El gust de les olives verdes ( Maria Barbal ).
*
foto de Vikipedia.
*
*
Era un esquirol color castanya fosca.
Tenia una llarga cua peluda i cargolada, un cos àgil i un cap petit d’ulls vius.
Vivia en una pineda alegre i quan tenia gana clavava les seves dents de ganivet en una pinya i aviat saltaven els pinyons, els obria i en menjava la molla, el seu cos agraïa el gust tan intens. Bevia aigua d’un rierol.
.
Una tarda de diumenge en què mandrejava en una branca va sentir de sobte que augmentava la llum i la calor. Per instint va saltar al pi del costat i d’aquell a un altre, i així de bot en bot, fins que va ser fora del bosc. Durant la cursa havia notat unes gotes pesades i bullents que del plomall de la seva cua havien corregut fins a l’esquena amb una mena de crepitació, i li tibava la pell.
Però estava salvat.
Li costava d’avançar per terra. Per fi va trobar un arbrei s’hi va enfilar, era una olivera.
Des d’allí va mirar la seva pineda. Els ocells n’havien volat, els conills i els rats n’escaparien corrents; afinant bé la vista va endevinar la serp, aquella que s’esllisava sense pressa per la pinassa els dies de calor, ara saltava en ràpides ziga-zagues.
Es va recordar dels escarabats, de les cuques de llum i dels llagostos saltadors, de les tossudes formigues fent cua o muntanyola per terra, de les abelles temibles i de les mosques molestes. Cap d’aquelles bestioles corria més que el foc.
.
I l’amiga tortuga?, la que caminava lenta cap al rierol, què seria d’ella?
.
Aquella força devoradora en poca estona va convertir la vida tranquil·la de les agulles verdes i de la fusta perfumada de resina en un exèrcit de llengües vermelles que enviava al cel un fum ben gris.
L’esquirol va mossegar una oliva, molt més fosca que l’oli que donaria, fins a l’hivern no havia de madurar, va menjar-ne unes quantes, ecs!
Estava molt cansat i, en el bressol de l’arbre, va quedar adormit.
L’endemà al matí va veure que, ben cert, a casa seva no hi podia tornar. Tot era fum i branques negres a punt de desplomar-se, cendres.
.
Després d’anar de branca en branca pel camp d’oliveres, la panxa buida, mirava de nou el cel, blau i bonic, el món era ample tal com el seu pare li havia dit un dia i ara li tocava comprovar-ho.
Ample i bonic, sí, però ai la panxa! Va caminar per un munt de camps sense verd, amb la molèstia dels pèls tibats i de l’olor de socarrim al nas, fins que va trobar una bassa i va beure’n aigua.
Entrada ja la tarda, va descobrir una filera d’arbres de tronc gros, amb fulles amples i llargues, d’un verd clarós per dalt, els nervis marcats a sota. El cor li va fer un salt en veure per terra unes rodones: eren nous. Va clavar les pales a la closca, més prima que la dels pinyons, i de seguida va tenir el fruit a la boca, gustós i abundant. Per fí podia fer callar la gana!
.
Va sentir com una nosa al clatell i es va girar.
Uns esquirols, més alts i més rossos de pèl que no pas ell, l’estaven mirant. Tenia la boca plena i les potes cobertes de pols, la cua socarrimada i va sentir vergonya.
.
-“Podries recollir totes les nous caigudes i posar-les a cobert en una pila. Si ho fas bé, en podràs menjar tres per dia.”
.
No coneixia les paraules, el seu cor s’havia encongit una mica més, però va entendre què li volien comunicar. L’esquirol va fer que sí amb el cap, i el pèl cremat, au!, una estirada.
.
El país de les nous era diferent del que coneixia, però certes coses eren millor.
A l’esquirol fosc no li van faltar les tres racions diàries ni la tasca per guanyar-les.
Al principi la cua socarrimada feia riure els esquirols joves però, amb el temps, el seu pelatge va recuperar el color bru brillant i ell feia salts i tombarelles per fer-se mirar.
Va fer alguns amics, ja parlava la llengua dels altres amb un accent de pineda.
.
Després d’un temps dormint al forat més xic de la noguera més vella, va decorar-se una llar en un forat cèntric que havia quedat buit. S’havien acostumat a ell.
I un dia va demanar la companyia d’una esquirola d’aquella raça alta i clara.
De temps que ella li deia amb els ulls que també el volia, però hi va haver un gran rebombori, perquè l’esquirol era un refugiat, havia arribat sense casa ni coses, amb les mans al cap.
.
Un matí, des d’una branca, va veure com s’acostava una tortuga. Va fixar-s’hi bé i era l’amiga, aquella que estava hores per arribar al rierol a beure. Visca!
Va sortir a rebre-la i es van abraçar.
.
Ella duia a la closca sis capes de pols i una de sutge. Estava seca i arrugada, anava fosca. Va dir a l’esquirol que el foc l’havia topat al costat de l’aigua i s’hi havia submergit. Després havia caminat jornades i més jornades damunt la terra cremada.
Ell es va fixar que tenia les ungles ben negres. Més d’un cop, s’havia amagat dins la closca.
L’esquirol li va parar taula i va fer-li posar les potes en remull. Com que ella s’havia esplaiat en l’aventura de l’incendi, ell li va explicar la seva, encara es recordava del gust purgant de les olives verdes. De sobte va dir:
.
-“Et faré lloc a casa meva. En aquest país la feina que vol paciència està ben pagada, tothom té pressa, i tu la faràs bé.”
.
La tortuga l’escoltava amb els ulls plens de son. Ell va continuar parlant, la vida de refugiat no li semblava tan dolenta, només que tot hi anava a poc a poc.
Quan s’havia casat amb l’esquirola rossa, ella havia perdut el lloc a la casa gran dels pares, però des que havia nascut l’esquirolet, els seus sogres els havien acceptat a tots tres a les branques altes.
La tortuga, que s’havia adormit entre dolces esperances, de cop es va despertar i creient que encara parlaven del foc, va fer:
.
-“He sentit a dir que tot va passar per un llumí!”
*
Maria Barbal
*
Publicat per DEPANA, Lliga per a la Defensa del Patrimoni Natural.
*
.
.
*
*
foto de faunaiberica.org
*
