Jan de l'Ós ( rondalla occitana ).
.
*
L'ós, omnipresent dins la toponimia pirenenca, esdevé una figura mítica especialment representada en la tradició oral pel conte de Jan de l'Ós, on retrobem el tema de l'ós encisador de dones, i també el d'un ésser mig humà, mig animal.
El meravellós conte és força conegut a Occitània, però en trobem de parells a d'altres indrets, d'Europa i de més lluny.
La versió que presentem va ser inicialment recollida el 1969 d'una habitant de Nébias. Es tracta de la transcripció directa, que conserva l'estil oral del conte, recitat en occità.
*
*
L'ós, omnipresent dins la toponimia pirenenca, esdevé una figura mítica especialment representada en la tradició oral pel conte de Jan de l'Ós, on retrobem el tema de l'ós encisador de dones, i també el d'un ésser mig humà, mig animal.
El meravellós conte és força conegut a Occitània, però en trobem de parells a d'altres indrets, d'Europa i de més lluny.
La versió que presentem va ser inicialment recollida el 1969 d'una habitant de Nébias. Es tracta de la transcripció directa, que conserva l'estil oral del conte, recitat en occità.
*
I avia una filha q'anava far un fais de lenha morta dins el bosc, una filha jove, de quinze o setze ans. E alavetz aquel ors aviá una bela tuta plan a l'abric.
"Aquela filheta, s'imaginec, te la cal panar."
En efet ha fec, prenguec aquela filha.
Mes que hi teniá plan ço que cal, anava panar de tot per i donar per far cueire, anava panar de tot juscas un vedel a l'ivern que panava e fasiá cueire al fòc aqui dins una tuta deserta, s'adobava.
E la filha pr'aquò manjava e vòls pas qu'a força ne'n fasquec sa femna d'aquel mainatge, e quan n'agec fet sa femna finalament i agec un rejeton e aquò siagec: Jan de l'Ors. E ela pietat qu'aviá daissat son pare e sa maire, ça disiá que "se divián far vielhis e qui lor pòt anar a la lenha amont, aval." Voliá i tornar. (...)
*
Hi havia una vegada una noia que va anar a fer un feix de llenya morta al bosc. Era una noia jove, de 15 o 16 anys. I llavors, un ós que tenia per recer una bella cova del bosc, la va veure.
"Aquesta noia, va pensar, me l'haig de endur!"
I així ho va fer; va prendre la noia. Però bé la va tractar com cal, i li va anar cercant tot el que li calia, fins i tot un vedell, a l'hivern, que li va rostir dins la cova deserta.
Així, per tot plegat, a poc a poc se la guanyà, fins que va acceptar ser la seva dona.
I van tenir un fill, que va ser en Jan de l'Ós.
Però l'anguniejava el record del pare i la mare que havia deixat ja feia tan de temps. I es deia:
"Es deuen anar fent vells... qui deu anar a buscar-los-hi la llenya?"
I volia tornar al seu costat. (...)
*
Il était une fois une jeune fille qui était allée ramasser du bois mort dans la forêt, la vit, et décida de l'enlever. Ce qu'il fit; mais il la traitait bien, volant pour elle tout ce dont elle avait besoin, jusqu'à un veau, un hiver, qu'il lui fit cuire dans la grotte. Ainsi, à force d'attentions, l'ours réussit à faire d'elle sa femme, et ils eurent un enfant, qu'on appela Jan de l'Ours.
Pourtant, la jeune fille se désolait, car elle avait laissé depuis bien longtemps son père et sa mère: ils devaient être vieux;
qui irait ramasser du bois pour eux?
Aussi voulait-elle revenir chez elle. (...)
*
Daniel Fabre, Jacques Lacroix.
*
extret de Una contairina populara audenca
Obradors. Quaderns d'inventari de la creacion literaria occitana.
nº 4, p. 51. 1970.
*
dins le Sentier Cathare. De la mer à Montsegur.
Éditions Randonnées Pyrénéennes,
Comité de Randonnée de l'Aude, 1991
.
Éditions Randonnées Pyrénéennes,
Comité de Randonnée de l'Aude, 1991
.
( traducció, miquel del turó.)
*
.
.*
