la creació ( mite tradicional tibetà ).
*
.
.
*
.
*
.
...al començament era stong-pa-nyid *, un immens buit sense causa i sense fi.
.
_____________________________________________________________________________ *
en sànscrit, Sûnyatâ , “el gran Buit”. És la noció capital de la doctrina budista, que concep el Principi suprem, la Realitat última, no d’una manera objectiva, a partir dels seus reflexes i manifestacions ( doncs aquests inclouen també, tot i que per desviació, el nostre pensament i el nostre ego, que són precisament els esculls que cal salvar ), si no de manera subjectiva, tot partint de l’experiència d’aquesta Realitat a l’interior de nosaltres mateixos. Així doncs, la Realitat última és identificada amb aquest misteri d’infinitud que es descobreix en allò més íntim de totes les coses, aquell mar de benaurança on la set ( trshná ) d’existir queda definitivament calmada, i que en comportar la sortida de la falsa plenitud de la existència apareix com un “buit” ( sûnya ).
Tot partint de l’ensenyament inicial de la impermanència de les coses i de la seva absència de realitat pròpia ( anâtman ) s’arribà, en la metafísica del budisme Mahâyâna, a aquest postulat essencial de la “Vacuitat” com a fonament de tot allò que existeix. Aquest postulat constitueix un dels dos pols d’aquesta forma de budisme, essent l’altre el de la compassió ( karunâ ) del bodhisattva vers tots els éssers. Aquesta doctrina va ser formalitzada per Nâgârjuna en el segle II, i constitueix el sistema anomenat “del camí mig” ( Mâdhyamika ), o també Sûnyavâda per raó del seu principi bàsic.
*
.
...D’aquest gran buit es van aixecar suaus remolins d’aire, i que amb el pas d’innumerables eons es van fer densos i pesants, tot formant el poderós ceptre doble del llamp, el Dorje Gyatram.
.
_____________________________________________________________________________
*
El doble vajra ( visva-vajra, i també dit karma-vajra ) és, tanmateix com la svastika, un símbol de l’acció del Principi en referència al món manifest.
És format per la unió de dos vajras disposats en creu.
Dins el budisme mahâyâna, el doble vajra és l’emblema del Dhyâni Buddha Amoghasiddhi, que expressa la plenitud i la complerta realització del camí del bodhisattva, i que és el Senyor de l’element “aire” o “vent” ( vâyu ), i és també el mateix “spiritus” que ens diu el Gènesis que “era present sobre la superfície de les aigües”.
*
.
El Dorje Gyatram va crear els núvols, que al seu torn van crear la pluja. I la pluja va anar caient al llarg d’anys i anys, fins a formar l’oceà primigeni, el Gyatso.
Llavors, tot va quedar encalmat, tranquil i silenciós, i l’oceà net i clar com un mirall.
A poc a poc, els vents es van tornar a aixecar, tot remenant suaument les aigües, i batent-les constantment, fins que una mena d’escuma molt lleugera va aparèixer a la seva superfície. Tanmateix com es bat la llet per a fer la mantega, les aigües del Gyatso van ser batudes pel rítmic moviment dels vents, i es va anar materialitzant la Terra.
I la terra va anar emergint, com una muntanya, i al voltant dels seus cims el vent deixava sentir la seva veu, incansable, tot formant un núvol, i un altre, i encara un altre...
I d’aquests núvols també va anar caient pluja, aquest cop més intensa, i carregada de sal, tot donant lloc a tots els oceans de l’Univers.
El centre de l’Univers és el Rirap Lhunpo ( Sumeru ), la gran muntanya de quatre cares, feta de pedres precioses, i plena de meravelles. Hi abunden els rius i els torrents, i també moltes menes d’arbres, fruits i plantes. És la llar dels déus i dels semi-déus.
.
*
És el mont Mêru de la tradició hindú, la “muntanya polar”, l’eix del món, el punt fix al voltant del qual el món gira. Com a centre d’aquest, es correspon amb el Paradís terrenal de l’actual cicle de la humanitat ( Manvantara ), i s’identifica físicament amb el mont Kailas ( Kailâsa ), en tibetà Gang Tisé, situat al Tibet occidental, i centre de peregrinacions tant per als hindús com per als budistes.
*
.
Envoltant al Rirap Lhunpo hi ha un gran llac, i envoltant aquest, un cercle de muntanyes d’or.
Més enllà d’aquestes muntanyes hi ha un altre llac, també envoltat per muntanyes d’or, i així successivament fins a set llacs i set cercles de muntanyes.
*
es tracta dels set dvipas de la tradició hindú, que emergeixen successivament durant el transcurs de determinats períodes cíclics, i que tenen tots per centre al mont Mêru.
*
.
I més enllà del darrer cercle de muntanyes es troba el llac Chi Gyatso.
*
Al Chi Gyatso és a on es troben els quatre móns, i tots ells semblants a una illa, amb la seva forma particular i els seus habitants diferents.
El món de l’Est és el Lu Phak, que té forma de mitja lluna. La gent del Lu Phak viu cinc-cents anys, i són pacífics; no hi ha baralles ni batusses. Els seus habitants tenen uns cossos gegants, i cares amb forma de mitja lluna. No segueixen cap religió.
El món de l’Oest es diu Balang Cho, i la seva forma és com la del sol. Com succeeix al Lu Phak, les seves gents són de gran estatura, i viuen cinc-cents anys. Les seves cares tenen la forma del sol, i es dediquen a la cria de bestiar.
La terra del Nord té forma quadrada, i es diu Dra Mi Nyen. La seva gent té cares quadrades i viuen mil anys, o potser més. El menjar i les riqueses hi són abundants; tot el que hom necessita al llarg dels seus mil anys de vida ho aconsegueixen sense esforç ni patiment, i viuen envoltats de luxe, sense patir cap necessitat. Però durant els set últims dies de la seva vida, el dolor i l’aflicció escometen als seus habitants, que reben un senyal de que són a punt de morir. Una veu terrible els visita, i els xiuxiueja a cau d’orella com moriran, i quins terribles patiments els esperen a l’infern.
En aquests darrers set dies de vida, perden totes les seves riqueses i possessions, i experimenten un major sofriment que qualsevol de nosaltres al llarg de tota la nostra vida. Dra Mi Nyen es coneix com la “Terra de la Veu paorosa”.
El nostre propi món, al Sud, es diu Dzambu Ling.
.
____________________________________________________________
*
El Jambu dvipa de la tradició hindú. Popularment identificat amb l’Índia, per trobar-se al sud del mont Kailas, i correspon en realitat al món terrenal en el seu conjunt, i en el seu estat actual.
*
_____________________________________________________________________________________
Al començament, el nostre món estava habitat pels déus de Rirap Lhunpo. No hi havia dolor ni malalties, i els déus no necessitaven mai menjar. Vivien en la joia, i passaven els seus dies en profunda meditació.
No els hi calia la llum, doncs els déus emetien una llum pura dels seus cossos.
Un dia, un dels déus es va adonar que a la superfície de la terra hi havia una substància cremosa, i tot tastant-la, va trobar-la deliciosa.
I va animar als altres déus a menjar-ne.
I els hi va agradar tant i tant, que ja no volien menjar cap altre cosa, i com més en menjaven, més i més veien reduïts els seus poders.
I ja no van ser capaços de seure i meditar. I la llum que abans brotava resplendent dels seus cossos, es va anar apagant, fins a desaparèixer totalment.
Llavors, el món va quedar del tot fosc, i els déus de Rirap Lhunpo van esdevenir humans.
En la foscor de la nit va aparèixer el Sol, i en pondre’s aquest, la Lluna i els estels van omplir el cel i el món de llum.
El Sol, la Lluna i els estels van aparèixer per causa de les bones accions passades dels déus, i són per a nosaltres un recordatori permanent de que el nostre món va ser una vegada un lloc bell i tranquil, lliure de cobdícia, sofriment i dolor.
Quan la gent de Dzambu Ling es van quedar sense provisió de la cremosa substància, van començar a menjar els fruits de la planta nyugu. Cada persona tenia la seva planta, que donava un fruit cada dia, com els de les messes; i amb aquest fruit satisfeien tots la seva fam.
Un matí, un home en despertar-se va descobrir que la seva planta havia fet dos fruits. Sense pensar-s’ho dos cops, se’ls va menjar tots dos; però a l’endemà va veure que la planta ja no en feia cap, de fruit.
I per satisfer la seva gana, va robar el fruit de la planta d’un veí seu. I aquest va fer el mateix amb un altre, i aquell amb un altre, i un altre...
Així van anar fent tots, doncs tothom volia satisfer la seva fam. I amb el robatori va arribar la cobdícia, i tots, per por de quedar-se sense menjar, començaren a conrear més i més plantes de nyugu, i cada vegada els calia treballar més i més per a assegurar-se que tindrien prou menjar.
*
I van començar a passar coses ben extranyes a Dzambu Ling.
El que havia estat la tranquil·la llar dels déus de Rirap Lhunpo, era ara plena d’homes entossudits en la seva cobdícia.
Un dia, un home que sentia malestar als seus genitals se’ls va tallar, i va esdevenir així una dona. Aviat va començar a tenir fills, i aquests més fills, i en ben poc temps Dzambu Ling va quedar ben ple de gent, i tothom necessitava trobar menjar i un lloc per a viure.
Aquelles gents ja no vivien juntes i en pau; hi havia moltes baralles i robatoris, i tothom va patir un gran sofriment degut a l’estat d’insatisfacció en que es trobaven. La gent es va adonar que per a sobreviure, els calia organitzar-se.
Llavors es van reunir tots, i decidiren escollir un cap, a qui van anomenar Mang Kur, que vol dir “fet Rei per molta gent”.
Mang Kur va ensenyar a la gent a viure en una relativa harmonia, i tothom amb una terra pròpia on bastir la seva llar i conrear els seus aliments.
I així és com va arribar a ser el nostre món, i com de ser déus varem esdevenir éssers humans, subjectes a la malaltia, la vellesa i la mort.
*
És gairebé la mateixa explicació de l’origen de l’home i de la seva caiguda que ofereix un text budista pali, l’ Agganna-Sutta, la síntesi de la qual, narrada per Frithjof Schuon a Images de l’Esprit, Paris, 1982, creiem interessant citar:
“La progressiva materialització de l’home i del seu entorn és deguda al fet de que els homes primordials i “pre-materials” – que lluïen amb llum pròpia com estels, es bellugaven pels aires i s’alimentaven de Beatitud – començaren a menjar terra quan aquesta va emergir de les aigües. Aquesta terra primordial era vermella, perfumada i dolça, però els homes, en menjar-ne, van perdre la seva irradiació. I és llavors quan van aparèixer el Sol i la Lluna, el dia i la nit...
Més tard, la terra va deixar de ser comestible, i es va limitar a produir plantes comestibles; més tard encara, tan sols es podien menjar un reduït nombre de vegetals, i a l’home li calgué alimentar-se al preu de grans fatigues. Les passions, els vicis, i amb ells totes les adversitats es van anar introduint al nostre món”.
El mateix autor concreta en un altre lloc ( Tour d’horizon d’Anthropologie intégrale, “Connaissance des religions”, vol. 1, nº 4, mars 1986, p. 159 ):
“L’home original no era pas un ésser simiesc amb prou feines capaç de parlar i de tenir-se dret.
Fou un ésser quasi immaterial tancat dins un aura encara celest, però situada a la Terra, a semblança del “carro de foc” d’Elies i al “núvol” que va envoltar a Crist a la seva ascensió”.
*
.
En restar abstrets en la contemplació del cel nocturn, o en rebre la càlida carícia dels raigs del Sol, ens cal recordar que de no haver estat per les bones accions dels déus de la preciosa muntanya de Rirap Lhunpo, ara viuriem dins la foscor més absoluta.
I també que, de no haver estat per la cobdícia d’una sola persona, el nostre món no coneixeria el sofriment que ara experimenta.
*
*
*
mentre bategui l’alè
d’un sol ser viu,
sigui on sigui,
allí, per compassió,
el Buda es farà present,
encarnat.
.
Ngon tok gyen
*
.
Dins Cuentos populares tibetanos. José J. De Olañeta Editor. Palma de Mallorca, 1986.
Traducció al castellà i notes de Jordi Quingles.
*
Traducció al català, miquel del turó. Els noms sànscrits són en lletra cursiva, els tibetans, no. .
*
|
|
 |
.
.
*
