Pelegrinació al Kailas, 2. La darrera prova ( Anagarika Govinda ).

vessant Sud del Kailas ( foto Manoj Kheradia )

.

*
( comença aquí per llegir la primera part * )

i aquí, si vols saver més coses del mont Kailas.
.

Després de tantes setmanes, potser mesos, de penosa marxa tot travessant estretes valls, congosts i muntanyes cobertes de núvols, se li fa gairebé increíble al pelegrí contemplar kilòmetres i kilòmetres d'aigua en un espai obert, i envoltada de verdes planes, suaus turons i brillants cims nevats en la llunyania, sota un intens cel assolellat. Hom se sent embargat per una indefinible felicitat, i segueix el seu viatge després d'haver begut pregons glops de l'aigua sagrada de Manasarovar, un veritable néctar per al seu cos i per a la seva ment.
Al recer dels vessants el sol escalfa amb la força de l'estiu, cosa que hom no s'espera trobant-se a gairebé 5000 m. d'alçada. Només a l'ombra, la fredor de l'aire recorda al pelegrí a on es troba, i l'avisa de la posibilitat que hi ha sempre d'una sobtada pedregada ó tempesta, que inesperadament arribi dels vessants gelats de la propera serralada de l'Himàlaia.

L'aproximació d'una tempesta és un espectacle tan grandiós que, tot i l'inconvenient que li suposa al pelegrí, no li impedeix admirar la magestuosa bellesa dels elements de la Natura desfermats. El canvi total del paisatge i dels seus colors és sorprenentment sobtat, com si es tractés d'una representació màgica.
A causa de l'altitud i de l'aire enrarit i pur, els contrastos de colors augmenten de forma increíble, les distàncies desapareixen, i l'espai s'intensifica i es condensa a la vegada. Una serralada situada a uns trenta km. de cop es torna d'un blau índic, i sembla acostar-se com si es tractés d'una immensa onada fosca, i es trobés a menys de 9 km. Les ultramarines aigues del Manasarovar es tenyeixen de vermells purpuris al seu centre, i d'un verd ampolla cap a les seves vores. Les ombres dels núvols passen amb rapidesa sobre les agitades aigues, i de cop tot el llac sembla un òpal immens, on tots els colors semblen lluitar per a imposar-se. Els núvols apilonats sobre les muntanyes semblen muntanyes apilonades sobre els núvols, i els contorns i les formacions de les muntanyes s'esvaeixen gradualment dins de la foscor, mentre que els núvols es perfilen netament dibuixats i plàstics sobre el cel.

Llavors, el pelegrí es veu irresistiblement arrossegat vers un últim objectiu: el misteriós Kailas, l'amagada Joia de les Neus. Tant sols a primera hora del matí i al capvespre es fa tot ell visible, deslliurant-se dels núvols, i matí i tarda el pelegrí s'inclina amb reverència en direcció a la muntanya sagrada, tot repetint els seus "mantres" i invocant totes les forces de la llum habitants d'aquest mandala còsmic.
En creuar l'istme entre els dos llacs, mirarà enrera per últim cop sobre l'assolellat Manasarovar, i ben poc després es trobarà a la vora nord del Rakastal.
Una atmòsfera estranya i misteriosa sembla escampar-se al damunt les plàcides aigues blaves del llarg i estret llac, una atmòsfera de total solitud i severitat, quelcom que mai no va sentir a la vora de Manasarovar.

És dificil trobar-hi una explicació, doncs el paisatge dels voltants de Rakastal és d'una superba bellesa.
Les suaus muntanyes baixes de color marrón fosc a ambdúes bandes del poderós massís nevat de Gurla Mandhata ( la Muntanya de la Svàstika ) confereixen un marc impressionant i plè de color per al llac, d'un blau insondable. I tot i això, un sentiment de fonda tristor plana per damunt d'aquesta bellesa, i la manca d'explicació pel fet encare ho fa tot més misteriós. Molts d'altres deuen haver sentit el mateix, una sensació tan forta que ningú mai no va gosar construir monestirs ó ermites, com als voltants de Manasarovar. Hi ha misteris als que l'home és convidat a desvetllar, i n'hi ha d'altres destinats a sentir-se, però no a tocar-se, i el seu secret cal que sigui respectat. Rakastal és un d'aquests últims.

Molt s'ha dit i escrit sobre el Manasarovar, però en canvi no se'n sap gairebé res de Rakastal. I és aquest, curiosament, el que rep les aigues directament procedents del mont Kailas, i fins i tot hi ha una comunicació entre els dos llacs, de forma que quan les aigües del primer, la superfície del qual es troba a 16 m. per sobre del Rakastal, es vessen, troben sortida per aquest canal que hi condueix. Això és considerat com un succès de bons auguris, que presagia per al món millors condicions de vida, i es dona el fet que això no ha succeit des de fa molts anys, i el canal és gairebé eixut, permetent-li al pelegrí creuar-lo sense gairebé mullar-se els peus. Això preocupa força als tibetans, i temen que temps encara pitjors, com la creixent inseguretat actual els anticipa, estiguin per venir.

Ara li toca al pelegrí travessar l'extensa plana que separa la banda nord de Rakastal del peu del mont Kailas. És una prada tota coberta d'herba, que es presenta amable i innocent a l'estiu, i el punt de trobada de moltes rutes de caravanes procedents dels quatre punts cardinals, i per això, també escenari i amagatall per a lladres i tribus invasores nòmades procedents de les estepes del nord ( Chang, Thang ). A més, la plana és creuada de dotzenes de rierols de corrent ràpid, i nombrosos aiguamolls pantanosos, on el pelegrí pot veure's atrapat si intenta fer drecera camp a través, per evitar el perill dels assalts a les rutes de caravanes.

Però ell manté la ment i els ulls fixes al damunt la radiant Joia de les Neus, que ara es dreça al seu davant dominant el paisatge totalment. Després de creuar l'últim rierol, la plana remunta amb suau inclinació vers els estreps del Kailas, el cim del qual desapareix al seu darrera, mentre el vermell dels edificis d'un monestir i els nombrosos punts blancs de les tendes parades al voltant li apareixen a la vista. Els focs de camp d'altres pelegrins, i també de comerciants, captaires i nómades donen la benvinguda al pelegrí a un segur refugi. Se li fa estrany trobar-se de nou en societat, i agraeix el poder reposar les seves migrades provisions. Però el seu cor es troba encara en les solituds silencioses del paradís perdut, a les sagrades vores del Manasarovar, i la seva ment espera amb delit la iniciació als misteris del Kailas.
Altre cop experimenta la mateixa tensió i goig que la nit abans de creuar la porta de la Terra dels Déus, al coll de Gurla, però a l'hora sap també que els propers dies posaran a prova, mentalment i física, les seves forces i la seva capacitat de resistència.

Ningú no es pot acostar al Tron dels Déus, ó penetrar dins el Mandala de Shiva ó de Demchog, ó qualsevol altre nom que hom vulgui donar al misteri de la realitat última, sense arriscar la vida, i també la cordura de la seva ment. Aquell qui executa el Parikrama, les circunvalacions rituals a la muntanya sagrada, amb ment perfectament devota i concentrada, travessa un cicle sencer de vida i mort.

El pelegrí s'acosta a la muntanya des de les daurades planes del sud, des del migdia de la seva vida, i amb el vigor i la plena experiència d'ella.
Entra a la vermella vall d'Amitâbha amb la suau llum del sol ponent, travessa el portal de la mort entre una fosca vall oberta al nord i una altra a l'est, plena de colors, e pujar el formidable Dölma-La, el coll de Tara, la Salvadora, i descendeix com un nadó vers la verda vall d'Aksobya a l'est del Kailas, on el sant poeta Milarepa va composar els seus himnes, i des d'on el pelegrí surt novament a les obertes i asolellades planes del sud, asignades al Dhyâni-Budha Ratnasambhava, simbolitzat pel color daurat.
Ell, que va caminar per les daurades sorres del sud, és aquí conscient que es mou a través d'un gegantí Mandala miraculosament creat per la Natura, i on formes i colors li parlen en el simbòlic llenguatge amb el què les experiències de meditació han estat transmeses des de l'alba de la humanitat.
En entrar a l'estreta vall del costat oest del Kailas, el lloc assignat a Amitâbha, i el seu color és el vermell, es troba en un congost de roques roges, guarnit amb elaborades cornises, pilars i terrasses.
L'apariència del congost és tan arquitectònica que sent com si caminés entre fileres de temples gegantins.
I per sobre de tot això, apareix enlluernadora la cúpula gelada del Kailas.

La seva forma és notòriament regular, com si fos esculpida en un immens bloc de gel. Cap a l'oest, dues profundes esquerdes, com les cavitats dels ulls d'una calavera blanca perfectament formada, miren avall, misteriosament, sobre el pelegrí, qui així recorda els aspectes més terribles de Shiva i Demchog ( Mahâsukha ), ja que ambdós es guarneixen amb calaveres, que simbolitzen la sabiduria sûnyatâ, la comprensió del buit i la transitorietat de tots els fenòmens.

Monjos budistes i ermitans, per a contemplar aquest aspecte de la muntanya sagrada, van construir un petit monestir dins una cova a la paret de roca oposada, que apareix al pelegrí com un niu d'orenetes.
Abans que la vall tombi vers el noroest sorgeix de la seva base una roca que s'alça milers de metres perpendicularment, amb la forma del toro sagrat Nandi, que aixeca el cap vers el cim del Kailas, com si mirés amorosament al seu mestre.
En arribar a la banda nord de la muntanya, el color de les roques i l'estructura de les estribacions canvien sobtadament.
Semblen compostes d'un conglomerat de pedres predominantment fosques, cosa que les despulla de la qualitat arquitectònica de talls nets que poseeixen les roques i les muntanyes que delimiten la vermella vall d'Amitâbha.

Però hi ha un tret sobresortint que supleix aquests petits defectes: les estribacions de cop s'obren, permetent-li ara una vista sencera del Kailas en tota la seva magnitud. La vista és absolutament aclaparadora, i és en aquest lloc i segons les escriptures, on els iniciats en els rituals i meditacions dels respectius Tantres han de realitzar les seves pràctiques devotes al gran Mandala de la Joia Suprema.
Aquells qui ho fan son afavorits no tan sols amb el "darshan" de la muntanya sagrada en la seva indescriptible bellesa de temple amb cúpula gegantina i de simetria perfecta, sinò també amb la visió esplèndida ( darshan ) del seu Ishta-devata, la deitat ó ideal del seu cor, ja sigui en les formes divines de Shiva i Parvati, ó de Budhes i Bodhisattves, o de qualsevol altre símbol important relacionat amb aquest lloc i la seva atmòsfera imponent.

De vegades, els núvols de tempesta i el torb envolten la muntanya, i llavors cal esperar uns dies fins que es calmi la furia dels elements, i el vel de núvols remolinejants s'hagi descorregut. Llavors, apareixerà de cop en tota la seva prístina puresa, amb el seu cim d'un blanc enlluernador, els seus vessants gelats verd-blavosos, ombres blau-violetes i roques púrpura fosc; un espectacle tan irresistible que desafia a la paraula.
La muntanya és ara tan a la vora del pelegrí que li sembla com si poguués acostar-se i tocar-la, i a l´hora resulta tan intangible en la seva etèria bellesa, com si no pertanyés al regne de la matèria, un temple celestial amb cúpula de cristall i diamant. I és per al devot, efectivament, un temple celestial, el tron dels Déus, el seient i el centre dels poders còsmics, l'eix que conecta la Terra amb l'Univers, una super-antena per al fluxe i refluxe de les energies espirituals del nostre planeta.
El que el pelegrí veu amb els seus ulls nus és només la subestructura i emanació de quelcom molt més gran i transcendent. Per al tibetà, la muntanya i envoltada per milers de Budhes i Bodhisattves meditant, irradiant pau i felicitat, i escampant les llavors de la llum dins els cors d'aquells que desitgin deslliurar-se de les tenebres de la cobdícia, l'odi i l'ignorància.

Els dos pujols entre els quals apareix Khang Rimpoché ( Kailas ) són anomenats Vajrapâni i Manjusrî, i es consideren els seients de l'"Esgrimidor del Centre de Diamant" ( habitualment traduït com "llamp" ), i lluita contra els poders de les tenebres i la destrucció ( el diamant com a símbol de l'indestructible ), i del Bodhisattva del coneixement i la sabiduria activa, qui amb la flamejant espasa del coneixement a la mà talla les cadenes de la ignorància i els prejudicis.
Al seu costat es troba el turó d'Avalokitesvara, el Bodhisattva de la Compassió, i Patró de Tibet, mentre que al costat de Vajrapâni i a la banda nord-est de Kailas s'alça el Dölma ( Târâ ), de qui hom diu que va néixer d'una llàgrima d'Avalokitesvara quan estava afligit pels patiments d'aquest món.
Totes aquestes muntanyes s'alcen com a sentinelles, com a quatre piràmides, a ambdúes bandes del Kailas, vistes des d'aquest notori lloc de culte.

Mentre experimenta aquestes meravelles, el pelegrí abandona el lloc sagrat amb tot el seu ser en un estat d'èxtasi i de transformació, que no es podrà complertar amb èxit mentre segueixi duent amb ell d'una banda a l'altra el seu antic ego.
Li cal encara travessar les portes de la mort abans d'entrar a la vall d' Aksobhya, a l'Est, on renaixerà per començar una nova vida.
Aquesta és la seva darrera prova.

Mentre puja cap a l'alt coll de Dölma, que separa les valls Nord i Est, arriba a l'indret on contempla el "Mirall del Rei de la Mort" ( Yama ), a on es reflexen tots els fets del seu passat. El pelegrí s'ajau, entre les grans pedres, tot adoptant la posició de l'home mort. Tanca els seus ulls i s'enfronta al judici de Yama, el judici de la seva pròpia consciència, recordant tots els seus actes anteriors. I amb ells, el record de tots els éssers estimats morts avans d'ell, de tots als qui va ser incapaç de correspondre al seu amor, i prega per la seva felicitat sigui quina sigui la forma amb què s'hagin reencarnat.
I com a exvot, el pelegrí deixa petites relíquies dels dies terrenals d'aquells éssers: un bocí de roba, uns cabells, un grapat de cendres de la seva pira funerària... ó qualsevol altra cosa que hagi pogut conservar per a rendre aquest darrer servei als seus estimats morts.

I un cop així fetes les paus amb el passat, i havent travessat les portes de la mort, creua el portal de la seva nova vida, al nevat coll de la misericordiosa mare Dölma. Vet aquí que als seus peus hi ha un llac del més pur color maragda, que és el color de Dölma ó Târâ, envoltat de roques i neus.
foto Manoj Kheradia.

En tibetà se l'anomena el llac de la Misericòrdia, i els hindús en diuen Gaurikund. És on el pelegrí rep el primer bateig com un ésser de nou nat.
Ara que ja ha superat la seva prova final, posa fi a totes les seves ànsies i penúries. Més d'un pelegrí ha trobat la mort degut a l'esforç de l'ascens fins a la formidable alçada de quasi 6000 m., a on el torb pot congelar a un home en pocs minuts, i on cal dossificar la respiració com si fos l'elixir de la vida. Però per al devot que mor en presència dels déus i en el terra més sagrat no hi ha temor, per què ho fa al moment de més exaltació de la seva vida, i realitzant la seva més alta aspiració.

L'acollidora vall de l'Est correspon al Dhyâni-Budha Aksobhya, i acull al pelegrí amb verdes terres on acampar i rierols platejats amb transparentes aigües de cristall. Com a darrer record de les seves proves passades veu una estranya roca vertical, en forma d'eix, al camí de descens a la vall.
És l'emblema del Rei de la Mort, i hom l'anomena l'eix del Karma. Per al pelegrí pietós, això ja no té poder sobre ell, per la misericòrdia de Târâ, la Salvadora, per què la misericòrdia és més forta que el Karma; neteja els nostres actes passats amb llàgrimes de compassió per tots els éssers que sofreixen. En compartir el sofriment aliè, no queda espai per al propi, i el resultat final és que hom creix en abandonar la petitesa del seu ego.
Budha i molts dels seus seguidors així ho han ensenyat, així com especialment el gran poeta i sant de Tibet Milarepa, i de qui encare queden vius molts records a la vall de l'Est, i particularment a la cova de Dzundulphug. És on va cantar i meditar, i el pelegrí pot veure el senyal de la seva mà al sostre de la cova, que ara és el santuari d'una petita ermita monàstica.
La història ens explica com Milarepa, que trobava la cova massa baixa, va empènyer el sostre de roca cap amunt, amb la seva mà. Però va fer tanta força que el sostre es va aixecar massa, fent la cova freda i massa ventilada a l'hivern. Aixì, va pujar al cim de la roca i va apretar avall amb el peu fins a deixar-la en la posició que ell volia. La seva petjada és encare visible al capdamunt de la pedra.

D'ell s'explica una altra petita història en relació a un sacerdot Bön, un bruixot de la fe pre-budhista de Tibet. Aquest va reptar a Milarepa, apostant que mercès a la seva màgia seria capaç d'assolir el cim del mont Kailas. Milarepa el va respondre dient que ell també ho podia fer.
"Ja veurem qui hi arriba primer", va dir el bruixot, començant la pujada sense perdre temps.
Era al mati, molt d'hora, i el sol encare no havia sortit. Milarepa va dir que reposaria una mica. Els presents es preocupàven, i li demanaven que sortís redera el seu adversari. MIlarepa, però, seguia tranquil, sense intenció de moure's de lloc.
Quan el bruixot gairebé ja arribava al cim de Kailas, i se'n reia de Milarepa, el primer raig de sol va encendre el cim de la muntanya santa. Era el moment precís què Milarepa esperava. Amb el seu extraordinari poder de concentració es va fondre i fer un amb aquell raig, i avans que el bruixot s'adonés del que havia passat, la seva figura va aparèixer al cim de Kailas.
"Ei!", va fer, tot cridant-lo, mentre el bruixot esbufegava sense esma per sota d'ell.
"No t'esgotis gaire, company..."
El mag, veient-se vençut, impressionat pel fet, va deixar caure el seu damaru ( timbal màgic ), que anava rebotant per la paret de la muntanya tot emetent uns sons aguts ( "tang-tang-tang" ), i deixant un marcat tall vertical a la seva superficie. Actualment és visible una línia perpendicular de marques, com els graons d'una escala, que forma l'eix vertical de la gran svàstika, a la cara sud de la cúpula del Kailas.

Nombroses històries com aquesta, farcides d'humor i de significació religiosa, han sorgit al voltant de la figura de Milarepa. Personalitat històrica de gran atractiu, que va deixar el més gran llegat poètic de Tibet, en les seves "Cent-Mil Cançons". La seva vida potser la més notable de les que qualsevol sant hagi viscut mai. Va arribar a les cotes més extremes de l'existència humana, i després de dramàtics esforços va assolir finalment la realització.
No fou tan sols un seguidor de Budha, sino que ell mateix va arribar a l'estat de Budha. Això és realment significatiu i encoratjador en ser la seva vida plenament autèntica, malgrat les moltes històries i llegendes que més tard van nèixer sobre la seva personalitat.

I per sort seva, va tenir un deixeble culte i preparat, que va escriure les seves cançons i va esdevenir el seu biògraf. Es deia Rechung. Mercès a aixó, el seu missatge ha seguit viu pels seus descendents espirituals, els patriarques i seguidors de la Secta Kargyütpa. Els dos monestirs al nord i a l'est de Kailas pertanyen a la Secta, i són venerats en memòria de Milarepa.
Es fa estrany que els pelegrins hindús generalment identifiquen a Milarepa amb Shiva, potser pel fet que ambdós es representen amb el cabell llarg, i cossos blancs i estil·litzats. En el cas de Milarepa, de vegades aquest blanc és verdós, doncs es diu que menjaba principalment ortigues durant els seus anys d'ermità a les salvatges muntanyes nevades, i el seu cos va agafar un tó verdòs. Feia coure les ortigues a una olla de fang, que era la seva única possessió terrenal. Un dia, l'olla se li va trencar, però ell, en comptes de plànyer la seva pèrdua, va fer un poema on deia:

"Fins i tot la vella olla de fang
ha esdevingut guru per a mí.
M'ha ensenyat
la llei de la impermanència
de les coses d'aquest món,
doncs en trencar-se, em deslliura
dels meus darrers lligams amb elles".

Cal dir que encare avui les ortigues són un menjar comú dels pobres, i que creixen amb abundor pels volts de Kailas i a les seves valls. Així, el pelegrí recorda constantment a Milarepa en la seva volta a la muntanya santa, en passar al costat de les ufanoses ortigues. I més d'un cantarà una de les cançons de Milarepa, popular a tot Tibet, en lloança a la solitut i a la vida de renunciació, ó d'exaltació de Budha i del seu guru, Marpa, l'Intèrpret.

Així és com el pelegrí travessa la part final de la vall de l'Est, que és com una terra de fades tota plena de colors. Hi ha roques d'un vermell flamejant, i blau fosc, i verd, de costat amb altres taronja viu, i groc suau... És com si, abans de deixar el Kailas, el pelegrí rep com a regal de comiat una mostra de totes les menes de roques acolorides que ha anat admirant al llarg del Parikrama ( circunvalació ritual ).

Finalment, surt de la vall cap a les obertes planes, fins que arriba de bell nou al punt d'inici del Parikrama, el petit monestir de Tarchen. Mentre passa al costat de nombrosos "mani-walls" fets de mil·lers de pedres sobre les quals pietosos devots han gravat el mantra

"Om mani padme Hûm",

en lloança del Budha Avalokitesvara ( la Joia - mani - que hauria de residir al Lotus - padma - del cor del devot ), i el pelegrí afegeix les seves pròpies pedres, en agraïment per tot el que aquest pelegrinatge li ha donat, i també com una benedicció per als pelegrins que vindràn al seu darrera:

"Sukhe Bhavantu!", que vol dir: "Què sigueu feliços!"
*

foto miquel del turó.
*