Pelegrinació al Kailas, 1. La Terra dels Déus( Anagarika Govinda ). .

massís de Gurla Mandhata.
.
llac de Manasarovar. fotos Manoj Kheradia.
*
*
*
*
*
*
*
*
*
*
*
*
*
1. La Terra dels Déus
.
*
Per entendre tot el significat del mont Kailas i els seus voltants extraordinaris cal veure'l no tan sols geogràficament, cultural o històrica, sino primerament i per damunt de tot fer-ho amb els ulls d'un pelegrí. I per a aconseguir-ho, primer ens cal abandonar l'estret reducte de la nostra personalitat, i especialment els prejudicis intelectuals de la educació occidental, per què les experiències que aquí tractem són massa grans i masa intemporals com per a que encaixin dins del marc d'un aconteixement purament personal, o del d'una descripció de successos accidentals.
En el nostre camí vers la muntanya sagrada, Li Gotami i jo mateix ens sentiem com una anella més del cadenat etern dels pelegrins que des de temps immemorials han viatjat pels solitaris i atzarosos senders del món de ferèstegues muntanyes i d'espais sense límits de les altes terres de Tibet.
L'única cosa que ens semblava important era la nostra participació en aquella experiència suprapersonal, que depassava i de llarg tots els pensaments i sentiments individuals, i ens remuntava a un nivell nou de coneixement.
.
Aixì doncs, sou convidats a seguir al nostre pelegrí sense nom:

Imaginem-lo deixant les fèrtils planures de l' Índia, i movent-se amb gran dificultat al llarg de 300 ó 400 km. per interminables serralades, tot travessant caloroses valls carregades d'humitat, i enfilant-se a colls coberts de núvols; travessant salvatges torrents de muntanya, on un mal pas o una relliscada poden significar trobar la mort, o en creuar els engorjats dels torrencials rius tot penjant de precaris ponts d'incerta edat, fets tan sols de trèmuls joncs trenats...
Imaginem-lo, tot travessant els engorjats, on les pedres es precipiten des d'invisibles alçades, i els saltants d'aigua semblen despenjar-se directament des dels núvols...
Imaginem-lo en fer camí entre immenses pedres, pels estrets senders de muntanya amb esmolats cantells rocosos que tallen els seus peus cansats i adolorits...
Imaginem-nos tot això, i veiem-lo finalment al capdamunt del coll de Lipulekh, dins les boires gebradores del seu estiu perpètuament gelat i ennuvolat.
Tot d'un cop, els núvols s'aixequen, i el pelegrí pot baixar l'esguard cap a l'altre costat, a un país de sol etern, i amb unes muntanyes que no tenen res de la pesantor dels Himalaies, i més aviat semblen fetes amb els colors pastel més purs, quasi transparents: grocs, taronges, vermells, violacis, disposats en un cel de vellut d'un blau intens i pregon. El contrast és tan sorprenent que el pelegrí oblida els pesants i foscos núvols que encare l'envolten amenaçants, llançant-li el seu glaçat alè.

Aviat baixa a l'ample i oberta vall, i és llavors que se li fa palesa la diferència entre el món que deixa enrrera i el que acaba d'arribar: les valls que ha deixat eren guarnides amb rengleres d'ombrívols boscos d'avets, i el terra era cobert d'herbes, de molses, falgueres, flors i arbusts; fosques roques s'alçaven sobre la verda vall perdent-se entre els densos núvols monsònics, que amagaven els cims coberts per la neu.
Mentre que en aquest els vius colors i les marcades formes de roques i de muntanyes destaquen en la brillant claror, despullades de qualsevol indici de vegetació, com el món el primer dia de la creació, quan només es miràven l'un a l'altre el cel i la terra en la seva primitiva puresa.
Al fons de la vall, cap al lluny, apareixen al llarg del riu serpentejant verds claps d'herba, i petits camps grocs de civada, que posen una nota de contrast dins del paisatge força àrid. Resulten gairebé anacrònics, per dir-ho així, anticipant un estadi en el desenvolupament de la creació que hauria d'apareixer milions d'anys més tard, doncs no existeix encara en la natura que l'envolta.

Sorgeixen els habitatges humans, gairebé tan estranys com el paisatge: formes cúbiques llises, apinyades, i al seu darrera els immensos contraforts rocosos de l'antiplà muntanyenc, amb coves excavades a les parets de roca, i amb fortaleses i monestirs al seu damunt.
Tot apareix com misteriós i amenaçador, i tan antidiluvià com el mateix paisatge. I per sobre de tot, s'aixequen al fons els refulgents cims nevats de la serralada Gurla Mandhata. Molt diferent dels abruptes cims himalaiencs, al sud, aquest cordal constitueix un massís plàsticament moldejat que a vista d'ocell tindria la forma d'una immensa svàstika. Els amples cims centrals són coberts per una sòlida capa de neu i glaç que s'estén sense interrupció al llarg de quasi 33 km., mentre entre els braços de la creu immenses geleres troben el seu camí de descens. Aquesta extensa serralada és la que separa el districte de la vall de Purang de la regió de Kailas-Manasarovar. Per això, al pelegrí li cal contornejar els extensos vessants de la Muntanya de la Svàstica, fins a assolir després d'un ascens continu el coll de Gurla, que condueix a l'altre banda d'un dels braços de la creu.
Llavors ja no li queden més obstacles naturals, però com tot sovint succeeix, allà on la natura és suau i amable l'home no ho és.
El poder del governador tibetà de Purang tan sols arriba a la zona habitada de la vall. Un cop el pelegrí surt de la regió, és fàcil víctima dels lladres que esperen amb impunitat al viatger solitari o a les desarmades caravanes. Els horribles rumors i històries que escolta el pelegrí a Purang són habituals, i tan sols aquells qui disposin de prou coratge i fe seguiràn endavant, mentre que els temerosos hauràn d'esperar fins a trobar a d'altres per a unir-s'hi i tenir una mica més de protecció. Això, o bé donar-se per satisfets tot visitant els santuaris de la vall inferior de Purang, que condueix vers Nepal.

Difícilment però, seria aquest el cas de cap dels sannyâsî ( ó Samnyâsin = Brahman a la quarta etapa de la seva vida, fakir errant, ó mendicant religiós ) hindús, qui any rera any realitzen aquest pelegrinatge, el més sant i més gran de tots, i que per la seva fe suporten grans penúries i privacions. I si és feixuc per a aquells que es poden permetre llogar cavalls ó iaks i dur tendes i provisions, i que poden fer la major part del viatge tot cavalcant, els qui no posseeixen res més que el que poden dur a l'esquena, que viatgen sense cap protecció de la pluja, el vent, la neu i el fred glacial de les nits, i força d'altres perills i imprevistos, aquests valerosos pelegrins són mereixedors de tota la nostra admiració. Molts d'ells ja no en tornen, i els qui ho fan donen testimoni d'una fe i una resistència supremes. Aquests, tornen al seu país amb els ulls lluents, i enriquits per una experiència que per la resta de la seva vida serà una font d'ànim i d'inspiració; doncs han estat cara a cara amb l'Eternitat, han vist la Terra dels Déus.

Qui hagi mirat cap avall des del coll de Gurla estant sobre la regió de Kailas-Manasarovar pot testificar que aquesta no és cap expressió exagerada.
Encara a un dia de camí del coll, li apareix a la banda de ponent de la Muntanya de la Svàstika, sobre els turons suaument ondulats que són la continuació d'un dels seus braços, el que sembla la Lluna plena aixecant-se al cel blau fosc: és el cim resplendent i glaçat del Kailas! És tan irreal, tan absolutament aliè a totes les coses terrenals, que el pelegrí oblida totes les seves pors i preocupacions, i només se sent plè d'un únic desitg: arribar al coll i comprovar si és real aquesta meravellosa aparició. Els seus peus semblen de cop tenir ales, i desapareix tot el cansament. Mantres i cançons posen el ritme als seus llavis. I a la seva ment, un únic pensament, el gran Darshan, la visió sagrada de la que acaba de copsar la primera espurna.
A partir d'ara els poders del mal ja no podràn exercir sobre ell la seva influència, ja ningú li prendrà la visió que ha tingut.
Tot de cop es troba plè de seguretat interior i de confiança, i se sent com si estigués envoltat d'una màgica cuirassa, que cap força exterior no podria trencar ni destruïr.

Arriba així al darrer vivac avans de la pujada final al coll. Passa la nit feliçment al peu de les geleres, d'on prové un cristal·lí rierol que rega una agraída prada delicadament verda, espurnejada de flors. Tot sembla donar la benvinguda al caminant cansat; una aigua rutil·lant el convida a beure, i els cavalls i els iaks troben aliment i un tros de terra suau i herbada on descansar, al recer de les roques i els vessants propers.
El pelegrí es llevarà a l'alba, i després d'un esmorzar senzill, comença l'ascens final, vibrant d'espectació i d'alegria interior. Avui és el gran dia on per primer cop contemplarà la Terra dels Déus, i que creuarà les portes de la Terra Promesa, realitzant l'aspiració de tota una vida.
I tot i això, quan arriba al coll i es troba al llindar del pais sagrat totes les seves esperances es veuen superades. Qui pot posar en paraules l'immensitat d'aquells espais? Qui podrà descriure el paisatge que respira aquesta immensitat? Extensos llacs blaus entre pastures verd maragda i daurats contraforts muntanyencs destaquen sobre el fons llunyà d'una serralada nevada, al centre de la qual sorgeix enlluernador el cim del mont Kailas, la "Joia de les Neus", que és com l'anomenen els tibetans.
Domina complertament el dilatat paisatge, que s'estèn com un mapa als ulls del pelegrí. La nitidesa de l'aire és tal que hom pot veure més enllà de cent km., i cada forma i matís del color es perceben amb una inusual nitidesa, com si els seus ulls estiguessin dotats d'una sobrehumana percepció.
És veritablement una de les vistes més inspiradores de la terra, i fa que hom es pregunti si pertany de veritat a aquest món, o és més aviat un somni, una visió anticipada de l'altre.
Hi ha una pau immensa en aquest paisatge diví que sadolla el cor del pelegrí,inmunitzant-lo contra tots els problemes personals, perque com si fos en un somni, ell sent que és un amb la seva visió. Ha assolit l'equanimitat de qui sap que no li pot succeir més que allò que ja li correspòn des de l'eternitat.

Ja no li cal cap cuirassa, doncs ha esdevingut el drac i el cavaller, el botxí i la víctima, el dimoni i el déu.
I quan toca amb el seu front la santa terra, i afegeix alguna pedra a les que han apilat els pelegrins anteriors, com a senyal de devoció i de felicitat per haver vist realitzat el somni de la seva vida, una única pregària omple la seva ment:
"Que no ho oblidi mai!... Que pugui conservar sempre viva i encesa aquesta flama dins meu!".

I un cop i un altre s'inclinarà per tocar el terra amb el seu front, i voltarà les piles de pedres on cada una d'elles significa una pregària i una bendició d'aquells que l'han precedit, i a la germandat dels quals ell avui s'ha afegit.
Hi ha en aquest món multitud d'ordes religioses, amb les seves regles i normes, amb rituals i dogmes, amb vots i iniciacions. Però la germandat dels qui han fet el pelegrinatge al Kailas, que han sofert les proves de privacions i perills, i han estat recompensats amb la visió gloriosa de la terra sagrada, han rebut una iniciació de la més pregona naturalesa. L'invisible llaç que ara els uneix no necessita ni vots, ni dogmes ni rituals; consisteix en una experiència comuna, d'efecte més fort i durador que qualsevol de les regles i distincions fetes pels homes.
Així és com el pelegrí devalla lentament a la Terra dels Déus; però ara ja no és més l'individu atemorit i solitari dels dies anteriors, sentint-se acompanyat d'una multitud de invisibles camarades - la germandat espiritual dels pelegrins -, i envoltat per les moltes i subtils influències que semblen surar a l'aire d'aquesta regió, i que segons les diferents tradicions religioses, han estat descrites com la presència de Déus, de Budhes ó de Bodhisattves.

Què poc que en sap d'aquestes coses, la humanitat contemporània! I què vans els esforços dels qui consideren per sota de la seva dignitat intelectual el fet d'admetre la realitat dels poders espirituals, intentant justificar-los amb altisonants axiomes científics, o bé descartant qualsevol experiència d'aquestes realitats, i considerant-les com supersticions ó al·lucinacions... Com si la paraula última de la ciència fos a l'hora la de la veritat única, com si no hi hagués cap més realitat que la de la ciència! La ciència és, sens dubte, admirable dins del seus propis dominis, però de magre aplicació en els fenòmens espirituals, com també ho és per a qualsevol forma de creació artística.
Degut a la nostra concentració exclussiva i al conreu exclussiu també de les nostres facultats intel·lectuals, hem anat oblidant i perdent en gran mesura la nostra sensibilitat psíquica. Així doncs, parlar de deitats, Déus, Budhes i Bodhisattvas en qualsevol altre sentit que el d'un ús metafòric ó poètic és veure's exposat a una acusació de superstició. I tot i així, per al pelegrí són prou reals com per a fer-li inmune als perills, i elevar-lo per sobre del temor al patiment i la mort, cosa que ni l'art poètic ni el coneixement científic poden aconseguir.

Cal tenir presents en la ment aquests fets, si de veritat volem entendre i apreciar les experiències del pelegrí.
A l'excitació del primer impacte entre ell i el nou entorn la succeeix gradualment una exaltada serenor.
Mentre, el Kailas, la Joia de les Neus, desapareix darrera d'un mantell de núvols, que s'entortolliguen al voltant del seu cim amb el progrès del sol i la seva creixent escalfor, i els llacs sagrats esdevenen el centre gairebé únic de l'atenció del pelegrí. No pot deixar d'admirar el seu blau radiant, i meravellar-se devant de l'estrany joc de la natura, que sembla voler impressionar-lo amb tots els símbols de la tradició antiga:
A la seva esquena, la muntanya de la Svàstika ( símbol de la creativitat eterna ), i al seu davant dos llacs; el Rakastal, el llac de les terrorífiques deitats de les tenebres, apareix a l'esquerra, amb la forma del creixent de lluna, mentre l'arrodonida forma del Manasarovar, per la dreta, ho fa plè de reminiscències solars ( el Senyor del Dia i de les pacífiques deitats de la llum ). Aquesta combinació de signes és un dels símbols tibetans més representatius ( es representa amb la svàstika coronada per un creixent de Lluna amb les banyes cap amunt, i el cercle solar a sobre el creixent ).
El signe de la svàstika, a més, es repeteix al vessant sud del Kailas. Apareix primer com una poderosa creu que divideix el gelat cim en quatre parts En acostar-se, els braços més petits es fan visibles, especialment els horitzontals.

A les poques hores d'haver passat el coll de Gurla, el pelegrí arriba a la vora del llac Manasarovar, i experimenta els explendors de la seva primera posta de sol sobre les sagrades aigües. El blau dels llacs es torna verd de Verona, aprop de la platja, i un blau ultramarí es fa present al seu centre.
Els núvols lleugers de la tarda s'encenen a poc a poc amb tots els colors del foc. Són núvols baixos, que canvien i es mouen veloçment. De vegades semblen esclatar com focs d'artifici tot caient a les aigües del llac, ara de color violeta, com una cascada de raigs flamejants, ó bé projectant-se amunt com a coets, i disipant-se emmig d'una pluja de foc.
I mentre el pelegrí meravellat i sense esma contempla aquest espectacle diví, els animalons surten dels seus caus encuriosits per contemplar al foraster.
Els ocells s'acosten sense temor als seus peus, i d'altres petites criatures es fan presents per donar la benvinguda al pelegrí; les llebres es drecen amb les llargues orelles estirades, mirant-lo amb sorpresa, i fins i tot els kyangs ( espècie de cavall salvatge del tamany d'una zebra, amb la pell color marrón i llisa, i amb la panxa blanca ) pasturen amb la major tranquilitat a les proximitats.
És establert com a dret consuetudinari el fet que a ningú no se li permet matar ó ferir als animals que viuen a la regió, i com si fossin conscients de la seva protecció divina, el seu comportament vers l'home és semblant al que devien tenir a l'antic paradís fa tant de temps oblidat.

El pelegrí, que des del principi del dia es troba com qui es belluga dins d'un somni, de meravella en meravella, comença llavors a comprendre que si existeix al món un lloc que s'assembli al paradís, és aquest, sens dubte.
Segons les creences tibetanes, compartides per la majoria de pelegrins d'Índia, hom diu que l'aigua del Manasarovar, així com la seva sorra i les seves acolorides pedres, i també una estranya varietat de peixos, tenen propietats medicinals i màgics poders guaridors. Naturalment que a ningú no se li acut pescar-los, ni caçar les nombroses aus ( "hamsa" ) que viuen al llac; però amb les fortes tempestes, les onades trenquen amb força contra la vora, i molts d'aquests peixos són llançats sobre la platja, on moren i s'assequen, i els pelegrins poden així disposar d'aquesta cobdiciada medicina.
Els suaus turons i les planes que envolten els llacs són coberts amb arbusts baixos, i enormes extensions de prats on milers de kyangs i de iaks es barregen amb els ramats d'ovelles i cabres dels pastors nómades, trobant unes agraïdes terres de pastura.
També entre les plantes de la regió hi ha moltes amb virtuds medicinals, i d'altres que es fan servir com a inciens i que són molt preuades per la seva meravellosa fragància. Totes aquestes coses són considerades com a "prasads", ó regals dels déus al pelegrí. N'hi ha molts d'altres, de prasads, cadascun d'ells característic d'un lloc en par ticular.

Entre les pedres del llac Manasarovar n'hi ha unes de color vermell fosc, suaus al tacte com si fossin de seda, meravellosament polides i formades per l'erosió al llarg de centenars de milers d'anys. No són molt dures, i es poden rallar amb un ganivet. Els tibetans barregen aquest pols amb llet, i ho fan servir com a medicament, i també com a amulet contra tot tipus d'afliccions.
Al costat est del llac hi ha les sorres que anomenen "enjoiades", i que hom diu que són compostes per cinc varietats de pedres precioses: turquesa, corall, cristall, or i plata. Siguin el que siguin, són realment belles, amb els seus centelleigs multicolors, i amb la particularitat que tan sols es troben en un curt tram de platja, i que són sorprenentment pesants. Formen una capa prima per sobre d'altres sorres.
A la vora oest de Manasarovar, especialment als estrets istmes que es troben entre Manasarovar i Rakastal, hi ha les"sorres d'or". Són d'un preciós color groc taronja, i en algun cas hi ha qui ha trobat or veritable entre elles. Segons em van explicar, la troballa més important que es va fer va ser un bloc del tamany d'un gos ( tibetà ), i els voltants del lloc on es va trobar encara avui s'anomenen "Serkyi", el gos d'or. Els tibetans, tanmateix com els antics inques de Perú, i amb els qui també tenen moltes d'altres característiques comunes, són de l'opinió que qualsevol or trobat en aquest terra sagrat pertany als déus, i no s'hauria de mal utilitzar per homes cobejosos. Així va succeir que qua va ser desenterrat el bloc d'or del tamany d'un gos ( tibetà ) ningú no se'l va voler quedar, i el van enviar al Dalai Lama, a Lhasa. Quan aquest es va assabentar que havia estat agafat a la Terra del Déus, el va fer tornar immediatament, i enterrar al mateix lloc on havia estat trobat. Al cap dels anys, només un petit promontori sugereix el lloc on hi havia un stupa que es va erigir per commemorar aquest fet.

Els "prasads" que la natura lliurement ofereix al pelegrí són infinitament més valuosos que qualsevol quantitat d'or, i que si Lhasa hagués estat temptada de fer prospeccions i explotacions hauria convertit la Terra dels Déus en un infern de cobdícia i passions violentes.
Tot i que els lladres poden córrer pels voltants de la terra santa, i fins i tot entrar-hi disfressats de pelegrins inofensius o de viatgers, al menys s'abstenen de matar deliberadament en el terra sagrat, i en presència d'uns poders que, fins i tot sense poder entendre'ls, com a mínim els temen i els respecten.

( *continua aquí.* )

Anagarika Govinda

Dins The way of the white clouds. Hutchinson Publishing Group. 1966.