El Montseny del XXI i la Cuba del XIX ( Martí Boada ).

A propòsit d’un curs de l’UAB de la professora Astrid Cubano, sobre l’imperi espanyol a les Antilles, hem tingut oportunitat d’aprofundir sobre alguns aspectes del colonialisme espanyol a Cuba, en què ens ha cridat molt l’atenció la paradoxa que a l’illa el període de màxima repressió curiosament va ser durant l’etapa lliberal d’Espanya ( 1834-37 fins a 1868 ), que culminaria amb l’anomenada guerra dels 10 anys ( 1878 ), llindar preliminar de l’independència de l’illa.

Durant aquesta etapa plena de contradiccions, destaca l’actitud sostinguda per part dels lliberals de no admetre en cap de les seves expressions el cubanisme.

A l’inrevès d’Espanya, Cuba suporta un règim dictatorial, personalitzat en la figura del militar liberal general Tacón, al qual els historiadors coincideixen a qualificar com el pitjor gobernador militar que Espanya havia enviat mai a Cuba.

Tacón venia a l’illa a acabar amb els propietaris, els sucròcrates, els plantadors, etc.

Desconfiava obsessivament de tots els nascuts a Cuba. Va fer exiliar J. A. Saco, l’intelectual més reputat del moment per silenciar el seu moviment autonomista.

Tot seguit es va dedicar a perseguir aferrissadament la sucrocràcia i a tot el que feia olor de local, en definitiva de cubà.

El primer que va fer va ser distribuir el poder, els càrrecs de confiança entre, segons ell, els grups més dinàmics de la societat, però amb la condició que no fossin cubans, sinó peninsulars; finalment atorga tots els privilegis a aquests darrers.

Els mestres, els funcionaris, la policia urbana i rural són tots espanyols.

Estableix lleis i reglaments en què prohibeix les tradicions i els jocs locals per imposar-ne de nous.

Tacón, en llur obsessiu ideal de progrés, sense adonar-se’n, anava enfortint el fins aleshores quasi inexistent sentiment de nacionalisme. Mentrestant els criolls volen tornar a tenir els antics patriarques cubans. L’oposició comença a consolidar-se i la idea de cubanitat s’enforteix. Una cubanitat que surt a la defensiva, però que establirà les bases d’un moviment que reivindicarà les llibertats bàsiques; per primera vegada divisió civil i militar. Control dels presupostos. Participació de les Juntes en l’elaboració dels presupostos. Que les rendes fiscals quedin a Cuba, i en definitiva una major participació dels cubans en els quefers generals de l’illa.

Amb totes les distàncies en el temps i en el context polític i social, en la mesura que el curs avançava, personalment no podia evitar d’establir alguns paral·lelismes, tot i que en un context més metafòric, sobre el fenomen de microcolonització que el massís del Montseny ha patit en aquests darrers anys, i que en l’escala deguda hem pogut testimoniar per part dels gestors amb poder decisori efectiu del Parc Natural del Montseny.

En el parc, no ho diem per l’estaf polític, al qual quasi no hem tingut mai oportunitat de tractar i lamentablement de veure fent el paper que creiem que els correspon en el massís. Potser com els polítics liberals del XIX, han restat ocupats amb la metròpoli. Delegant responsabilitats a un alt estaf tècnic, del qual sí que en tenim testimonis que durant els darrers aproximadament 15 anys s’han propiciat idees no gens favorables envers la gent local.

Tot i les innegables pressions sofertes, durant tots aquests anys, no han entrat ni un sol guarda, ni cap persona amb responsabilitats tècniques que fos del territori. Circula la idea que per aquest tipus de tasca s’ha de ser de fora del massís per evitar interessos i parentius * (1).

* (1) Entenem el treball com un dret universal de tothom. Estem segurs que ningú de la zona està en contra d’aquest dret. Quan es planteja la desitjada ocupació de les comunitats locals afectades per figures de protecció com és el cas d’un Parc Natural, en els llocs de treball creats al seu redós, es fa no des d’una perspectiva insolidària, sinó acollint-se a allò que es proclama en les directives conservacionistes de totes les institucions internacionals i que és sòlidament argumentable. Com el necessari impediment del despoblament de la regió. L’atur o la baixa ocupació en molts casos són una conseqüència directa de les restriccions de la nova figura de Parc. I molt especialment per formar part de la realitat social del Parc.

S’ha difós la idea també que els propietaris forestals són un sector social poc desitjable, car encarnen el carlisme més decimonònic i recalcitrant * (2).

* (2) Creiem que s’ha d’abominar qualsevol forma d’estil institucional que proclami animadversió cap a sectors i persones. Un dels casos que considerem més lamentable és el dels silvicultors o també ( crec que desafortunadament ) anomenats propietaris forestals, un col·lectiu social en el qual com en qualsevol altre hi ha efectivament diversitat. Però no se’ls pot criminalitzar frívolament com sovint es fa.

Convé no oblidar que aquests boscos que tant admirem o no, que per llur bellesa han estat declarats espais naturals ( protegits ), ens han arribat en aquestes condicions, no per casualitat, sinó per l’estima i la gestió ben feta, executada durant centúries.

Els ecologistes i els conservacionistes locals, gent poc seriosa i solvent * (3).

* (3) Per sort els moviments cívics de resposta a les problemàtiques d’agressions als sistemes naturals i al medi ambient del conjunt del massís, és a dir, els ecologistes i els conservacionistes constitueixen el braç social més crític i viorós de la zona. Hi ha hagut un cert esforç en presentar-los quan hi ha hagut ocasió, com a poc seriosos i representatius. Quan en realitat representen un sector social punta amb una tasca de vigília que la societat mai els podrà compensar.

Els estudiosos i investigadors locals en el millor dels casos llurs estudis i treballs han sigut deliberadament ignorats, etc * (4).

* (4) El coneixement i l’estima cap el patrimoni biològic i la natura en general, per fortuna, no és exclusiu de cap bandera, política, ni ideologia. Els grups i les persones que s’han mogut de sempre per a conèixer millor el massís en els aspectes de llurs valors científics del tipus que siguin, també sovintment han estat bescantats pel Parc. Ningú ni cap institució els pot impedir l’estima ni frenar llur interès per a saber-ne més dia a dia. Ni se’ls hauria d’impedir que llurs descobertes fossin incorporades als bancs de dades que sobre el patrimoni biològic hauria de tenir el parc.

En qualsevol cas i amb una certa perspectiva històrica, comencen a veure’s els efectes en la seva dimensió i nivell, d’un neocolonialisme, d’efectes tangibles en els fets culturals i fins i tot ecològics en la regió * (5).

* (5) Com en tot procés de colonització, sigui quina sigui la seva magnitud, s’ha comptat òbviament com sempre amb fidelitats locals, i s’ha acomplert en el seu pitjor sentit, el tòpic

”de fora vingueren i de casa ens tragueren” . Una gent i una regió: el Montseny, tradicionalment hospitalària i sempre, com ho demostra llargament la seva història, saludablement oberta a la circulació de les idees.

Finalment, i perdoneu l’ insalvable dendro-escatologia de la frase, a la qual no podem renunciar-hi per llurs valors pedagògics: “Tant a la muntanya com a la seva gent se’ls ha donat una gla, perquè com a mínim caguin un roure”.

Fins en molts casos, tot i mantenir-ne la mateixa demanda, no s’ha arribat a donar ni la gla.