THOR, EL DARRER HABITANT DE PUIG SES OLLES.

*
El que més recordaré sempre d´ell és la seva veu:

a l´hora insistent i desesperada, a l´hora amistosa i malcarada, a l´hora esperançada i afligida. Es deixava sentir a qualsevol hora del dia o de la nit, anunciant als quatre vents montsenyencs que estava sol, que no entenia què coi feia només ell enmig d´aquells edificis desocupats i buits, i fins no feia gaire, curulls de fressa, de sorolls, d´activitat, de gent, … i també d´altres gossos!

I el seu plany tants sols trovava per resposta la veu del mussol banyut o el crit sobtat i agut de la guineu, si era de nit. I si de dia era, les veus que s´afegien a la seva eren la del corb, la de l´àliga marcenca, la del cucut, la del rossinyol. Especialment, en Thor es delia per sentir ( i contestar! ) el cant del rossinyol, aquest petit i musical missatger, a la muntanya, de la fí del regne del fred i de la neu, i de l´arribada del temps de primavera…

El desembre del 1998 encare restàven a puig Sesolles 3 gossos més; tots quatre vàren viure una forta tempesta de neu, que es perllongà més de dos dies. L´aigua, si es que encara en tenien, es va glaçar. Les menudes casetes de ciment restaren soterrades a la neu, i hagueren de romandre

tres dies esperant que els portessin menjar. Tot i això, llavors, en Thor encara tenia companyia; els humans, però, ja no hi vivien.

La derrera tardor es va quedar sol, com únic vigilant de la ciutadella, buida i solitària, freda i inhòspita.

Aquest hivern, però, no s´ha deixat sentir la seva veu, ni a l´alt Montseny, ni a cap altre indret. Hores d´ara, ja deu haver mort, i la seva absurda fí em fa pensar i em demostra que no tenim i no tindrem dret a autoanomenar-nos civilitzats mentre no siguem capaços d´impedir que es

produeixin fets com aquest.

En Thor era un gos, pastor alemany, no gaire gros, però amb un gran cor, cosa que dubto consti al seu expedient militar. Vivia i treballaba a la base de comunicacions que es troba als cims del Montseny.

Ell, com d´altres companys seus, aviat va aprendre que a la vora de casa seva ( del seu quarter, de la seva presó ) hi havia un lloc on sí que podia tenir lloc una carícia, un regal, un joc, una amistat.

Com molts d´altres gossos que l´havien precedit, havia après per l´experiència que, si podia evadir la tanca i el filat de filferro de punxes que limitàven el perímetre de seguretat, i després d´aconseguir lliurar-se del collar o bé de la cadena que el tenien constantment lligat a uns pocs pams de terra, es podia trobar amb una estona d´esbarjo… ( hi havia pocs sistemes: aconseguir fer recular el cap per dins el collar, procediment força dificultós, tenint en compte com el podien arribar a extrènyer; també, aconseguir trencar la fixació, després de mil i una estrebades, que unia la cadena a aquell tros de cable d´acer…) I tot seguit, sortejar les tanques i els filats, i desprès, una carrera breu muntanya amunt, per tot de cop trobar-se en un indret de llibertat.

Tots ells cercàven ( necessitàven! ) ben bé el mateix: un xic d´amor, un xic d´atenció, i un xic de menjar.

En Thor ha sigut el darrer habitant d´un cim del Montseny que durant un quart de segle ha estat militarment ocupat; inicialment decapitat, esplanat, dinamitat ( a l´Observatori calia tancar els finestrons exteriors de les finestres de la façana de mitjorn, perquè els rocs despresos de les voladures impactàven als voltants de la casa, a l´hora que grosses pedres, de la mida d´un cotxe petit, iniciaven un viatge fageda avall, tot jugant a bitlles amb els faigs ), construït, asfaltat, envoltat de filat de punxes, il.luminat, ocupat, contaminat, habitat, abandonat…

La sort d´en Thor no ha estat pas millor que la del cim on ha viscut els seus pocs anys. Un cop el destacament militar va deixar les instal.lacions de puig Sesolles, la majoria dels gossos destinats en aquest aquarterament militar es vàren portar a d´altres indrets ( Montjuic, St. Boi, etc.).

Dins l´exèrcit espanyol, un gos rep la consideració de “militar”; és a dir, té una fitxa, un número d´identificació, una asignació mensual per a la seva alimentació, i tot i que us pugui semblar estrany, pot ser arrestat, i fins i tot, executat, en funció de la seva conducta.

A ell, però, li esperava un altre destí. No tenia lloc ( segons es va dir) en cap altre quarter o habitatge militar, com havia estat per als seus companys, la resta de gossos. Mastins del Pirineu, gossos amb més sort que no pas ell, doncs al menys gaudiràn d´una mort més “natural”.

El Servei de Parcs Naturals de la Diputació de Barcelona s´encarrega de la recollida dels gossos abandonats al Montseny, entregant-los a una empresa de Mataró que recentment ha estat denunciada i sancionada pels

seus mètodes d´extermini, endimoniadament irracionals i sàdics.

A ell, li ha estat aplicada l´eutanàsia activa i absurda, no tant sols per la manera de morir; era un gos jove, tot i que prematurament envellit, i que encare hauria viscut un grapat d´anys.

Maleït sia aquest món nostre, on no hi ha lloc per a aquells que ja no es consideren útils, rentables, “productors”. Animals ó persones; éssers vius i conscients. Imprescindibles i infinitament valuosos. Tot i que hi hagi

capsigranys que això mai ho podràn entendre.

Miquel Meseguer

servido por miquelturo 2 comentarios compártelo