1998. pregó de la Festa Major de la vila de Cardedeu, i proclama de la naixença del Gegant anomenat Montseny.
.
*
ara fa 10 anys...
si n´´han passat, de coses! la variant hi és, i el cinturó encara ens el seguiran estrenyent.
*
.
.
*
Amigues, amics,
Aquest any, el goig de fer el pregó d’aquesta Festa, té per mi un doble motiu.
D’una banda, assistir com a testimoni al joiós part sense dolor d’aquest gegant que farà Història, i que sabem serà motiu d’orgull, tant per a aquesta vila com per a la resta de pobles montsenyencs.
També, d’altra banda, sentir com encara és viu un vell lligam, com un “fil d’Ariadna” més, que enllaça aquesta plana baixa amb els cims.
*
AVUI,
HE VINGUT PER PARLAR-VOS
D’UN PAIS QUE ÉS UN GEGANT,
D’UN GEGANT QUE ÉS UN PAÍS.
*
La seva silueta, retallada al cel, queda gravada inesborrable en l’ànima dels seus habitants, i el que per a d’altres seria només un element entranyable del paisatge, és per a nosaltres, els seus fills, el que entenem com el nostre país, autèntic i tangible.
Si així ho voleu, un país dins un país...
i tot i això, un país de cap a peus, com el que més.
A escola, ens havien ensenyat que un país era com una extensió amb forma irregular, i envoltada per una ratlla de color; peces d’un trencaclosques rígid, estàtic, inamovible.
Jo, per contra, ja llavors vaig aprendre a conèixer, a comprendre i també a estimar aquell país real que els meus ulls anaven descobrint, sota els mil rostres diferents que dia a dia m’oferia, i que els meus peus inquiets petjaven, per camins de muntanya, per corriols de bosc.
Aquell país meu, que no podia encabir-se en cap mapa, perquè gairebé ho era tot, menys pla!
Aquell país que cap ratlla no el podia tancar, si no eren les ratlles dels torrents, dels esqueis, o el perfil dels serrats, cent cops vistos des de cent angles diferents.
Un país obert als quatre vents.
Un país, teixit pels eterns Quatre Elements, que amb la seva dansa tot ho renoven i tot ho perpetuen:
L’Aire, l’Aigua, el Foc i la Terra.
*
L’AIRE és la pell del gegant, i també el seu alè.
Transporta i sustenta la seva vida.
Els seus horitzons tan amples, sobretot amb la neta claror de l’hivern.
I és també el seu esguard, que contempla una munió d’altres gegants: del Canigó, als Montsecs, del Carlit i el Puigmal fins el Beseït; de les Maladetes, Pedraforca i Cadí, amb blanc torbant de neu, fins els de Montgrí i el de les Medes, que es capbussa vigilat pel seu company, en Rocamoura, o els llunyans gegants de Tramuntana, que són mar enllà, cap a migjorn.
De vegades parlen entre ells; quan bufa l’ huracà, són les seves veus potents, els seus cants, i també els seus crits de joia.
*
L’AIGUA, la seva sang, la fertilitat dels boscos i de la terra, la saba que fa que la Vida segueixi voltant el seu cicle.
La boira que remunta les clotades, que salta pels collets i es desfà, tot davallant pels seus vessants...
La neu que fa tofa als camps i als cimals, que és la flassada i el coixí del seu jaç, mentre dorm encalmat el seu llarg son d’hivern, i somnia dolços somnis...
O es regira neguitós, quan el vent furient enmig del temporal,
ens diu que té un mal son!
I amb aigua, també, dibuixa al cel els núvols, amb invisibles dits.
*
El FOC, el seu esperit, la calor que espiga el blat i omple el raïm, el sol de gener que fon la neu, i el fa florir; el sol d’agost, que estella el cap dels ases, i provoca més d’un deliri.
La flama que el sol havia fet bosc, tant de bosc que ja mai podrà tornar a ser flama, i la flama que amb el fred ens escalfa la llar.
Però també, el llamp que cau del cel, i aquest flagell que dia a dia va deixant-nos sense vida, sense boscos, sense pell!
*
I la TERRA, la seva carn, els seus óssos, les seves mans.
És també la trama, el lligam on els altres elements teixeixen el tapís viu, el cos físic del nostre gegant.
Un cos antic, moltes voltes mil·lenari, i que de sempre ha escampat la vida al seu voltant.
Sabeu? El nostre gegant és tant i tant vell, que fins i tot va veure néixer els Pirineus; i també com d’un mar antic, sorgia la terra catalana.
Montserrat i fins els Alps, són uns infants al seu costat, si els ha vist créixer!
Al seu rellotge, els segles són instants.
Més de cent diluvis l’han negat, i sols ell sap de cert quantes vegades el foc l’ha deixat socarrimat.
Però ell amb orgull, segueix alçant la brava testa, i amb la seva veuassa ens va dient:
.
“Ja podeu fer,
Que jo, malgrat tot,
Seguiré sent!”
*
Per la seva pell hi van trescar l’ós, el llop, el cérvol i l’isard, fins que un nou vingut, el darrer en arribar, d’un per un els va fer fora.
Avui, molts dels seus habitants es troben en perill greu, i soc aquí per parlar-vos de tots ells, també dels que foren, i ja no hi són, i dels que encara no han arribat.
De la pedra i del riu, del núvol i de l’avet, del corb, de l’estel; i de tants d’altres, tan sols aquests deu mots:
ENCARA ENS CAL A TOTS, I MOLT, APRENDRE A RESPECTAR.
*
Però avui, companys, amigues,
Hem de fer la Festa Grossa,
Avui neix amb rauxa i seny
Nostre gegant!
Que corri la veu pels masos,
Per les viles, i a pagès,
Fins dalt les serres,
Que ja és nat en fort Montseny,
Somatent de la muntanya,
A Cardedeu, i de festa!
Parin compte, aquells qui pensen
Que tot ho mou en profit seu
Son déu-dobler!
Tu, gegant,
Vetllaràs a partir d’ara,
I en la veu
I en l’ànima dels teus
Tindràs un estol fidel,
Disposat sempre que calgui
A fer-te escorta.
Porta’ns aviat la VARIANT,
Dissenyada pels romans
I ajornada pels romanços,
I enduu-te’n lluny,
Ponent enllà,
El QUART CINTURÓ.
Llarga vida et desitgem,
GEGANT MONTSENY.
Que siguis sempre
El més alt i el més fidel
Defensor de la Natura!
Ah! Se m’oblidava:
I Una Festa Major Ben Feliç!
*
Cardedeu, 14 d’agost de 1998.
miquel del turó
.
Publicat al butlletí municipal de Cardedeu, com a cartell.
Publicat a la revista “La Sitja del Llop”, nº ,
Coordinadora per a la Salvaguarda del Montseny.
*
