I sense cap dubte ja, es va adonar que l'havia obtinguda.
Va ser capaç de veure el món en tota la seva realitat.
Tot era ben clar, transparent.
Per fi va comprendre com l'ànsia i el delit per a obtenir-la era precissament el què li impedia d'arribar-hi.
Sentia que ara podia ajudar a tots els éssers a trobar la seva pau, mitjançant la seva comprensió i coneixement.
Deixaria la cova, estendria les seves noves ales al món, i escamparia els ensenyaments de Budha. Va sortir de la cova, i va veure el poble, avall, lluny.
Moltes vegades ja l'havia vist, i tant.
Però mai amb tanta claror com ara.
I per un fugaç instant li va semblar sentir la rialla del lama, mentre aixecava l'esguard cap al cel on lluïa un intens arc de sant martí sobre el blau sense un sol núvol del cel, i uns cims radiants de blanc polsím de neu escabellats pel vent.
*
.
*
.*
fotos miquel del turó.
.
.
*
Vetaquí que una vegada hi havia un home molt bo, amb un cor plè de generositat, i era estimat i admirat pel seu procedir per la molta gent que el coneixia.
Un bon dia de matí va arribar al poble on vivia un famós lama.
I l'home, en saver-ho, que li demana poder parlar-li.
El lama el rebé immediatament, i postrat als seus peus, l'home li va dir:
.
"Voldria arribar a la il·luminació, omplir-me de saviesa i compassió per a poder ajudar a tots els éssers vius, i dedicar la vida a l'ensenyament de Budha. Dieu-me, si us plau, què em cal fer?"
.
El lama va veure de seguida que era sincer i pur d'intenció.
Li va dir que anès a viure a la muntanya, i què passes la seva vida en oració i meditació.
Va donar-li, també, una oració especial per a invocar, dient-li que si ho feia amb prou continuïtat i devoció, que arribaria un dia a l'estat d'il·luminat, disposat i capaç d'ajudar als demès amb les seves sabiduria i compassió.
L'home va fer el que el lama li havia aconsellat, i va marxar a les muntanyes properes al poble.
Es va instal·lar a una cova, a on passava les hores en fervorosa i enfebrida meditació.
Va perseverar al llarg de molts anys amb tossuderia i determinació, amanit amb un fervor pur i clar. Però tot i això, no obtenia la il·luminació.
*
Quan ja havia passat vint anys a la cova i pels boscos i els cims de les muntanyes del voltant, el lama va tornar a visitar el poble, i assabentat de la seva presència, va baixar amb rapidesa per a què el tornés a rebre.
Va haver d'esperar molts dies, mentre una gentada esperava fent cúa per veure al lama, sentir-lo i rebre la seva benedicció.
Finalment, quan li va tocar de parlar-li, després de postrar-se als seus peus tres vegades, i oferint-li un mocador de coll blanc, el nostre bon home li va fer cinc cèntims al lama de la seva situació.
.
"He estat vint anys fent pregària i meditació com em veu dir, però encare no he arribat a la il·luminació. Potser sigui que estic fent quelcom malament?"
.
El lama havia adoptat un tò solemne.
"A veure, què és el que et vaig dir que fessis?",
va demanar-li.
L'home bo li va explicar el que havia estat fent aquells vint anys.
.
"Oh!",
va fer el lama.
"Em temo que això per a tú no et serveix ben bé de res.
És erroni el que et vaig dir, i potser ara ja mai no podràs obtenir la il·luminació."
.
En sentir-ho, l'home bo va quedar destrossat, i llençant-se als seus peus, va plorar amargament. . "Ho sento de veritat, però ja no puc fer res més per tu."
.
L'home bo, que ja era molt vell, va sentir com si hagués perdut tots aquells anys de la seva vida.
Va tornar a la seva cova, i es preguntava què li calia fer.
Tots aquells anys esperant i creient que la il·luminació arribaria, i ara li semblava què l' abandonava qualsevol esperança d'assolir mai el seu objectiu.
Va seure a sobre la llosa que li feia de llit, de coixí i a l'hora de taula, i tot creuant les cames, va tancar els ulls. I pensava:
.
"Tot i així, crec que em cal seguir fent el mateix que feia, perquè ara és l'única cosa que sé fer; pregar, i meditar."
.
I ara ja sense cap esperança i a l'hora sense cap preocupació per a obtenir la il·luminació, va tornar a deixar-se dur pel ritme antic de la seva devoció, tot allò que tan familiar havia devingut en el seu llarg eremitisme.
I sense cap dubte ja, es va adonar que l'havia obtinguda.
Va ser capaç de veure el món en tota la seva realitat.
Tot era ben clar, transparent.
Per fi va comprendre com l'ànsia i el delit per a obtenir-la era precissament el què li impedia d'arribar-hi.
Sentia que ara podia ajudar a tots els éssers a trobar la seva pau, mitjançant la seva comprensió i coneixement.
Deixaria la cova, estendria les seves noves ales al món, i escamparia els ensenyaments de Budha. Va sortir de la cova, i va veure el poble, avall, lluny.
Moltes vegades ja l'havia vist, i tant.
Però mai amb tanta claror com ara.
I per un fugaç instant li va semblar sentir la rialla del lama, mentre aixecava l'esguard cap al cel on lluïa un intens arc de sant martí sobre el blau sense un sol núvol del cel, i uns cims radiants de blanc polsím de neu escabellats pel vent.
.
*
Dins Cuentos populares tibetanos. José J. De Olañeta Editor. Palma de Mallorca, 1986.
Traducció al castellà i notes de Jordi Quingles.
*
Traducció al català, miquel del turó.
*
Gerardo dijo
Precioso y real como la vida misma... ¡Cuánto nos pierden las ansias...!
11 Agosto 2008 | 09:10 AM