.
*
.
*
( actualitzat el 08.01.008 ).
*
*
*
Un mite d'Escandinàvia, recollit per Baring-Gould ens conta com Mane ( la Lluna ) va raptar dos nens dels seus pares i se'ls va emportar al cel. Es deien Tjuki i Bil, i anàven a buscar aigua a una font, amb una galleda que duien penjada d'un pal...
i així segueixen, com veureu per les taques fosques ( anomenades maria ) que hi ha dibuixades a la Lluna.
.
Els camperols, a Suècia, expliquen que les taques representen a un noi i una noia que porten una galleda d'aigua.
Una cançó infantil, a Anglaterra, diu:
i així segueixen, com veureu per les taques fosques ( anomenades maria ) que hi ha dibuixades a la Lluna.
.
Els camperols, a Suècia, expliquen que les taques representen a un noi i una noia que porten una galleda d'aigua.
Una cançó infantil, a Anglaterra, diu:
.
"...Jack i Jill varen pujar a la muntanya
per omplir una galleda d'aigua;
però Jack caigué i es trencà el clatell,
i Jill, rodolà amb ell rostos avalll..."
.
Aquesta cançó sembla tenir el seu origen en el mite escandinau esmentat. Tjuki, que en escandinau es pronuncia "Juki", s'ha transformat en Jack, i Bil en Jill ( en anglès, Bill és masculí, i Jill, femení ).
La "caiguda" primer de Jack i després de Jill representen la desaparició de les maria pel minvant de la Lluna; però també amaguen un significat diferent.
Tjuki prové del verb jakka, que vol dir ajuntar, apilar, augmentar,
i Bil ve de bila, que vol dir trencar, disoldre.
Tjuki i Bil signifiquen el creixent i el minvant de la Lluna, i el transport d'aigua es troba en correlació amb els mites de la Lluna com a agent de canvis de temps i de pluges.
.
Segons es diu a la Xina, el dibuix de les taques de la Lluna és un mico que bat arroç.
I a l' India, tothom accepta que el que es veu és un conill dret.
Per als antics habitants de Pèrsia, la superfície de la Lluna és com un mirall, i reflexa els nostres mars i continents.
*
Mites dels pobles de Nord-Amèrica
.
Per a molts pobles, les deïtats principals eren el Sol i la Lluna.
I aquest és el mite del seu orígen:
.
El Sol i la Lluna eren dos germans, noia i noi, que vivien a una cabana amb els seus pares, d'això fa.... moltíssims anys!
I resulta que sempre s'estaven barallant.
Un cop, ella estava tant i tant enrabiada per una baralla que, va agafar un pal encès del foc i va sortir xemeneia amunt.
El germà, tot seguit, va prendre el tronc encès més gran que hi havia a la foguera, i tot cridant-li que no la deixaria escapar, li va sortir al seu darrera.
I encare segueixen així, perseguint-se nit i dia pel cel, el Sol amb el tió que fa molta llum, i la Lluna amb el seu pal que en fa poqueta.
.
Aquest mite está molt escampat pels diferents pobles estesos des del Cap Cod fins a Alaska.
*
Per als Peus-Negres, de les grans planes del nord-oest del continent, el Sol era el Déu més poderós i la Lluna la seva esposa.
Vivien a una cabana, a dalt del cel.
Una part d'aquest mite, que ens explica l'origen del Sol i de la Lluna, diu que el Sol, perseguint a la Lluna, acaba per atrapar-la; i els eclipsis en són el resultat del combat entre els dos.
*
Com Franz Boas ens explica en una llegenda dels esquimals de la Badia de Cumberland, és el germà qui persegueix a la germana, i aquesta és la forma habitual; tot i que al districte d'Ungawa, al territori de la Badia del Hudson, és la germana qui persegueix al seu germà amb un gros tió, i les espurnes que s'escampen es van convertint en estels.
Aquest cop, ell és la Lluna, amb la cara ben blanca de por; i sempre l'eclipsi té lloc quan el perseguidor agafa al perseguit.
*
Un altre mite relacionat amb aquest, dels Arawacs de la Guaiana sudamericana, i narrat per Im Thurn, ens parla de l'eclipsi com a combat a mà entre el Sol i la Lluna.
I una variant de la mateixa llegenda diu que l'eclipsi té lloc perquè la Lluna, que s'ha adormit emmig del camí del Sol, ha estat atrapada; i per a avisar-la del perill solien fer uns sorolls esgarrifosos.
*
Una antiga llegenda de la peninsula Malaia, recollida per W. Tyler, ens presenta al Sol i la Lluna com a dones, i a les estrelles, com els fills de la Lluna.
"...Jack i Jill varen pujar a la muntanya
per omplir una galleda d'aigua;
però Jack caigué i es trencà el clatell,
i Jill, rodolà amb ell rostos avalll..."
.
Aquesta cançó sembla tenir el seu origen en el mite escandinau esmentat. Tjuki, que en escandinau es pronuncia "Juki", s'ha transformat en Jack, i Bil en Jill ( en anglès, Bill és masculí, i Jill, femení ).
La "caiguda" primer de Jack i després de Jill representen la desaparició de les maria pel minvant de la Lluna; però també amaguen un significat diferent.
Tjuki prové del verb jakka, que vol dir ajuntar, apilar, augmentar,
i Bil ve de bila, que vol dir trencar, disoldre.
Tjuki i Bil signifiquen el creixent i el minvant de la Lluna, i el transport d'aigua es troba en correlació amb els mites de la Lluna com a agent de canvis de temps i de pluges.
.
Segons es diu a la Xina, el dibuix de les taques de la Lluna és un mico que bat arroç.
I a l' India, tothom accepta que el que es veu és un conill dret.
Per als antics habitants de Pèrsia, la superfície de la Lluna és com un mirall, i reflexa els nostres mars i continents.
*
Mites dels pobles de Nord-Amèrica
.
Per a molts pobles, les deïtats principals eren el Sol i la Lluna.
I aquest és el mite del seu orígen:
.
El Sol i la Lluna eren dos germans, noia i noi, que vivien a una cabana amb els seus pares, d'això fa.... moltíssims anys!
I resulta que sempre s'estaven barallant.
Un cop, ella estava tant i tant enrabiada per una baralla que, va agafar un pal encès del foc i va sortir xemeneia amunt.
El germà, tot seguit, va prendre el tronc encès més gran que hi havia a la foguera, i tot cridant-li que no la deixaria escapar, li va sortir al seu darrera.
I encare segueixen així, perseguint-se nit i dia pel cel, el Sol amb el tió que fa molta llum, i la Lluna amb el seu pal que en fa poqueta.
.
Aquest mite está molt escampat pels diferents pobles estesos des del Cap Cod fins a Alaska.
*
Per als Peus-Negres, de les grans planes del nord-oest del continent, el Sol era el Déu més poderós i la Lluna la seva esposa.
Vivien a una cabana, a dalt del cel.
Una part d'aquest mite, que ens explica l'origen del Sol i de la Lluna, diu que el Sol, perseguint a la Lluna, acaba per atrapar-la; i els eclipsis en són el resultat del combat entre els dos.
*
Com Franz Boas ens explica en una llegenda dels esquimals de la Badia de Cumberland, és el germà qui persegueix a la germana, i aquesta és la forma habitual; tot i que al districte d'Ungawa, al territori de la Badia del Hudson, és la germana qui persegueix al seu germà amb un gros tió, i les espurnes que s'escampen es van convertint en estels.
Aquest cop, ell és la Lluna, amb la cara ben blanca de por; i sempre l'eclipsi té lloc quan el perseguidor agafa al perseguit.
*
Un altre mite relacionat amb aquest, dels Arawacs de la Guaiana sudamericana, i narrat per Im Thurn, ens parla de l'eclipsi com a combat a mà entre el Sol i la Lluna.
I una variant de la mateixa llegenda diu que l'eclipsi té lloc perquè la Lluna, que s'ha adormit emmig del camí del Sol, ha estat atrapada; i per a avisar-la del perill solien fer uns sorolls esgarrifosos.
*
Una antiga llegenda de la peninsula Malaia, recollida per W. Tyler, ens presenta al Sol i la Lluna com a dones, i a les estrelles, com els fills de la Lluna.
.
Temps era temps, el Sol tenia tants de fills com la Lluna, però per por de que els homes no poguessin aguantar tanta llum i escalfor, els dos es van avenir a menjar-se els seus fills.
Però vet´ho aquí que mentre el Sol se'ls menjava, la Lluna només ho feia veure, i va amagar-los.
Quan el Sol, un cop ben tip, va veure com sortien dels seus amagatalls els fills de la Lluna, corregué enfurismat per matar-la, sense poder mai agafar-la...
Temps era temps, el Sol tenia tants de fills com la Lluna, però per por de que els homes no poguessin aguantar tanta llum i escalfor, els dos es van avenir a menjar-se els seus fills.
Però vet´ho aquí que mentre el Sol se'ls menjava, la Lluna només ho feia veure, i va amagar-los.
Quan el Sol, un cop ben tip, va veure com sortien dels seus amagatalls els fills de la Lluna, corregué enfurismat per matar-la, sense poder mai agafar-la...
.
I diu que de vegades, però, el Sol se li acosta tant que pot arribar a donar-li una mossegada! ( l'eclipsi ).
*
I diu que de vegades, però, el Sol se li acosta tant que pot arribar a donar-li una mossegada! ( l'eclipsi ).
*
*
Els nadius americans de la costa nord del Pacífic, que han donat a les constelacions molts noms d'éssers marins, com la balena i d'altres de peixos, consideren l'eclipsi com un monstre-peix que ha mossegat al Sol o a la LLuna, segons el cas.
D'altres pobles de l'est creuen que el monstre és una barreja de bou i gripau que rosega les vores de l'astre, i també, que els hi cal fer un sarau ben sorollós per a espantar-lo.
*
Garcilaso de la Vega, historiador dels Inques, ens diu, tot parlant d'un eclipsi de Lluna:
.
"...varen donar ordre als infants, fins i tot els més petits, de cridar amb totes les seves forces demanant a mama Quilla ( la mare Lluna ) que resisteixi i que no mori, per què no pereixi tot. Els homes i les dones feien el mateix, tot fent plors i gemecs, amb gran aldarull i confusió."
.
Entre els lapons es practica tant l'adoració del Sol com la de la Lluna, trobant representacions gràfiques pintades als seus timbals ( troll-truman ).
A tots dos astres els feien sacrificis; al Sol, és obvi que per l'importància de la seva llum i escalfor per a un poble tan nòrdic. Però també hi havia ritus per a la Lluna.
A la lluna nova del Nadal se l'anomena lluna Santa, i era venerada amb cerimònies força especials. Tot just apareixia al cel la Lluna nova, es feia un silenci absolut entre els lapons, fins i tot a l'interior de les seves tendes ( kata ).
Les dones no podien teixir, i als homes no els hi era permès fer cap feina que fes el minim soroll.
Com ofrena a la Lluna, es posava al forat de sortida del fum de la tenda una anella de coure per a encerclar la llum de la Lluna dins la tenda. Aquells que per qualsevol motiu no observessin l'antic ritual, havien de fer a la Lluna un sacrifici, per evitar el seu enuig.
A alguns indrets de Lapònia existia el costum de sacrificar una cria de bestiar de mig any d'edat, i la seva pell era penjada a la tenda en honor de la Lluna.
El ritual començava penjant una anella de coure, lligada amb un cadenat del mateix metall a sobre la tenda i per sobre la porta, de forma que els raigs de la Lluna s'hi poguessin reflexar.
La Lluna ajudava a parir a les femelles del seu bestiar, i també les protegia de tot mal durant el temps de cria.
Els animals sacrificats a la Lluna mai no podien ser ni negres, ni mascles.
.
També a molts pobles ugro-finesos es celebrava una benvinguda a la Lluna nova.
.
Els mordvins deien, com els russos:
.
"Ai, festa! Lluna nova,
per a mí salut,
per a tú, un gros pà rodó!"
.
Així mateix eren invocades les banyes de plata o d'or de la deesa Lluna.
*
Segons Agricola, els finesos primitius creien que en els eclipsis els "animals" ( kapeet ) es menjaven a la Lluna.
*
A les Illes de l'Almirallat es diu que quan el mar primitiu es va començar a assecar, i va aparèixer la primera parella d'homes, després que aquests varen haver plantat arbres i plantes per a menjar, varen fer dos bolets: un el va llançar al cel l'home, creant la Lluna, i l'altre, llançat per la dona, va esdevenir el Sol.
*
Al sud de la Guinea britànica deien que un home tot fent un gran forat al terra va trobar una bola brillant. Llavors, aquesta va començar tot de cop a crèixer entre les seves mans, fins que, escapant-se-li, va pujar a dalt del cel. També diuen que, com encara no era del tot madura, la Lluna no va fer tanta llum com hauria pogut fer si hagués nascut per ella mateixa.
*
Selene, la deesa grega de la Lluna, es correspon amb la llatina Lluna.
La dolçor dels seus raigs de llum la feien representar com femenina, en contraposició a l'ardent virilitat del Sol.
*
La concepció germànica d'un Sol femení i una Lluna masculina pot causar extranyesa, però cal assenyalar que no es limita només als pobles germànics.
*
De temps antic vé la creença que la llum de la Lluna influeix sobre les persones.
Es deia que hom podia tornar-se boig si s'adormia sota la seva llum, sobre tot quan era plena. D' aquí vindrien les expressions "ésser un llunàtic" o "tenir llunes".
També es creia que es podia perdre la vista si la seva llum arribava als ulls de l'adormit.
*
Els noms de les diferentes llunes
.
Els mesos sinòdics o llunars rebien dels pobles nord-americans diferents noms, com:
.
Lluna de Neu ( gener )
Lluna de Fam ( febrer )
Lluna del Desvetllar ( març )
Lluna d'Herba ( abril )
Lluna de Planter ( maig )
Lluna de Roses ( juny )
Lluna de Sega ( setembre )
Lluna de les Fulles Caigudes ( octubre )
Lluna de les Llargues Nits ( desembre ).
*
Cal esmentar que aquests noms correspondrien a una latitud del nord del Estats Units, però que variaven sovint segons els diferents pobles i la seva posició geogràfica al continent.
*
Sobre la Lluna Humida i la Lluna Seca
.La Lluna creixent de pocs dies, fa com un tassó. Quan hom la mira poc després de la posta de Sol i en els dies propers a l'equinocci de tardor, es veu com el tassó amb les banyes nivellades cap amunt és com si retingués l'aigua del cel. Hom l'anomena Lluna Humida, i no sol donar pluges. I al contrari, quan es mira el creixent de Lluna proper a l'equinocci de primavera, es veu com si el tassó estigués abocat, i no pogués retindre l'aigua. És la Lluna Seca, la que duu les pluges.
El sistema es feia servir per saver si era bon temps per anar de cacera: si hom podia penjar el sarró de la Lluna, era millor quedar-se a casa a feinejar, doncs el bosc era massa eixut.
Però si no es podia penjar el sarró de la Lluna ( banyes de costat, Lluna inclinada ), se'l penjaven a l'esquena i s'endinsaven als boscos, doncs l'humitat els permetia moure's més silenciosament.
* * *
Antigues tradicions del camp consideren que certes plantacions cal fer-les a la llum de la Lluna, i d'altres a la foscor de la Lluna.
La primera seria el període comprés entre la Lluna Nova i la Lluna Plena, i la segona, entre la Lluna Plena i la Lluna Nova.
Així, cal plantar els fesols a la llum de la Lluna, i les patates a la foscor.
Els cogombres, raves i naps s'han de fer amb Lluna Plena, i les cebes, passat el plè.
Les plantes medicinals més poderoses caliua sembrar-les abans de la Lluna Plena.
Les vinyes calia podar-les de nit, amb cla Lluna al signe de Lleó, i així es preservaven de rates i d'altres malures.
*
*
*
()... la Lluna pàl.lida dóna pluja,
la Lluna roja, porta ventades,
i la Lluna blanca, ni pluja ni neu.
Quan ses galtes virginals vegis enrogir,
guarda't, mariner, dels vents de tempesta!
Artus.
.
Si a ses galtes veieu rubors de verge,
la Lluna vermella anuncia que els vents correràn.
Virgili.
.Quan la LLuna la cara vermella fa,
és que de fer parlar, ens parlarà.
Poble Zunyi.
.
Aclarades,
promptes gelades.
La gelada vinguda amb foscor de Lluna, mata fruits, borrons i flors; i no és així quan la gelada és amb llum de Lluna.
La Lluna d'abril duu gelades.
Amb Lluna vella, matí amb núvols, tarda soleia.
Quan la Lluna corre amunt, espera fresc o temps de fred; quan la Lluna corre baixa, espera temps de calor.
A l'estiu, la Lluna nova, lluny del nord, porta temps fresc; i a l'hivern, fred intens.
Quan les banyes de la Lluna són esmolades, indiquen temps sec.
Quan la Lluna, en sortir, la seva por difusa escampa, i amb adormides banyes aguanta l'aire fosc, cignes i mariners les grans pluges s'ensumen...
Virgili.
.
Si la Lluna t'ensenya un escut d'argent,
no tinguis por a segar el teu camp;
però si tota ella envermellida es lleva, aviat trepitjarem terra molla.
Per la sembra, no plantis el blat quan hi ha halo ( cércol ) de Lluna.
Poble Apatxe.
.
Sembreu pésols i fesols al minvant de Lluna; qui ho fa avans, ho fa massa aviat.
Planta els fesols quan la Lluna llueixi, i les patates, quan la Lluna sigui fosca.
Tants de dies com tingui la Lluna per la primera neu, tantes nevades tindreu abans de la collita.
Longfellow.
.
Un halo seré el rostre de Cinthia envolta, amb simple, dobles o triples voltes. Si apareix un únic i trencat anell, compte, mariners! la tempesta galopant s'acosta.
Incòlume, si lluny s'esvaeix, serà serè l'aire, i suau la mar tranquil·la; un doble halo duu temps de tempesta, i temporal furiós si en duu tres!
Aratus.
*
font: Clyde Fisher, El libro de la Luna.
Ed. Sudamericana.
Buenos Aires, 1944.
Cap. 12, pp. 247 - 267.
*
traducció, miquel del turó.
*
amanita ens diu:
Bonitas leyendas, las cosmogonias del hombre son distintas en cada parte del mundo por supuesto, pero todas tienen una base común, y el mito del sol y la luna es constante, ya veo que escribes de Franz Boaz uno de los grandes padres de la antropología.
El pueblo nahualt tiene tienen la siguiente leyenda sobre la Vía Láctea y el origen de las estrellas: Hace mucho tiempo, tanto que no se sabe cuánto, lo único que había en el cielo por las noches era la Luna y Mixcóatl Ohtli, una serpiente preciosa de cristal. La Luna era muy caprichosa como ahora todavía lo es: unas veces alumbraba, otras no; unas veces lo hacía mal; por eso la serpiente de cristal se dedicó a alumbrar constantemente al mundo, en las noches en el Poniente y en las mañanas por el Oriente. A eso se debe que tenía que recorrer constantemente el camino que se ve en el Cielo, y lo hizo tanto que quedó marcado para siempre. Pero sucedió que la Luna, envidiosa de la belleza de la serpiente y del cariño que todos los hombres le tenían, le arrojó una piedra y la serpiente, que no pudo esquivar el golpe, se rompió en muchísimos pedazos. Estos fragmentos se esparcieron por todo el cielo y son los puntos de luz que se llaman estrellas, que hacen tan bellas las noches cuando no hay nubes. La cabeza de la serpiente cayó por el rumbo donde sale el Sol y es el lucero de la mañana; su corazón cayó en el poniente y es el lucero de la tarde.
El pueblo nahualt tiene tienen la siguiente leyenda sobre la Vía Láctea y el origen de las estrellas: Hace mucho tiempo, tanto que no se sabe cuánto, lo único que había en el cielo por las noches era la Luna y Mixcóatl Ohtli, una serpiente preciosa de cristal. La Luna era muy caprichosa como ahora todavía lo es: unas veces alumbraba, otras no; unas veces lo hacía mal; por eso la serpiente de cristal se dedicó a alumbrar constantemente al mundo, en las noches en el Poniente y en las mañanas por el Oriente. A eso se debe que tenía que recorrer constantemente el camino que se ve en el Cielo, y lo hizo tanto que quedó marcado para siempre. Pero sucedió que la Luna, envidiosa de la belleza de la serpiente y del cariño que todos los hombres le tenían, le arrojó una piedra y la serpiente, que no pudo esquivar el golpe, se rompió en muchísimos pedazos. Estos fragmentos se esparcieron por todo el cielo y son los puntos de luz que se llaman estrellas, que hacen tan bellas las noches cuando no hay nubes. La cabeza de la serpiente cayó por el rumbo donde sale el Sol y es el lucero de la mañana; su corazón cayó en el poniente y es el lucero de la tarde.
Se feliz :))
Bonitas leyendas, las cosmogonias del hombre son distinta en cada parte del mundo por supuesto, pero todas tienen una base común, y el mito del sol y la luna es costante, ya veo que escribes de Franz Boaz uno de los grandes padres de la antropología.
El pueblo nahualt tiene tienen la siguiente leyenda sobre la Vía Láctea y el origen de las estrellas: Hace mucho tiempo, tanto que no se sabe cuánto, lo único que había en el cielo por las noches era la Luna y Mixcóatl Ohtli, una serpiente preciosa de cristal. La Luna era muy caprichosa como ahora todavía lo es: unas veces alumbraba, otras no; unas veces lo hacía mal; por eso la serpiente de cristal se dedicó a alumbrar constantemente al mundo, en las noches en el Poniente y en las mañanas por el Oriente. A eso se debe que tenía que recorrer constantemente el camino que se ve en el Cielo, y lo hizo tanto que quedó marcado para siempre. Pero sucedió que la Luna, envidiosa de la belleza de la serpiente y del cariño que todos los hombres le tenían, le arrojó una piedra y la serpiente, que no pudo esquivar el golpe, se rompió en muchísimos pedazos. Estos fragmentos se esparcieron por todo el cielo y son los puntos de luz que se llaman estrellas, que hacen tan bellas las noches cuando no hay nubes. La cabeza de la serpiente cayó por el rumbo donde sale el Sol y es el lucero de la mañana; su corazón cayó en el poniente y es el lucero de la tarde.
Se feliz :))
Idéal... te souhaiter une bonne année sous la lune !
Que tes vœux se réalisent en 2008.
Feliç any Miquel... que el puguis gaudir ple de salut i amor... de tot cor!
Una forta abraçada,
Sònia
Feia días que no venía a casa teva:-( amb una mica de retrás et desitjo el millor per aquets any que tot just començen.
Petons!