1915. de Gualba, la de mil veus ( Eugeni d'Ors ).

.
*
Atenció! Gualba és terra de bruixes.
No és disabte, avui?
Les bruixes de Gualba fan son disabte allà dalt, al Gorg Negre.
L'aigua dorm, negra, al Gorg Negre.
Mes si amb dues estelles fessiu una creu, i la gitessiu a l'aigua negra del Gorg Negre, veurieu com l'aigua arrenca en gran bullida i fa molt de sinistra remor i es cargola i escumeja, fins que la creu salta fora d'ella, lluny. L'esperit del mal dorm sota les verdors musicals de Gualba.

Vaig a dir-te la història de la goja o dona d'aigua, estimadeta.
L'ha contada don Victor Balaguer.
La culpa n'és meva; ja mateix havia tingut d. Victor molt oblidat, fins ara, que sóc vingut a Gualba. Aquí, com l'oblidaria, aquí on es diu si aquella casa blanca que veus allà dalt fou el cau esquerp de les darreres aventures de don Juan de Serrallonga?

Era un pagès, i pagès principal d'aquí, que un dia li havia sortit de l'aigua la Goja, tota pàl·lida, amb els ulls verds, amb els cabells rossos, amb l'exhàngüe cos fluvial.
Ell se n'era follament emprendat, de sa venustat meravellosa, i li havia dit si volia maridar amb ell.
Ella es duia llavors la mà als llavis, amb l'esguard trist, davant de tanta passió; fins que va dir que sí; amb tracte, però, que mai l'anomenaria dona d'aigua, que el jorn que tal fes, gran dany i malvestat s'esdevindria.
I maridaren, i l'enamorat va viure així al costat de l'innominada, i tingueren fills, que eren valents com ell i tenien l'esguard misteriós i mullat com ella.
Va viure així, portant cada nit a la jaça el misteri i enfonsat per obra d'amor en el misteri, com aquell que obre els ulls al dins de l'aigua d'un gran riu, en haver-hi enfonsat el cap. Ell treballava cada jorn, furient, alegre i obstinat, així com fan els altres, i era l'home de les seves necessitats i l'home de les seves passions. Anava al terrós i al mercat, cavava i regava, comprava i venia. Donava son nom a tota cosa i les veia clares, les coses, de fóra i de dins, ell, amb son rústic ull impàvid.
Però ve't aquí, el vespre ha caigut, i aquest home torna lentament a casa seva. Una cançó estranya l'atrau, la cançó de la blanca dona ignorada i innominada que és la seva i que és d'ell tan poc, que no és d'aquest món.
I a l'home, una estalactita de basarda calfredanta li goteja potser en el pregon de les cavernes cordials...

*
Eugeni d'Ors i Rovira
*
dins: Gualba, la de mil veus. 1915.

servido por miquelturo 1 comentario compártelo