Quatre mots ( Pere Ribot ).
*
*
*
L’home, avesat a l’espectacle que l’envolta i forma l’harmonia de la vida, desestima la bellesa i el paisatge.
Prenen drecera la tècnica i la mecànica que li esmussen la sensibilitat, l’ordre, la pau.
S’imposa, fet i fet, una parada,
l’espai d’una mica d’aire pur per tal de retrobar i revaloritzar el paisatge que li entra pels sentits fins a prendre terreny el paisatge interior,
tot l’home, centre de la creació.
Cada cosa té el seu nom, la seva sorpresa.
Si William Blake veié el món en un gra de sorra, jo veig, en la perspectiva dels termes que m’encerclen, l’eternitat en una gota d’aigua.
.
El detall obre camí a la sensibilitat. I el que semblava una vulgaritat esdevé sorpresa i früició d’un nou sentit: el sentit de Déu.
Recordo, en aquest aspecte, l’impacte que em produí quan, de minyó, vaig engolfar-me en la lectura de les reflexions sobre la Natura,
de M. Sturm. O el tractat Del Camp, de Varró. Fou el retrobament d’un món nou, el petit gran món que ens rodeja.
.
És el que viu, amb humilitat i agudesa, l’ Antoni Jonch.
Veu i copsa l’univers, el seu món, amb els ulls transparents d’Adam avans de la tragèdia, ulls preternaturals, verges,captivadors del misteri de l’home i de la Natura. El sentit escorcollador del misteri de la vida li afina la sensibilitat, el fa sobrehome. En el fons, l’esperit de Francesc d’Assís que copsa en cada cosa la presència divina.
En Jonch - quin nom estilitzat, sonor! - porta un bagatge de cultura enorme i veu passar, com Adam, la fauna al seu davant.
.
L’home posà noms a tot el bestiar i a tots els ocells del cel, i a tots els animals ferèstecs del camp ( Gènesi, 2, 20 )
.
La fauna l’atreu, el captiva i ell en fa el centre de les seves observacions, del seu capteniment.
És la seva obra.
Té, a més, una cordial feblesa pel nostre Montseny.
Fill de la ciutat inquieta i feinera de Granollers, veu la nostra muntanya com un magnífic retaule que il·lumina i decora el Vallès, la Selva, Osona.
El cos del massís el sedueix i li renova l’esperit recercador i creador.
El voldria jardí obert a tothom, tros de paradís, on l’aire, l’aigua, la llum, el color, la pau, el silenci i la llibertat d’aquest cos fossin el replà d’una pau humana i vegetal escollida, un recer de retrobament de tot l’home.
Fou en aquest aspecte que, l’any 1953, donava a la llum l’obra El Montseny, parc natural. Com una necessitat col·lectiva de servir-se i conservar la virginitat del paisatge d’aquest ronyó superb de Catalunya.
D’aquí El Montseny y les seves quatre estacions.
.
Cada temporada té la seva fesomia, el seu ritme, enclou una meravella, dóna el seu tomb, és espectacle, sobre tot a la tardor, quan dirieu que la Natura es dóna per a morir i reviure.
La gamma de tons del Montseny és inefable. I la tardor és el retrobament, a través del recolliment, del preu de la vida.
I en Jonch s’endinsa en aquesta fronda i en resta enlluernat. Una visió del Montseny directa, exigent, i amb un caliu d’humanitat molt forta.
.
La cloenda de l’obra agafa un punt elegíac de primera força per l’allau d’urbanitzacions que rosseguen, com un cranc, la llibertat i la transparència virginal del paisatge, en malmet la simetria, l’ordre.
L’home, de fet, és com un arbre entre els arbres, ha de viure d’acord amb la calma i la creixença, i la maduresa, en el temps, del paisatge fins a assolir la plenitud de l’home i de la Natura. La plenitud del silenci fet amor.
Ordenar el paisatge.
Respirar a fons, viure el Montseny és sentir el batec de l’alè i la presència del Verb pel qual foren fetes les coses.
.
De tot allò que existeix, la Paraula n’era la Vida i la Vida era la Llum dels homes
( Joan, 1, 4 )
*Pere Ribot
*
pròleg de El Montseny i les seves quatre estacions.
.
Caixa d’Estalvis de Sabadell, 1979.
* * a la primavera……...a l’estiu ……….a on vas , Montseny? …….…….
.
