1640. Assasinat d’En Antoni de Fluvià i de Torrelles; i homicidis, robatoris i saqueig del Castell i Terme de Palautordera ( Ferran de Sagarra ).

Esforç dels catalans en el recobrament de Salces. - Allotjaments contra les lleis i constitucions de Catalunya. - Perpinyà i el Rosselló primeres víctimes.

Catalunya, que des del començament del regnat de Felip IV, en 1621, havia sofert una sèrie inacabable de greuges ( infligits principalment per l’odi als catalans i l’esperit centralitzador del primer ministre i privat d’aquell rei, el comte d’Olivares ), estava destinada a assolir el curull d’aital sofriment en 1640.

Aquest any s’inaugurava amb un esdeveniment memorable per a la nostra nació, com ho fou el recobrament del castell de Salces després d’un setge de més de tres mesos, amb lluites terribles i tota mena de flagells i malvestats. Aquest succés que s’escaigué el dia 6 de gener, fou degut en gran part a l’esforç suprem que feren els catalans per mitjà d’un alçament general de totes les ciutats, viles i llocs del principat, que hi acudiren amatents * (1).

______________________________________________________________________

* (1) …”concurrieron al servicio de Sálses - diu Melo ( a “Historia de los movimientos, separación y guerra de Cataluña en tiempo de Felipe IV” ) , gran parte de la nobleza y mucha de la plebe; los mismos castellanos, sin atencion á los extremos del Principado, estiman en treinta mil plazas las que pagó y mantuvo Cataluña en los siete meses que duró el sitio ( el setge sols durà tres mesos i mig; hauria de dir “la guerra” ) , haciendo repetidas levas de infanteria, y continuas conducciones de gastadores para manejo y fortificacion del ejército”.

Seriem interminables si transcrivíssim ací tot el que s’ha dit i resenyat pels historiadors, de casa i de fora casa, en demostració i lloança del comportament heroic i patriòtic dels catalans en aquella jornada: consignarem, però, que el nombre de cavallers del principat i comtats de Rosselló i Cerdanya que concorregueren a aquella guerra, i singularment al setge de Salces, segons una memòria de llurs noms i cognoms que veiérem i es conserva en els Arxius departamentals de Perpinyà ( Sèrie B, nº 390 ), ascendeix a ben prop de 400, molts dels quals hi moriren.

La Diputació del General de Catalunya i el Consell de Cent barceloní prestaren valuosos serveis en homes i diners i, a llur exemple, seguiren les altres ciutats, viles i llocs del principat i comtats.

El dia 30 de desembre de 1639 partí de Barcelona, a l’esmentat setge, En Lluís Joan de Calders, conseller en cap, amb “alguns 300 homens soldats que la Ciutat, pagats de son sou, enviave ab lo Sr. Conceller, monicionats y armats de mosquets, archabussos y picas, a demes de alguns 800, que ya en differents vegadas la Ciutat havie enviats en dit camp de Salces”.

( Dietari del antich Consell Barceloní, V, XII, p. 414 )

La Diputació, durant la guerra, trameté considerable nombre de soldats, fins a set vegades; i la darrera hi anaren comandats pel diputat militar Francesc de Tamarit. Si hom fes recerques en els Arxius municipals, on es conserven els actes d’acords dels consells d’aquell temps, es palesarien les despeses i els sacrificis de tota mena fets en aquella ocasió per la major part de les ciutats i viles catalanes. ( N. de l’a.)

Aital esforç, lluny d’ésser per a Catalunya, com era natural i de raó, l’inici d’un període de tranquil·litat i repòs per a refer-se de tantes penalitats i sacrificis com havia experimentat durant els set mesos de guerra amb França, fou el començ d’una nova sèrie de greuges, cada vegada majors i més violents.

El comte de Santa Coloma, lloctinent i capità general de Catalunya i comtats de Rosselló i Cerdanya, escrivia als diputats de la Generalitat, des del camp de Salces, el 6 de gener de 1640, innovant-los la rendició del castell, esdevinguda aquell dia; de la qual cosa els deia:

…”doy a V. S. lanorabuena, con el gusto que se deve a suçeso de tanta estimacion, y juntamente las gracias, del celo y puntualidad con que V. S. ha acudido en esta ocasión… devido todo al esfuerzo, con que V. S. y toda la Provincia a su imitación han asistido en ocasion tan urgente del serviçio de su Ma.ª, a quien doy cuenta dello, y espero remunerara este señalado servicio, como de su real grandeza nos devemos prometer* (2).

* (2) Arxiu de la Corona d’Aragó: Dietari de la Generalitat, trienni de 1638 a 1641, part 2ª, foli 285, 1ª.

No sabem si el lloctinent complí la prometença de comunicar-ho a sa Magestat: hem de suposar-ho no tenint prova en contrari; però el cert és que la remuneración del señalado servicio vingué en forma d’un agreujament considerable en els allotjaments imposats ja des de 1626; agreujament contrari a les constitucions de Catalunya, jurades pel rei.

Els pobles s’havien vist obligats a suportar, durant catorze anys, aitals allotjaments: ço que no podien consentir , per ésser contra tota llei i raó, eren els abusos i extorsions d’aquella soldadesca desenfrenada de soldats castellans, valons, flamencs, irlandesos, napolitans, etc.; gent mercenària que estaven a sou de qui els reclutava, i que, com ha dit un historiador, “eren un aplech de aventurers que propiament no tenian patria ni bandera, y ahont s’havia ajuntat, com dihem á la nostra terra: lo millor de cada casa; una brivalla acostumada a lluytar sense cobrar soldada, y pera la qual la perspectiva de un saqueitg era com un pagaré firmat per la intendència” * (3).

* (3) Josep Coroleu: Clarís y son temps. Barcelona, 1880, p. 167.

Ens apartariem del nostre objectiu, i sobretot donaríem massa extensió a aquest treball, si ens entretinguéssim a ressenyar aquí els nombrosos casos que podríem adduir dels greuges i calamitats que els allotjaments havien ocasionat als pobles de Catalunya ja molt abans de 1640.

Aquell mateix any ( 1626 ), a 7 de juliol, els jurats i consell de Flix escrivien als consellers de Barcelona en aquests termes:

“tenim avis molt cert que en Fraga darago, a quatre llegues de Flix y ha mil soldats y que fan grans agravis a la gent darago, no sabem si entraran en Catalunya, supplicam a ses magnificencies nos donen orde com nos havem de regir per no perdrens, que segons diuen, atropellen molt la gent y de tot avis” * (4)

* (4) Arxiu Municipal de Barcelona, Cartes comunes originals.

Modest Lafuente ( Historia general de España, v. III, p. 297 ) diu, referint-se també a l’any 1626:

“Ocurrió en esto que por diversos confines del reino de Aragón entraron compañías de infantería y hombres de armas de Castilla, gente en su mayor parte bisoña, pero que no lo era en cometer en los alojamientos y en todas partes toda clase de desmanes y robos, adulterios, estupros, blasfemias contra Dios y todos los santos y violaciones de los objetos más sagrados”.

Es un document curiós, que pinta al viu el flagell que representaven per als pobles els allotjaments, un memorial o recurs de queixa que el síndic del Capítol de la Seu d’Elna, en el lloc i terme de Baixàs ( Rossellò ), va dirigir al seu superior amb data de 21 de març de 1637.

Mes tots aquests excessos i greuges no són res si els comparem amb ço que esdevingué a Catalunya, precissament quan, com suara dèiem, després del recobrament de Salces, més necessitat tenia de repòs i tranquilitat.

Hem fet esment de l’esforç suprem dels catalans en aquell setge. De resultes d’aital esforç, i sobretot dels molts sacrificis que venien fent les universitats i els particulars des que s’inicià la lluita, la terra catalana quedà exhaurida: moltes famílies amb el dol consecutiu a la pèrdua d’alguns de llurs membres, víctimes de les armes enemigues o de la pesta, flagell terrible que des del Rosselló s’expandí per Catalunya.

Fins l’eixut i sequedat * (5 ), perjudicant les collites, vingueren a agreujar aquella situació tan llastimosa: la misèria s’ensenyorí de totes les llars, i les ciutats, viles i llocs hagueren d’endeutar-se per subvenir a tantes necessitats.

(5) “Dijous a XVIIIJº ” - ( abril de 1640 ) -

Fou aleshores que En Felip Espinola, marquès de los Balbases, i el virrei, comte de Santa Coloma, seguint les instruccions que des de Madrid els trametien, varen disposar que els allotjaments es fessin no en la forma que prescrivien les Constitucions de Catalunya, sinó a l’estil de Lombardia ( país de conquesta ), obligant els patrons a alimentar els soldats, fins amb excés, i procurant que, en els pobles on s’allotjaven, el nombre de soldats excedís el dels veïns, a fi que aquests estiguessin més dominats; de la qual cosa s’esdevenien abusos, extorsions, i fins crims, de la soldadesca.

Cal fer constar que les universitats no es negaven a l’allotjament, per més que aquest resultés càrrega massa feixuga si es considera l’estat miserable de la terra catalana: ço que no podien consentir els pobles, i que havia de conduir-los fatalment a la desesperació, eren aquells abusos i extorsions de què se’ls feia víctimes.

Dels sacrificis de les universitats per a contribuir als allotjaments, en tenim un exemple, entre molts altres que en podriem adduir, referent a la vila de Sabadell. En el Llibre de determinacions del Consell de 1635 a 1657, foli 83 i 83 v.º ( Arxiu Municipal de Sabadell ), s’hi llegeix aquest acord:

“Die VI febrer anno 1640. - Convocat y congregat el Consell ordinari de la vila y terme de Sabadel etc…..Item fonch determinat que la sivada que se a gastada y se gasta per los Capitans de las Companyas tenim allotjadas en la present vila, te presa de Joan Argemir de la Isglesia y de Pere Joan Calsada, sia pagada del comú de la present vila”.

Es veu que fins a la gent pobra se’ls exigia que remetessin palla, i, no tenint-ne, havien d’adquirir-ne dels magatzemistes; per tal com el Consell de la vila acorda pagar-los-la de diners del comú.

Els cònsols de Perpinyà, amb data 25 de gener, escriuen als diputats planyent-se de les opressions que els feien els “dos cens cavalls y lo tercio dels Aragonesos en lo qual hi ha sinch cens homens” que el virrei havia manat allotjar en les cases d’aquella vila, contra llei, per tal com hi havia dos castells aptes i suficients per albergar-los.

En la Junta de Braços de la Generalitat, del dia 3 de febrer, es donà compte d’una súplica d’en Joan Torner, burgès de Perpinyà i habitant de la vila de Prada del Conflent, dirigida als diputats demanant-los protecció contra les extorsions i greuges que li havia infligit un capità d’infanteria anomenat Nicolau Mendoza, del tercio del marquès de Mortara, i dels quals havia reclamat inútilment al virrei.

Excessos i greuges dels soldats a Vilamajor, Cardedeu, la Roca, la Garriga i Sant Pere de Gavà.

Del Summari de les informacions que a instància del procurador fiscal de la Generalitat es feren en diversos llocs en referència als excessos i delictes comesos pels soldats des de darrers de gener de l’any 1640, copiem les següents:

“En la parrochia de Vilamaior, bisbat de Barcelona, lo ultim de Janer prop passat, arribaren quatre compañias de soldats de acavall, governats per don Phelip Icart i don Pedro Pacheco, los quals per totas las casas ahont estigueren se feren donar a menjar y beurer ab gran abundantia, per ells y sos cavalls, en tant que per ells no volian menjar sino gallinas y capons, prenentselas a son arbitre, que apenas ni han dexades, y per les cavalls blat y pa ab vi, malgastant de una cosa y altre mes del que menjaven, y no contents de axo, composaren a casi tots los amos de casa en diferents quantitats, fent los grans amenasses de matarlos, y quant sen anaren robaren de moltas casas tot lo quels agradá y en particular de totas las armas y algunas cavalcaduras, y composaren la univers(it)at ab motiu de baatses, en dotze liures y despres se prengueren los quels aparegué.

Tots los mateixos excessos de ferse donar menjar y beurer violentment, matar quantas gallinas trobaven, ( fer-se ) donar pa, y blat als cavalls, composar als particulars, robar lo quels apareixia de las casas, y maiors, feren en la vila de Cardedeu, perque ultra del sobredit maltractaven a la gent, no sols de paraulas, pero encara ab colps y bastonades, en tant que obligá a molts haver de desamparar sas casas, y altres los mateixos soldats los en treyan, amenasant que si tornaven los matarian, fentse amos dellas y en particular perque un capella volgue tancar la Iglesia li tiraren dos escopetades, y haventla tancada, ab bigas y rans forsas trencaren la linda del portal y espallaren las portas, y obrint los dit capella, per axo lo prengueren, ligaren y donaren moltas punyades y cosas, y addvertint los que era capella, digue hu dells “que a unque fuesse St. Pablo y tuviera el Santissimo en las manos, no lo dexara de hazer ”; i despres lo pujaren alt al campanar, dient quel volien penjar, y per aqueix effecte feren venir lo butxí que ells aportaven, his creu ho haueren exequutat, sino ques mogue fora un ran avalot, ab los de dit loch, quels advertí.

En la Roca, la Garriga, Mollet, St. Pere de Gava, Rubí y Castellbisbal y en tots los demes lochs ahont estan alotjats cometeren semblants fracasos, y en particular a la Garriga pera triar los millors vins, fiblaren quantas botas hi havia en las casas ahont se aposentaren, rentant los cavalls ab vi, quey hague casa que mataren passadas de sinquanta gallinas, que ab una nit y una matinada entre lo menjar y beurer, las compositions, robos y lo que malmeteren, donaren dany de mes de mil y sinchcentas lliuras, y que de una casa ahont estaven los ornaments de una Iglesia, robaren los candeleros, casulla, camits, estovalles y altres ornaments.

En la vila de Granollers estan alotjats setcents bolons ( valons ) ab sas mullers y familia que son cerca de mil entre tots, los quals de la matexa manera se fan donar menjar y beurer ab violentia, fentse amos de las casas, cometent grans excessos que per no poderlos sufrir faltan de dita vila passades de doscentas familias, que fugen per salvar sas vidas y honras y estan determinats tots los de dita vila de demanar licencia al S.or Bisbe per portarsen lo Santissim Sagrament y acompañarlo a professo totom, desemparant la vila y dexant a son arbitre lurs hasiendas.

En lo loch de S.t Pere de Gava, bisbat de Barcelona, estan actualment, los soldats de acavall que en dit loch estan alotjats, cometent los mateixos excessos y delictes que han fets en los demes lochs, dalt referits, apoderantse de las casas de dit loch, forsant moltas donas, y en particular en certa casa, lo nom de la qual, per sa honra, se calla,bastonejaren lo amo de aquella, y despres ab violencia prengueren a sa muller y sobre de son marit mateix, que estava en la terra casi mort de bastonades, le y desonraren, fent, per força, della, lo que volgueren; y en altre casa del mateix lloch prenueren un miño de edat de nou, o deu anys, y volgueren ab ell usar actes de sodomia, sino que fonch Déu servit, que ab sas mañas los escapa de sas mans per una porta falsa; fent y exequutant altres faheldats que no son de referir.” * (6)

.______________________________________________________________________

* (6) Arxiu de la Corona d’Aragó: Dietari de la Generalitat, trienni de 1638 a 1641, part 2ª.

Es veu ben palesament que tractaven els pobles com a país conquistat, i que per allà on passaven ho devastaven tot, com si fossin un torb feréstec o bé un núvol de llagosta.

Tots els historiadors, antics i moderns, concorden, en parlar d’aquell espectacle d’horrors i sofriments que aleshores representava Catalunya.

“Los soldados ( diu Melo, a op.cit., p. 465 ), ente por su naturaleza licenciosa, fortalecidos en la permision, no habia insulto que no hallasen lícito: discurrían libremente por la campaña sin diferenciarla del país contrario, desperdiciando los frutos, robando los ganados, oprimiendo los lugares; otros dentro de su propio hospedaje, violentando las leyes del agasajo, osaban á desmentir la misma cortesia de la naturaleza. Unos se atrevían á la hacienda, disipándola; otros á la vida, haciendo contra ella; y muchos fulminaban atrozmente contra la honra del que sustentaba y servía. Toda la fatigada Cataluña representaba un lamentable teatro de miserias y escándalos, tan execrables á la consideracion de los cristianos como á la de los políticos.”