La primavera ( Antoni jonch i Cuspinera ).
*
*
Transportar tota la càrrega sensible de les estacions al Montseny creiem que és una de les autèntiques justícies que podem retre a la Natura per l’esforç que fa a complaure l’home.
Saber per quina estació s’ha de començar, ja és elecció més difícil, puix no sabriem dir si, com és costum, ha d’ésser la primavera, que sembla que és el començament de la vida, o bé la tardor, on hi ha, en estat potencial, tots els elements que fan possible que aquella vida s’alliberi i se’ns faci altra volta patent.
Nosaltres - indiferents a aquestes problemàtiques, podriem dir-ne jeràrquiques, puix que totes ens semblen meravelloses -, seguirem l’ortodòxia i donarem pas a l’escenificació de la primavera.
.
Primavera és una paraula composta de prima ( en llatí, cosa primera ) i de vere ( estiu ). O sia, el seu significat és “avançada de l’estiu”. Accepció ben certa segons la cronologia universalment acceptada. Si ho mirem des d’un punt de vista més gràfic, biològicament parlant, potser, amb més justícia, la podriem anomenar: “exteriorització de la vida”.
Després de la fictícia mort d’un hivern, viure - que és reviure - torna a fer-se realitat.
Milions d’éssers estan esperant que el sol escalfi i, sobretot, ens doni llum vivificadora durant llargues hores. Així s’aconseguirà, com el neguit del bull d’una olla, que tot un cicle vital es posi en moviment.
Les papallones trencaran l’estoig apergaminat, on han romàs tot l’hivern, i posaran a assecar al sol les seves ales tendres, revestides d’escates de marcada coloració.
Les abelles, els borinots i els escarabats, alguns com el Carabus rutilans
( escarabat-joia ), tenen reflexos d’aram polit i el qui mai no els ha vist s’ajup a recollir-los pensant haver trobat una joia perduda.
D’altres, vermells i verds i de colors purs, alguns amb pintades negres, donant contrastos armònics i de pur caprici.
Formigues i petits insectes alats van sortint de les escorces; amatent, el pigot, de ploma de verd encès de fulla i amb vermells a la cua, va invitant-los a sortir amb més celeritat, colpejant troncs i més troncs, per agafar-los amb la seva llengua viscosa.
Bosc endins canta alun cucut i les merles a les bardisses, mentre passa com esfereït el gaig vestit amb moltes coloraines.
.
Els brots endormiscats de tots els arbres van desplegant-se tímidament al sol. A mesura que el mantell vegetal es va fent dens, el moviment augmenta. La guineu, el porc senglar, l’esquirol i els altres pocs mamífers que encara hi resten - ja que l’home ha fet estralls voltant pels camins - van utilitzant els paranys de caça que cadascun coneix, per tal de sobreviure. Tothom es mou, no hi ha ninú que estigui tranquil. La vida comporta la mort i a tots ens plau lliurar-nos de la condició de víctimes.
La primavera, certament, és vida, però aquesta demana el sacrifici. Així ho han acceptat tots els éssers que la componen; sols l’home, un xic o molt desviat, ha intentat mixtificar aquest pacte racional, volent arribar a ésser etern.
.
Les llavors, petites en dimensió i grans, molt grans, en concepció, van descabdellant-se.
Unes són petites, les altres encara ho són més. Dins el seu context i ben protegides per un estoig endurit, les farines, el midó, les substàncies grasses i les proteïnes, van derivant en compostos més assimilables tot aconseguit per la màgia d’un procés hormonal, que faci créixer les diferents parts de la planta tan bon punt la calor, la llum i l’aigua, les ajudin en aquest procés complicadíssim. Va sortint del terraplè un brot que s’enlaira i, a l’ensems, una arrel que pren el sentit contrari perforant, amb paciència, el dur substrat, quan a l’home li caldria una màquina per aconseguir-ho. Així és de gran la seva potència.
.
De tots aquests fets, com aquell que no fa res, naixerà una planta petita o mitjana o un arbre que, passant els anys, podrà ser gegantí o menut, tant se val.
El que és cert i no deixa d’embadalir-nos, encara que any darrera any vegem el mateix, és la fidelitat de les seves directrius i la seva delicadesa, a l’ensems que la potència que esmerça en la realització del seu destí.
Aviat els brots formen capolls incipients i van endevinant-se els colors que tindrà la flor, encara que la seva forma continuarà essent un secret.
Per Pasqua Florida, que sol escaure´s el mes d’abril, el Vallès ja és un cistell de flors.
Hi ha indrets del Montseny, però, que porten un retard en aquesta diada tan celebrada, a causa de les seves variants climàtiques.
Els cims, on romanen molt sovint claps de neu, seran diferents de les faldes; les torrenteres no seran igual que els prats, i els solells es diferenciaran, notablement, de les obagues.
La flor de neu ( Galantus nivalis ) serà de les primeres que veurem, si sabem buscar-la. Després, violetes, maduixeres i el lliri del Montseny, que podem veure en profusió, tot emplenant un got d’aigua fresca a la font de Briançó, camí de les Agudes.
.
Restarà encara alguna gatosa florida en acabar l’hivern i a les costes s’aniran obrint els cardots i els clavells, tot sentint el cant d’algun pinsà i, fins i tot, d’una cadernera.
El pinsà borroner, els anys que ens visita, menjarà una amanida variada de brots, mentre assaja una cançó de primavera.
El pintor del cel ha buidat el seu sac de colors damunt la muntanya; els penya-segats i les roques nues ja s’han vestit amb roba estampada. Tot és vida, però sense personalismes. Tornar a reemprendre un cicle vol dir començar la mort.
Tots tenen, però, la mateixa emoció. Sols la manera de comprendre’ls els pot classificar.
La primavera, sense dubte, és un autèntic miracle.
*
Antoni Jonch i Cuspinera
*
dins El Montseny i les seves quatre estacions.
.
Caixa d’Estalvis de Sabadell, 1979.
* als quatre mots ( Pere Ribot ) * * ........................a l'estiu……. * *
……….a on vas , Montseny? …….
