Assassinat d'En Antoni de Fluvià, 2 ( Ferràn de Segarra ).

Assassinats de Don Antoni de Fluvià, i altres, en la capella del castell de Palautordera. - Relacions dels historiadors coetanis i moderns.

Mataren un cavaller

a la porta de l’Iglesia,

don Lluis de Furrià (sic)

y’ls angels li fan gran festa.

…………………………………

En davan part al Virrey

del mal que aquells soldats feyan,

“Llicencia’ls he donat yo,

molta mes s’en poden pendre”

Milà i Fontanals: Romancerillo catalán, canciones tradicionales.

Obres completes. Barcelona, 1882, t. VIII, p. 74.

Entre aquests excessos, greuges i fins actes criminosos, que tan bé resumeix Melo, n’hi ha un que exceleix en maldat i perfídia a tots els que s’esdevingueren aquells dies, en diversos llocs de la nostra dissortada terra. Ens referim als assassinats de don Antoni de Fluvià i de Torrelles, i d’altres que amb ell es trobaven refugiats en la capella del seu castell de Palautordera; crims horribles que, agreujats amb gran nombre de furts i saqueigs, extorsions i abusos de tota mena, comesos en les cases d’aquell terme, produïren arreu un esclat d’indignació i d’esglai.

Anem, doncs, a estudiar-los, aquests fets, per tal com aquest estudi constitueix l’objectiu principal del present treball, el qual farem amb tota amplitud, aportant-hi curioses dades mitjançant alguns documents inèdits que havem trobat en el transcurs de les nostres recerques.

Ni la crònica d’En Miquel Parets, ni els seus comentaristes, senyors Balaguer i Pujol i Camps, que tan gran nombre de documents aporten en els apèndix a aquella, no dediquen ni una sola paraula als esmentats excessos motivats pels allotjaments de gener de 1640, ni s’ocupen, poc ni molt, del sagnant esdeveniment de la mort de don Antoni de Fluvià. * (7)

* (7) Sols en la “Nota preliminar” al t. II, p. IX, de la Cronica d’En Miquel Parets ( v. XXI del Memorial histórico español ) diu el sr. Pujol i Camps:

En este estado los ánimos ( el 1º de febrero ) , una sección de corazas, al mando de los Spadaforas, llegó á Palau Tordera para alojarse, encontrando desbalijadas las casas del pueblo. Los vecinos, temiendo los hurtos que pudiera cometer la caballería, habían puesto en salvo los muebles de sus viviendas en la casa-castillo de D. Antonio de Fluviá. Irritados los corazas al enterarse del caso, al castillo acudieron y lo cercaron; pero al prepararse para asaltarlo, rindióse el mísero caballero abriendo la puerta de su casa, que entraron furiosos los soldados acuchillando al dueño al encontrarle escondido en el oratorio.”

En Josep Çarroca ( a Política del comte d’Olivares. Barcelona, 1641 ) ho relata quasi en els mateixos termes que el Summari de les informacions rebudes pels diputats del General de Catalunya, que transcrivim més endavant.

El doctor Josep Font ( a Catalana justicia contra las castellanas armas. Barcelona, 1641, p. 44. ), sacristà de Sant Pere de Ripoll, diu que, quan les tropes del marquès de los Vélez entraren a Xerta, destroçaren la imatge de Crist crucificat, “…siguiendo el exemplo de las Compañias de don Mucio Spatafora, Luis de Villanueva y Fabricio Piñano, que en la Iglesia del Castillo de don Antonio de Fluviá, despues de averle dado la muerte, con su muger, una hija y tres Criados ( sin que les valiera el sagrado del Templo ) cortaron a un Christo un braço.”

Melo ( a op. cit., p. 466 ) ho refereix amb aquests termes:

“Fué entre todas profundamente sentida la ( muerte ) de don Antonio de Fluviá, á quien habían abrasado en un castillo suyo algunas tropas de caballería napolitana á cargo de los Spatafóras”

Finalment, entre els autors quasi coetanis del succés, hi ha Luca Assarino ( Delle revolutioni di Catalogna. Gènova, 1645, p. 104 i 105 ), molt tendenciós contra els catalans. Aquest historiador relata els fets de Palautordera d’una manera tan ridícula com inversemblant, i que, com més endavant veurem, resulta enterament falsa.

Diu que, passant prop de Tordera les tropes de Mutio Spatafora, dessota del castell de don Anton de Fluvià, un dels soldats va demanar, amb molta cortesia, als de dit castell, que li donessin un poc d’aigua. Respongueren-li que s’esperés, i promptament li dispararen una arcabussada que el matà. Aleshores - diu Assarino - els soldats varen aterrar les portes del castell, matant l’amo, qui, per salvar-se, s’havia refugiat a l’església.

Veu’s aquí com ho conta Assarino:

“Passando per tanto a quest effetto - per allotjar-se - le genti di Mutio Spatafora, vicino a Tordera, sotto il Castello di D. Antonio de Fluvia, uno de i soldati richiese con molta cortesia á quei del Castello, que li diessero un poco d’acqua. Fuli risposto, que aspetasse, et assai subbito sparandogli un’archibugiata gli estinsero crudelmente la sete, et insieme la vita; del que offendendosi indicibilmente i soldati, postisi intorno al Castello ch’era in forma d’un piccol Borgo, gettarono le porte à basso; ed entrati con gran furia dentro uccisero il Padrone di esso, che per salvarsi s’era ritirato in Chiesa.

Risuonò questa esecutione intorno à Villaggi vicini con fama molto crudele, e molto diversa dalla verità; percioche i Paesani non meno fieri che maligni sparsero voce per irritar contro dei soldati tutta la Provincia ch’essi non solo haveano barbaramente contaminata co’l sangue d’un innocente Cavaliere la veneranda purità della Chiesa; ma altresí, che saccheggiando in essa i vasi, e le vesti Sacre, percuotendo, e rompendo le adorate imagini, erano arrivati fin’à tagliar un braccio ad un Crofisso.”

Ja veurem com aquests excesos i sacrilegis, lluny d’ésser, com diu Assarino, calúmnies escampades pels paisans per excitar tota la província contra els soldats, varen ésser fets certs i positius.

Els historiadors moderns tampoc en diuen gran cosa, d’aquell succés.

El més proper a l’època en què s’esdevingué, i que, per consegüent, podia tenir-ne més dades, En Feliu de la Peña ( Anales de Catalunya. Barcelona, 1709, t. III, l.XX, cap. IV, p. 260 ), es limita a copiar quasi literalment, sense citar-ne l’autor ni la procedència, aquell paràgraf de Melo, que hem transcrit, referent als abusos dels soldats; i, en anomenar “las miserias, crueldades y escandalos”, afegeix: “omito referir con individuacion, por estar ya juzados en el Supremo Tribunal, los executores de tantos males.”

Amb raó, n’Antoni de Bofarull, censurant aquesta reserva d’en Feliu perquè dóna lloc a dubtes sobre la naturalesa dels excessos dels soldats, diu: “…magnífico principio que, á seguirlo los historiadores, se ahorraran ciertamente mucho trabajo al tener que hablar de lo que fué.”

( a Historia crítica - civil y eclesiástica - de Cataluña. Barcelona, 1876, t. VII, p. 463 )

Seguint el seu criteri, En Feliu no diu res del cas de Don Antoni de Fluvià.

En Víctor Balaguer ( a Historia de Cataluña. Barcelona, 1863, v. IV, p. 342 ) ho refereix de la següent manera:

“Tristísimo cuadro comenzó a ofrecer la desolada Cataluña, y no se hablaba ya más que de muertos y ruinas, de escándalos y atropellos, de opresiones, desórdenes é injurias. Los tercios de Mucio Spatafora, Luis de Villanueva y Fabricio Piñano cercaron el castillo de D. Antonio Fluviá, quien se había negado á alojarles, segun parece, y despues de haber la plaza por fuerza, dieron alevosa muerte á su dueño, á su esposa y á una niña de dos años, como también á los criados, apoderándose de las riquezas que allí habían depositado algunos medrosos vecinos creyendo así salvarlas del pillaje, y entregando luego el castillo a las llamas.”

Hem transcrit tota la relació amb l’objecte de fer notar algunes inexactituds. Encara que En Balaguer tampoc no ho afirma en absolut, dels documents no resulta que Don Antoni de Fluvià es negués a allotjar els soldats ( amb tot i tenir dret a fer-ho, ja que com a cavaller, estava exempt d’aquella obligació ). No és cert que els soldats s’apoderessin “de la plaza por fuerza”. Per més que portava el nom de castell, no es tracta de cap fortalesa, sinó d’un gran casal; ni hi hagué lluita, com presuposa el dir que fou pres per força. Tampoc no és cert que matessin la muller de don Antoni; si bé això En Balaguer ho treu de la relació que fa el dr. Font.

En Bofarull no en diu res de collita pròpia: sols fa trasllat de ço que relata Melo i, ensems, de l’ambaixada que el dia 3 de febrer reberen els diputats del eneral de Catalunya, dels representants del Braç militar. En aquesta ambaixada es dóna compte dels crims i excessos de Palautordera, de primera impressió, per tal com s’havien esdevingut dos dies abans, i no, com creu En Bofarull, que “la embajada es muy posterior al hecho.”

En Modest Lafuente diu: “D. Antonio Fluviá fue quemado dentro de su propio castillo por algunos del tercio de la caballería napolitana. Este hecho encendió los ánimos hasta un punto indecible.”

N’Antoni Aulèstia i Pijoan, en parlar dels greuges dels soldats, s’expressa en aquests termes:

“Y’ls horrors, en lloch de calmar, creixen; y á mida que va entrant l’any 1640 va aumentant la tristesa del quadro ab espectacles com lo del castell de Palau Tordera, incendiat per haverhi retirat sos mobles los habitants del terme, y lo de son senyor D. Antoni de Fluviá, mort, ab altres de sa casa, al peu de l’ara santa en la mateixa capella del castell.”

Ferran de Sagarra

dins Miscel·lània Prat de la Riba.

INSTITUT D’ESTUDIS CATALANS. Barcelona, 1923