De El Fugitiu( Miquel Martí i Pol ).

.

No és de plorar que tinc els ulls cansats

sinó de tant sotjar camins.

I he arrelat a la terra.

.

Ja ni l’ombra no em resta per companya

perquè tot s’allargassa dintre meu

cap a la deu de tot, tan pressentida.

.

*

De tant restar som sempre fugitius

i morim lentament de tant no viure.

.

Ran mateix dels estanys

delim l’aigua i el vent.

.

La terra és aspra i dura per nosaltres

i pel carrer la gent que hem estimat

ens mira amb estranyesa.

*

He fet un bosc de fils de pluja, amada,

i un recer de jardins vora de l’aigua.

.

M’he fet silenci en el silenci

i veu de tot el que no espera.

.

Sóc en el temps, vençut abans de l’hora

del combat que pressento.

.

T’estimo tant, però, que he de lliurar-m’hi

com qui es lliura a l’amor,

tan sabedor del desencís

que en el joc ho perd tot i tot ho guanya.

*

La mateixa pregunta cent vegades

i el mateix tornaveu: la teva absència.

.

Tantes pluges m’inciten al neguit

perquè sóc sol, ben sol, i vagarejo

pels carrers quan la nit és fonda i clara.

.

Saber-te tan a prop m’angunieja.

.

Més et voldria inconegut, llunyà,

com un somni que a penes si es recorda,

perquè llavors estimar-te no fóra

res més que una incerta melangia.

*

Cap benestar si tu no hi ets

i pels jardins es marceixen les roses

.

¿Quin vent ens fa tan estèril la veu

que allò que hem dit

ja no ens serveix per estimar?

I ara que és dens el silenci,

¿on alçarem aquest braçat

de paraules inútils,

on, la tendresa i el goig

perquè tu ho purifiquis novament?

.

El nostre temps és només un camí

i ens és defès el retorn i la pau.

.

Som com animalons desficiosos

que algun foll caçador

persegueix sense treva.

*

Miquel Martí i Pol

*

de el Fugitiu ( 1952-1957 ).

.

servido por miquelturo 2 comentarios compártelo