Glosa - fragments - ( Joan Maragall ).

.

*

En la gran serenor del cel d’hivern

he mirat les muntanyes com brillaven,

i se m’ha aparegut el trobador

que enllà del temps cantava:

.

“Aquelles muntanyes

que tan altes són,

me priven de veure

mos amors on són.”

*

- Quanta terra de tu a mi!

Quanta neu entre nosaltres!

Mes la veu jo llenço als cims:

trameteu-la-hi, neus més altes!

*

Si tots dos fóssim infants,

jugaríem a esposalles,

jo seria el rei d’aquí,

reina tu de l’altra banda.

Jo t’aniria a cercar,

tindríem un gran reialme,

el reialme pirenenc

coronat de neus molt blanques,

planes verdes a l’entorn

i un mar blau a cada banda.

Els vassalls foren pastors,

mariners i gent de plana,

rei i poble i cort tot u

al volt de les teves gràcies.

Hi anirien acudint,

cadascú amb la seva tasca:

els pastors amb els ramats

davallant de les muntanyes;

els mariners amb els rems

i l’olor d’aigua salada;

els pagesos amb els bous

de la rella ressonanta;

tots assedegats d’amor,

i nosaltres fórem l’aigua.

Aquella art noble del cant

en paraules ben trobades,

jo ensenyaria als fadrins;

tu, a les donzelles, la dansa.

I se’n tornarien tots

amb la cara enriallada:

a la mar els mariners,

els pastors a les muntanyes,

els pagesos als conreus…

i tu i jo, l’un a ne l’altra.

I el reialme pirenenc

fóra la flor dels reialmes…

*

“Aquelles muntanyes

que s’abaixaran,

i les amoretes

que apareixeran.”

.

*

Jo no sé com, prô un vent de profecia

corre sobre eixos monts d’ací d’allà;

jo no sé quan, prô vindrà un dia

que el Pirineu regnarà!

Vosaltres, els del mar cap a Baiona,

vosaltres, els de Pau i d’Argelers,

vosaltres, de Tolosa i de Narbona

i los del bell parlar provençalès;

i tu, Aragó més alt, i tu, Navarra,

oh catalans que a l’altra mar sou junts,

alceu els ulls al mur que ara ens separa:

s’acosta el dia que serem tots uns!

*

“Aquelles muntanyes

que s’abaixaran,

i les amoretes

que apareixeran.”

*

‘Pareixerà l’amor damunt la cordillera,

sos raigs resplendiran en la blavor,

i la que fou frontera

serà el tron reial de la unió.

Nostra parla suau, que s’acolora

als mil reflets de nostres valls semblants,

d’uns amb els altres és ben entenedora:

tots ens obrim els braços quan ens diem germans!

Tots davallem de la mateixa alçada,

tots bevem l’aigua de les mateixes neus,

nostres cançons tenen igual tonada

i nostres crits desperten

idèntics tornaveus.

De mar a mar, només hi ha uns Pirineus!

Jo hi tinc l’amor, i és ell, el qui m’inspira…

Donzelles i fadrins ja m’entendràn:

un jorn cremà el Pyrene

amb fabulosa pira,

i si ara un cor aimant

és la nova guspira,

d’un nou incendi els cims s’abrandaran.

*

“Aquelles muntanyes

que tan altes són,

me priven de veure

mos amors on són.”

*

.

Joan Maragall

*

servido por miquelturo 2 comentarios compártelo