Amanita muscaria: bruixes i minairons.
Introducció a l'etnomicologia.
( Manel Niell, Josep Girbal ).

*



fotos de Vikipedia.
.

L'octubre del 2004, a la Massana, es va fer l'exposició de bolets que organitza anualment el Centre de Biodiversitat de l'Institut d'Estudis Andorrans. Tot i que no va ser un any pròdig en espècies, vam trobar les més representatives, les suficients per donar una idea de la diversitat del món fúngic.
Entre altres tasques, es van organitzar una sèrie de visites guiades per a les escoles i, en acabar, els nens havies de fer un dibuix de l'espècie que més els havia cridat l'atenció. I la resposta va ser gairebé unànime. La imatge representada, llevat d'algun rovelló( Lactarius sanguifluus ) va ser quasi sempre el reig bord ( Amanita muscaria ).

I això, a què és degut?
Per què aquest bolet és un dels més coneguts i a la vegada és un dels més detestats, sovint considerat molt tòxic?
És cert que és vistós i bastant corrent, però no és un bolet mortal, a diferència de la farinera borda ( Amanita phalloides ).
L'Amanita muscaria ha entrat a formar part del món màgic, dels follets i dels contes de fades... I la seva plasmació no sols es limita al món infantil: si en algun lloc apareix dibuixat un bolet, fins i tot en un grafit al carrer, el més probable és que sigui una Amanita muscaria.

L'etnomicologia estudia les relacions entre els homes i els fongs, i part del seu estudi se centra en les relacions dels bolets embriagadors i el seu paper dins els rituals religiosos dels pobles primitius. En molts d'aquests rituals ha estat important l'ús de substàncies ( tot sovint plantes o bolets ) anomenades enteogèniques, o enteògens, que tenen un efecte sobre el sistema nerviós de l'individu i li provoquen un estat d'alteració de la consciència.
A Euràsia, aquest paper l'ha assumit de manera molt important el reig foll, o matamosques, o oriol foll, conegut científicament com Amanita muscaria.
(...) Als anys trenta del segle XX, als Estats Units, una parella que just s'acabava de casar, Gordon Wasson, banquer d'ascendència anglosaxona, i Valentina Pavlovna, emigrant russa, passejava pel bosc i va descobrir un munt de bolets. Ella es va posar a recollir-los. En Wasson la va increpar dient-li que deixés estar aquelles porqueries. Aquella mateixa nit, ella en va menjar, però ell no els va voler ni tastar i fins i tot pensava que l'endemà es llevaria vidu. Però no va ser així. Llavors es va preguntar com era que ell, anglosaxó, detestés els bolets i ella, eslava, en fos amant.

Es pot dir que el matrimoni Wasson seran els pares de l'etnomicologia, autors d'una obra àmplia en què van posar de manifest la importància que tenen els bolets en determinades cultures. Ells van indicar que es podien diferenciar els pobles, sobre tot els europeus, per la seva actitud envers els bolets: hi ha pobles micòfils i pobles micòfobs.
Segons Font i Quer ( 1983 ), es poden definir els pobles micòfils com aquells que tenen afició pels bolets: la gent els coneix, sap diferenciar diverses espècies comestibles de les verinoses, surten a collir-ne, saben diverses maneres de cuinar-los i on i en quines èpoques els poden collir; aquest seria el cas, per exemple, dels catalans, els andorrans, els bascos i els occitans.
Per contra, els pobles micòfobs senten una repugnància innata pels bolets i els solen associar a sentiments negatius, relacionats amb la putrefacció i els verins; entre aquests pobles trobem els gallecs, els castellans o els portuguesos.

El matrimoni Wasson també va indicar la importància dels enteògens en moltes religions. Les seves investigacions han servit per indicar que moltes plantes son al centre mateix de les creences d'alguns pobles, com el peiot o el cactus de San Pedro en molts pobles mexicans, l'aiahuasca en tribus de l'Amazones, etc.

Sibèria és una gran extensió de terreny situat a l'Àsia del Nord que abasta des dels Urals fins a l'oceà Pacífic i des de l'oceà Àrtic fins a la serralada del Turquestan. Hi ha una gran diversitat cultural, amb pobles de caçadors recol·lectors, d'altres que viuen de la pesca, pastors nòmades de rens, etc.

Les primeres informacions de l'ús del reig foll entre la gent d'aquests pobles, recollides per Wasson ( 1968 ), ens arriben de Rússia gràcies als viatgers i exploradors que s'endinsen en territori siberià ja durant el segle XVII. En són un exemple els comentaris de Kamienski, un presoner de guerra polonès deportat a Sibèria el 1658, que explica que la gent de la tribu dels ostiaks consumeix l'oriol foll per embriagar-se.
Un altre presoner de guerra, en aquest cas suec, el coronel Von Strahlenberg, que va estar reclòs a Sibèria durant 12 anys a principis del s. XVIII, ens indica que la gent de la tribu del koriaks s'embriaguen amb aquest bolet i que, si no en tenen, l'arriben a canviar per pells de guineus o erminis. També es va fixar en el costum d'ingerir orina de les persones embriagades per part d'altres membres de la comunitat.
Altres autors, com Kraxeninnikov, al segle XVIII, ens diuen que els habitants de Kamxatka s'embriagaven en ocasions festives amb el reig foll i que el preparaven junt amb l' herba de Sant Antoni ( Epilobium angustifolium ).

Els efectes que produeix als nadius, descriu, és d'eufòria, moviments descoordinats, al·lucinacions... i conta que algunes persones cantaven, d'altres ballaven o cridaven, d'altres tenien distorsions de la percepció de la magnitud dels objectes...
Aquells que només en menjaven una petita quantitat tenien sensacions d'alegria, coratge i força física.
Langsdorf, el 1809, indica uns efectes similars, i concreta que tenen lloc mitja hora després d'haver consumit el bolet, tot i que de vegades poden arribar a aparèixer fins a dues hores més tard, i que un dels primers símptomes de l'embriagament són uns vòmits intensos. També indica que la manera de consumir-lo és a partir del bolet assecat i convertit en una pasta que s'enrotlla entre les mans i es consum sencera, de vegades acompanyada de sucs de mirtil negre ( Vaccinium uliginosum ).

Però els qui van detallar millor aquest consum i el van enquadrar en el seu context cultural van ser els antropòlegs de principis del segle XX Enderli, Jochelson i Bogoraz, que ens han deixat diverses dades d'interès, tot i que, quan es van fer aquests estudis, els pobles siberians estaven patint un procés de desculturació com a resultat de la influència russa.
Per entendre la importància del bolet en aquests pobles, caldrà fer una petita introducció al xamanisme.

A tots els pobles dels quals s'ha referenciat el consum del reig foll, les creences religioses estan lligades a la figura del xaman. Ell és l'intermediari entre l'home i els esperits i tindrà la funció de guarir malalties, actuarà com a oracle, serà el responsable de recollir al més enllà les ànimes dels animals caçats per la comunitat i també guiarà les ànimes dels morts al més enllà.
Per dur a terme la seva tasca, el xaman entra en estat d'èxtasi i rep l'ajut dels seus esperits auxiliars, diferents segons els xamans o la cultura, que el conduiran al món dels esperits.
Segons els treballs de Jochelson i Bogoraz, els xamans que han consumit Amanita muscaria veuen l'esperit del bolet, que els guiarà al món dels esperits ( koriacs txutkis ) o actuarà com a oracle, responent a les preguntes que li faci el xaman ( voguls ).
Les visions antropomòrfiques que tenen després de consumir el bolet s'interpreten com l'esperit del bolet.

Prop del riu Pegtymel, a Sibèria, en territori dels txuktxis, hi ha un conjunt de petròglifs que han estat interpretats com aquests esperits del bolet. S'han datat en uns 3.000 - 4.000 anys.
Però el consum d'aquest bolet es remunta, a partir de proves lingüístiques, en més de 6.000 anys ( Wasson 1968, Fericgla 1985, Ott 1996 ). L'arrel panx s'ha trobat en moltes llengües ugrofineses per designar el reig foll, els bolets en general, el tambor que empra el xaman o l'embriagament. Aquestes llengues provenen d'un ancestre comú que és l'uràlic, que es calcula que es va començar a escindir en diverses llengües fa uns 6.000 anys.

Abans d'endinsar-nos en el folklore europeu, hauríem de descriure breument quins són els efectes que es deriven de l'ús de l'Amanita muscaria. Ja hem vist com responen els pobles siberians. Per un costat hi ha una intoxicació associada a una sensació de malestar, amb vòmits intensos i, passada mitja hora, té lloc un efecte d'intens embriagament, amb capacitat per realitzar una gran activitat física.
Fericgla ( 1985 ) descriu els efectes d'aquest consum amb paraules similars, i a més a més, indica que hi ha distorsions visuals: espurnes de llum, canvi de dimensions en els objectes circumdants, al·lucinacions auditives ( se senten veus ) i pèrdua d'equilibri.
Les espurnes de llum es coneixen com a fosfens i són derivats de canvis de pressió a la retina. En l'embriagament amb A. muscaria, sembla que aquestes espurnes es belluguin amb voluntat pròpia i que siguincapaces de parlar i manar. Després arriba una fase de cansament i, un cop s'està dormint, es té la impressió que es viatja per altres mons, banyats d'una intensa llum. És en aquesta fase que, a les cultures siberianes, l'esperit del bolet porta a la persona intoxicada al més enllà.
Malgrat tot, per experiències diverses i comunicacions personals,sabem que hi ha gent que respon de manera molt diferent al consum d'aquest bolet. Hi ha qui pateix un fort malestar que li pot arribar a durar tot el dia, amb gastroenteritis i vòmits, i hi ha qui no té cap mena de molèstia o símptoma. Tot depèn de la persona i, molt probablement, de la varietat de bolet, però sempre és millor no arriscar-se.

L'efecte doble que té el bolet - el malestar i la sensació d'embriagament - és una conseqüència de dos tipus de compostos químics: el reig foll té àcid ibotènic i muscarina. La muscarina és la responsable del malestar i l'àcid ibotènic és el que provoca l'efecte enteogènic. La muscarina sol ser filtrada als ronyons, mentre que l'àcid ibotènic passa a l'orina, i aquesta és la raó per la qual els pobles siberians consumien l'orina de la persona intoxicada: aconseguien embriagar-se sense haver de passar per la fase dels vòmits.
*

Segons recull Sergi Mas ( Casanova i Creus, 2000 ), a Escaldes funcionava un taller clandestí d'encunyació de moneda d'argent. Per tal de dissimular la remor, els propietaris sortien al carrer cridant: "Fora d'aquí maleïts punyeters de minairons, que no deixareu ni calder ni olla sencers."

Els minairons són un tipus d'éssers fantàstics, similars als gnoms, amb llegendes esteses per Andorra. Tècnicament, podem agrupar tot un conjunt d'esperits menuts amb el nom de gnoms, nom atribuït a Paracels al s. XVI. Dins aquest grup trobem els minairons andorrans i pallaresos, els follets catalans, els duendes castellans o els trasgus asturians.
A Europa són coneguts amb noms diversos: elfs, lieprechaums, domovoi...
Molts d'aquests éssers han estat associats amb el món dels bolets. És clàssica la imatge dels gnoms que viuen dins els bolets i, sovint, aquests bolets són reigs folls.
*
.
Concloure que tots els éssers diminuts són resultat del consum de l'A. muscaria és molt reduccionista, però sí que és cert que n'hi ha alguns, com els minairons, que semblen tenir alguns trets en comú amb els antics esperits del bolet de què parlaven els pobles siberians.

servido por miquelturo 2 comentarios compártelo