L'estiu ( Antoni Jonch i Cuspinera ).
* ).
*
T ot el que era fosc s’ha tornat d’un verd lluminós.
Les fulles seques que per milions de milions cobrien la terra, tenen ja els colors més diversos. Moltes voltes volem mirar el cel, i les feixugues branques dels arbres plenes de fulles no ens deixen veure ni els núvols ni el cel blau. L’emotivitat del naixement d’una fulla que ens ha donat la primavera, ara és la materialitat d’un agradable fruitar. Cada fulla és una màquina que, amb el luxe de les formes més diferents, està exposada al sol per tal que pugui portar cap a la fotosíntesi, és a dir, lliurar-se a l’acció motora que li dóna el sol per convertir la terra i la roca més forta en matèria orgànica. La funció clorofíl·lica, partint dels elements minerals on són endinsades les arrels, diòxid de carboni que treu de l’atmosfera i aigua, va produint productes complicats que després concretarà en fruits i llavors. Sucres, greixos i olis, farines i midons, vitamines, essències. Tota una fàbrica de productes químics treballant sense sorolls, sense foc, sense pressions ni totes les complexitats a les quals estem acostumats amb les industrialitzacions que ha estructurat l’home. Grans han d’ésser els efectius d’aquesta fàbrica, ja que la humanitat n’és tributària ben directa sense, de moment, poder prescindir-ne. Els nostres àpats diaris, el carbó i el petroli, són testimonis ben eloqüents d’aquesta autèntica “màquina de la vida”! Quin miracle no és el que cada any vivim, si som atents a la seva autenticitat, amb el particularisme de totes les estacions!
.
Heus aquí, però, que de l’eufòria de la primavera, per tal de produir naixements, sols en participa l’estiu en els seus primers moments. El seu particularisme el podem fixar en els fruits, encara que alguns es produeixin a la darreria de la primavera i d’altres en començar la tardor. Veure un arbre carregat de fruits és quelcom edificant i desperta sentiments molt variats: promeses d’un bon any i emocions dels sentits, degustant les seves olors, sabors i, fins i tot, capricis de forma. Al Montseny, llevat de les petites feixes de conreu de cereals, no poden cridar l’atenció d’aquests fets, perquè les plantes boscanes prediquen l’humilitat i els seus fruits són poc ostensibles per a aquells que no els busquen directament. Els castanyers, els servers, les alzines i els roures, potser les pinyes dels pins, algunes móres embardissades, les cireretes d’arboç, les maduixes.
En més petita quantitat, les beines tendres de les ginestes i ginestells i els fruits encara verds dels ginebrons. Els arbres i les plantes arbustives ens centraran més la vista i també alguns bolets que, sense flors ni fruits, començaran a cridar l’atenció dels aficcionats boletaires.
.
Després, en anar avançant, va canviant el somriure que li havia cedit la primavera, per arrugar el rostre, neguitejat de tant treballar. Els productes de fabricació esmentats produeixen un desgast notable. Cal afegir-hi les fulles fetes amanida, menjades per tants i tants animals: insectes nombrosos, aus i mamífers fitòfags, aniràn produint lesions a la delicada creació de les fulles, dels brots tendres i, fins i tot, de les escorces i les arrels. Ningú no pretén el mal, però n’hi ha tants que necessiten menjar!
Per altra part, hi ha els propis elements meteorològics: les tempestes d’estiu, vents forts, pluges aïllades però sense subtileses, algun llamp aïllat. L’acció del sol deixa sentir-se en el caprici del contorn de la fulla, la crema i la malmet. L’arbre i el matoll sols reparen el més imprescindible. No poden donar abast a tantes exigències. El resultat serà que a finals d’agost el bosc es convertirà ja en una maquinària vella que començarà a demanar substitució. Vindràn algunes revifalles, però l’esforç s’ha de pagar i, a més a més, tothom està d’acord que cal donar tot el que es pugui en benefici de la comunitat.
El sentit social que té la Natura és d’una racionalitat a la qual ningú no pot negar l’evidència. Sols a l’home - sempre l’home -, amb afanys estranys, li costa d’incorporar-se a aquesta manera de sentir i va voler estructurar sistemes d’organització en els quals tingués cabuda l’individualisme. Quina equivocació! Li caldrà, no en dubtem, rectificar.
.
Tot aquest neguit expressat l’hem referit al vegetal, que per això és el primer suport de la vida.
L’animal, però, en participa amb semblants mecanismes, encara que molt més amagats als nostres ulls. Ens serà molt dificil veure una guilla o guineu o un senglar o un gat mesquer.
L’esquirol, perquè hi és més abundant se’ns farà més visible.
També era freqüent, temps enrera, el conill, quan l’home - el gran inventor - no havia introduït la mixomatosi; ara, molt més esclarisats, sovint és millor no veure’ls, ja que no és pas rar trobar-los morts amb les seves ostensibles deformacions i, fins i tot, de vius n’hem vist acostar-se alguns amb un cap gegantí i uns ulls desviats que ens han produït l’angoixa en lloc de l’alegria davant d’un ésser gràcil, amb la seva agilitat característica.
Els ocells no són tan estranys i, sense ser gaire freqüent trobar un niu, assenyalat a voltes per un llenguatge de cants, fàcil de comprendre, tampoc no podem dir que la seva presència sigui gran en el nostre Montseny.
.
D’aiguamolls no n´hi ha pas gaires, però a les parts inferiors, cap a la riera de Gualba o la Tordera, es poden sentir els raucs, fets música, de les granotes.
Algun gripau, amb aires descurats, trepitja les fulles d’un sotabosc, o roman sota una pedra on el descobriran en aixecar-la. A la fi de l’estiu i cap a la tardor, les salamandres, grogues i negres, amb dibuixos que recorden els de camuflatge, busquen l’aigua per dipositar-hi els ous o, millor, petites salamandres que havien romàs en el ventre de la mare fins a arribar al moment del seu deslliurament en aquesta mena de part.
Els amfibis i els rèptils, ja ben nodrits, aniran perdent activitat, preparant-se per al “llarg son” que els espera.
.
On la vida és més intensa, i així es manifesta, és en el món dels insectes.
Al Baix Montseny encara es pot sentir tot un cor de grills, cantant reiteradament.
Ningú no podrà negar que dóna alegria i, fins i tot, una mena d’eufòria i tranquilitat d’esperit. Les cigales arriben més amunt i fregant-se les ales milions de vegades al dia, van cantant amb la més evident monotonia, però, com al grill, tothom les escolta i té un veritable encís poder-ho fer.
És, diriem, el crit de triomf que durant tot el dia, ens dóna fe que hi ha vida al Montseny, i a tot arreu on encara podem sentir-les.
Desgraciat el dia i el poble que ha deixat de sentir el cant de la cigala, del grill i de la granota!
.
Per terra trobarem molts coleòpters, escarabats de molts colors, a voltes ben negres, però sempre amb dissenys de caprici, i actius.
Volant, abelles, vespes i borinots, negres i grocs, d’un costat a l’altre buscant la flor on han de trobar-hi llur alimentació i fent possible, a la vegada, que la flor pugui fruitar. La pol·linització és un altre fenòmen que, tan sols coneixent-lo una mica,
és bo d’observar i ens dóna una nova imatge
del que exigeix la vida i la continuitat dels éssers vivents.
.
En acabar-se l’estiu, va apareixent la tranquil·litat.
L’home s’adona, igual que els animals i les plantes,
que quelcom succeirà,
que s’acaba el segon acte de la funció,
que hem de canviar la decoració,
preparant-nos per un altre escenari...
*
Antoni Jonch i Cuspinera
*
dins El Montseny i les seves quatre estacions.
.
Caixa d’Estalvis de Sabadell, 1979.
*
.
*
als quatre mots ( Pere Ribot )
*
*
*
*
……….a on vas , Montseny? …….…….
