El canviador del temps ( conte tibetà ).
.
*
aixì es veu el juny...sot de la Núvia, vall de santa Fe.
foto miquel del turó.
.*
*
Hi havia una vegada un home savi. Viatjava per tota l’ampla terra de Tibet, i s’aturava als pobles i a les viles, i a qualsevol indret allà on calguessin els seus serveis.
Podia predir el futur, podia augurar-li a una família quins eren els dies més favorables per fer un viatge o un negoci, i fins i tot podia canviar el temps...
Aquest home savi era molt admirat, i la gent li pagava els seus serveis molt generosament.
Si el jutgéssim per l’aspecte, disculparíem a qui es pensés que era pobre, però tothom qui el coneixia bé sabia que no era pas així.
Sentint-lo parlar, hom diria que era un cap de trons eixelebrat, però els qui el cercaven per a demanar-li ajuda pensaven ben diferent.
Aquest home estrany, amb la seva chuba esparracada, un damaru ( tamborí doble, objecte ritual que reprodueix el so de la immortalitat ) i un kapâla ( bol, en tibetà thod pa, crani de libacions que conté l’aigua de vida. Objecte simbòlic que apareix en la iconografia tibetana, acompanyant a figures com Padmasambhava o Naropa, el mestre de Marpa, o a divinitats terrorífiques com Mahâkâla o Cakra-samvara ) fets amb cranis i que duia penjats al cinturó, no era pobre, ni era estúpid.
Posseía, segons el dir de la gent, veritables poders màgics. I ell en feia ús, d’aquests poders, per el bé de tots els éssers; però, i això és essencial, si algú gosava crear-li dificultats, podia fer servir els seus poders per a d’altres usos, i aplanar així tota oposició.
Tothom el coneixia com el Canviador del Temps.
Si algú hagués pogut fer casualment un cop d’ull al contingut de la seva chuba i el seu sarró, hagués trobat molts tresors, docs en no tenir residència fixa, viatjava amb totes les seves possessions d’un poble a un altre.
Veure’l com celebrava una de les seves cerimònies era quelcom realment impactant, i la gent s’hi aplegava quan el canviador del temps semblava entrar en un estat com de trànsit, tot colpejant el seu timbal amb uns ritmes sempre canviants i fent uns gestos amb la mà lliure
( phyag-rgya, mudrás : gestos rituals fets amb les mans. Literalment, la paraula vol dir “segell”, i designa en darrer terme una realitat interior conformada amb una realitat arquetípica. Trobem aquests gestos en les pràctiques iòguiques, i en la dansa i la iconografia hindú, l’essència de les quals i comuna a totes tres, va ser transvasada al budisme, on va trobar una plasmació gairebé sagramental en la imatge del Buda ), tot invocant el poder dels déus.
Es podia estar assegut hores i hores, salmodiant amb la seva veu greu i profunda, que semblava sortir del mateix cor de la terra, demanant als déus que vessessin el seu poder i les seves benediccions sobre tots els presents.
I el seu somriure era llavors com el sol. Tot el seu rostre s’il·luminava, i els seus ulls reflexaven un caliu que ningú no deixava de percebre.
*
Un bon dia, tot just acabada una cerimònia de benediccions sobre una família, el Canviador del Temps va recollir els obsequis de menjar que li oferiren, i es disposà a marxar cap a un altre poble que es trobava a uns pocs dies de camí.
Però ve t’ho aquí que mentre tant, una grossa llebre l’observava, amb la panxa grinyolant-li de fam, tot veient la varietat i abundor de menjar que el Canviador del Temps tenia, i tota plena d’enveja.
“Trobaré la forma de prendre-li a aquest pòtol el menjar”,
va pensar la llebre. I mentre el seu cap tramava el pla director per a l’alimentació immediata, es va decidir a seguir-lo d’amagat.
Encara no havien fet gaire tros de camí, quan el soroll d’ales i unes potes que aterraven amb delicadesa sobre la seva esquena li anunciaren que tenia visita: era una gralla.
-“Hola, llebre!” va dir, tota cofoia. -“Que potser has pogut trobar res de menjar?”
-“No”, li espetà secament i a desgrat la llebre. -“I em trobo feble i afamada, fa dies que no trobo res per menjar”.
-“Prou bé que ho sé, amiga meva! Si et sembla bé, farem camí plegades, i potser així ens vagi millor”. I dit això, la gralla va aixecar el vol, tot seguint a la seva companya.
L’endemà, es van trobar amb una guilla. La gralla estava esverada, i pujava i baixava pels aires amb neguit. Però aviat es va tranquil·litzar.
-“Aquesta guineu sembla encara més feble que nosaltres”, va dir a la llebre, - “Si es mor, farem un bon tiberi de carn”.
-“Hola, guilla! Cap a on vas?”
-“Hola, llebre. Doncs ja veieu que tinc molta fam, i no trobo res per dur a la meva mainada”.
-“Vine amb nosaltres, i ens anirà millor si anem plegades!”
I així va ser com la llebre, la gralla i la guilla es van trobar fent camí, tot i que només la llebre sabia que seguien les passes del Canviador del Temps.
Van arribar a un bosc, on l’ombra dels arbres va ser un regal pels animals. La gralla es va aturar per menjar unes baies d’un matoll, però la llebre i la guineu van arrufar el nas amb fàstic. I va ser llavors quan estant amagades darrera d’un gros arbre van veure la imponent figura d’un llop. Petrificats pel terror, la guineu i la llebre es van quedar immòbils, mentre que la gralla, tot xisclant atemorida, es va aixecar amunt volant, fins a posar-se a la branca més alta d’un arbre.
El llop, encuriosit per la fressa de la gralla, es va tombar cap a ells, trobant-se amb la mirada espaordida dels altres dos animals.
-“No us espantéssiu pas!” udolà el llop. “Si voleu que us digui la veritat, sóc massa vell per a caçar”.
La llebre s’hi atansà, a poc a poc i amb molta cura.
-“I com t’ho fas per a menjar, si no pots caçar?”, li etzibà.
-“Aquest és el meu gran problema, i el dels fills que esperen que els alimenti”.
I tot baixant els ulls cap a terra, amb tristor, va afegir:
-“Ja no sóc forta i veloç com abans...”
-“Vine amb nosaltres!”, que li diu la llebre, amb els seus ulls enormes fent-li pampallugues per l’emoció, -“tinc un pla que pot ser-nos de profit per a tots nosaltres”.
-“I quin és, aquest pla?”, s’afanyà a dir la gralla, que ja havia deixat el seu alt refugi per a no perdre’s cap detall de la conversa.
-“Doncs veureu. Resulta que caminant per davant de nosaltres, hi ha un Canviador del Temps”.
-“Un Canviador del Temps!”, van cridar gairebé a cor. -“I com ens pot ajudar a nosaltres, això?”
-“El Canviador del Temps no és un home pobre”, continuà la llebre. -“Jo l’he vist com omplia els seus sarrons de menjar”.
En sentir això, tots es van interessar per la qüestió.
-“Doncs el que jo us proposo és que tu, guilla, t’estiris ajaguda a la vora del camí, i et facis la morta. Mentre, que la gralla faci força escàndol per atraure cap a vosaltres al Canviador del Temps. Quan deixi el fato per examinar-te, el llop i jo mateixa, que som els més forts, les hi prendrem, i fugirem tot seguit”.
-“I com sé jo que ell no m’agafarà i em matarà?” li digué la guineu, mosca, que no volia fer d’esquer.
-“No t’agafarà”, piulà la gralla. -“Sempre pots saltar per sobre les seves espatlles i fugir”.
I tot i que una mica a contracor, però la guineu ho va acceptar.
-“Però primer ens cal atrapar-lo, i cap de nosaltres pot anar gaire de pressa per la debilitat de la manca d’aliment”. La llebre es va quedar una estona callada, i després va dir:
-“Ara es dirigeix cap al poble proper. Si anem pel riu, podrem guanyar-li terreny, i passar-li al davant abans que no arribi al poble”.
*
Van baixar cap al riu, i per sort d’ells, un tronc que surava a la vora els va fer el servei de rai.
Sense pensar-s’ho gaire, llebre, guilla i llop s’enfilen al tronc, i aviat lliscaven riu avall amb parsimònia, i la gralla els sobrevolava fent cercles i giragonses sobre els seus caps, i presta per a avisar-los així que veiés al Canviador del Temps. Quan va comprovar que l’avien passat al davant, va advertir-los per que desembarquessin. No els va ser fàcil, doncs els calgué abandonar el tronc, i nedar fins a la vora, una freda i humida i memorable experiència que la llebre els hagués pogut estalviar.
Tal i com la llebre havia planejat, el Canviador del Temps, en sentir els crits de la gralla i veure-la molt interessada al damunt una rasa, va deixar les seves bosses i s’hi va acostar.
En veure a la guineu ajaguda i espatarrada, va pensar que era morta.
-“Té una bona pell, i ara a ella ja no li cal!”, es va dir, mentre es decidia a posar-se a la feina.
I just al moment en què remenava la seva butxaca per agafar el ganivet, la guineu, que ja no podia seguir allà quieta ni un sol segon més, va fer un bot i va fugir com un coet.
Desprevingut, el Canviador del Temps no va poder reaccionar, i en girar-se, va guipar cap al lluny fugaçment al llop i a la llebre com guillaven, seguits de prop per la guilla i la gralla.
Un cop es van sentir segurs, es van aturar per repartir-se el botí. I com no, va ser la llebre qui es va encarregar dels tràmits. A la gralla li va donar el barret del Canviador del Temps, al llop, les seves botes, i a la guilla, el timbal ritual, apropiant-se ella de les bosses amb el menjar.
Però tot i això, als altres els hi va semblar bé, feliços amb les seves noves pertinences, i no es van adonar de l’engany de que havien estat l’objecte per part de la llesta llebre, i es van acomiadar plàcidament, cadascú amb els seus guanys rapinyats.
*
Però no penséssiu pas que tot els va anar bé, als animals.
El llop, amb les seves botes noves, va sortir a caçar ovelles, però es trobà que no podia córrer com ho feia sempre amb aquell calçat tan pesant. Es va entrebancar, i va caure; i llavors les ovelles es van aprofitar i li van passar totes per sobre, deixant-lo mig estabornit, gairebé mort.
La gralla, amb aquell enorme barret que podia servir-li de paracaigudes, es va aturar a reposar a sota d’un iac. Aquest va deixar-li anar una tifa enorme al damunt, deixant el barret colgat i a la gralla, quasi morta per asfíxia.
La guilla se’n va anar de dret cap al seu cau a trobar la seva família, que ja estava neguitosa d’esperar el seu retorn. La seva dona i els seus fills l’esperaven a sobre d’un pont, doncs el riu havia augmentat molt el seu cabal, i l’aigua baixava amb fúria. En veure’ls un tros lluny, la guineu es va posar a tocar el timbal amb tanta força, que els seus fills, esverats, es van llançar a riu, morint ofegats i enduts pel fort corrent.
*
Al cap de poc es tornaren a trobar, i tots van explicar als altres els seu infortunis, menys la llebre, que restava en silenci asseguda a l’ombra d’un arbre immens. Quan ja només faltava el seu relat, tots se la van mirar amb expectació. I ella, veient que els feia esperar, va acabar per dir:
-“Amics, hem comès un error greu. El Canviador del Temps té poders màgics, i en prendre-li les seves pertinences, hem cridat la desgràcia a sobre nostre. Tots penseu que heu estat molt perjudicats, però fixeu-vos en mi”.
I dient això, la llebre va sortir de l’ombra de l’arbre, que l’havia mig amagat fins aquell moment.
-“També jo n’he estat, de perjudicada, doncs en atipar-me amb el menjar del Canviador del Temps, m’he partit el llavi”. Els altres no sabien què dir en veure el tall al llavi de la llebre, que li arribava fins al nas. I la llebre va seguir:
-“Així a partir d’ara, tothom, persona o bèstia, quan em vegi, s’adonarà que fer el mal és la manera d’atraure el sofriment cap a ell mateix”.
I encara avui, al cap d’innombrables generacions de llebres, totes segueixen duent el senyal de la seva llesta avantpassada.
*
Dins Cuentos populares tibetanos. José J. De Olañeta Editor. Palma de Mallorca, 1986.
Traducció al castellà i notes de Jordi Quingles.
*
Traducció al català, miquel del turó.
*
.
.
