La tardor ( Antoni Jonch i Cuspinera ).

*

*
foto miquel meseguer.
*

Hom

diria que

la tardor

és l’estació del Montseny.

Tothom que conegui

aquesta muntanya i,

per tant, se n´hagi enamorat,

crec que opinarà que

en alçar-se el teló

per donar pas a la tardor,

és quan vivim una emoció inèdita,

almenys a les nostres

comarques vallesanes-osonenques-selvatanes.

La tardor és el temps dels colors,

del contrast,

de la invitació a somiar.

La febre de viure que vàrem copsar a la primavera,

ara la tornarem a sentir.

I l’observarem

en tots els éssers vius,

com així mateix en nosaltres,

en el nostre cos i en el nostre esperit.

Quan ve la tardor no ens cal mirar el calendari.

El nostre entorn ens ho evidenciarà sense el més petit dubte,

però, encara que no fos així, també ho sabríem

per una inquietud interior

que ens hi predisposa l’ánim.

És difícil d’explicar, però respon a realitats indubtables.

La nostra fisiologia, com la dels animals, es transforma.

Sembla que el verd encès que ens donà la primavera era un excitant.

Ara, els colors grocs i de tonalitats marronenques, ens porten la serenitat.

Tots sabem per estudis etològics fets en el món de la ciència i en el del treball,

en la pedagogia o en la medicina,

que els colors incideixen

ben directament

sobre el nostre comportament.

Ens exciten o ens tranquil·litzen,

ens donen eufòria o ens apaguen,

ens fan somniar afanys d’empresa o ens inviten al repòs.

La tardor és celebrada per molts poetes i també per tots els homes i tots els animals, en un cert grau, encara que no sàpiguen expressar-ho. El sentiment és quelcom universal i “sentir” hom creu que és “poetitzar”; fer moure les fibres sensibles i desvetllar l’esperit. Malgrat tot, aquesta celebració, encara que a voltes es digui el contrari, ens dóna la sensació i el convenciment d’ésser regida per una mena de melangia.

La nostra argumentació, a part de sentir-la en el propi cos, ens la testifica el món vivent que ens rodeja. L’arbre que s’ha despullat de fulles, va preparant ceres i teixits especials per protegir les ferides que, en caure aquell fullatge que tant ha treballat, es produiran.

Els brots que naixeran el proper any s’envolten d’escates endurides. Els troncs sembla que es fan més foscos i ja no tenen eufòria per continuar creixent.

Les herbes del prat s’han paralitzat. Moltes de les seves fulles s’assequen i no pas per la calor ni per la manca d’aigua, ja que en aquest temps comença la frescor i els règims pluviomètrics són elevats. És una manca d’interès, totalment aparent, per continuar vivint. A poc a poc, però, i de manera progressiva, aquesta claudicació afectarà tot el seu context. Les fulles dels arbres del bosc tornaran a cobrir el sòl i aquella catifa, primer plena de coloraines, després d’un trist color fosc, tornarà a patentitzar-se.

Però heus aquí que la tardor no l’hem de jutjar amb tristesa sinó amb una gran reverència i, fins i tot, amb agraïment i eufòria. On seria el miracle de la renaixença de la vida, de la primavera propera, si no visquessim la tardor?

Mirem aquí i enllà, i veurem com l’arbre deixa caure els seus fruits portadors de les llavors. Així mateix succeeix a la mitjana i petita planta. On aniran a parar?

Unes a terra, abrigant-se amb el mantell de fullaraca; d’altres a l’estómac de l’animal que, tot i fent un esforç, acaba de completar les seves reserves de greixos, com a nodriment necessari per a passar l’hivernada. Éssers amb sentit de la previsió com l’esquirol, el toixó i diversos rosegadors petits aniran amuntegant-les en llurs caus convertits en rebost.

Però, perquè no escollim una de les portes del Montseny i, agafats de la mà, amb el senyal de germanor que ell ens ensenya, no deixem lliure l’esguard perquè mogui l’esperit? Sant Celoni pot ser un bon lloc, puix d’aquesta ja no tan petita ciutat ens podem traslladar a la vall de Santa Fe, arribar a Sant Marçal i prendre el camí - actualment ja en plena consolidació - fins a Viladrau. Llavors cap a Seva, dirigir-nos al Brull per coll Formic, visitar Sant Bernat, el poble de Montseny i acabar a Santa Maria de Palautordera. Si a aquest periple hi afegíssim una excursioneta a peu, travessant des de Sant Bernat fins a Sant Marçal, seguint la vall de la Tordera; una altra al Tagamanent, planejant la Calma; una tercera a Sant Segimon, i una darrera al turó de l’Home, on arriba - per desgràcia - la carretera i, tot caminant fins a les Agudes, baixant per la font de Briançó al pla de l’Espinal; podríem dir que la visió del Montseny seria completa, almenys per fer-nos càrrec de la seva fisonomia principal.

El que hem dit no respon a cap itinerari excursionista, en el sentit ortodox de la paraula, però, donada la nostra intencionalitat de copsar una “flaire òptica” del Montseny, i la imposició del motor, hem cregut que, posats al volant, seria el més aconsellable.

Enfilant la carretera que surt de Sant Celoni cap al poble de Montseny ( per Palautordera ), ens queda a la dreta i ben visible, el turó de l’Home. A cada banda de la carretera hi ha “torres”, totes plenes d’arbres exòtics: cedres, xiprers i d’altres; són les típiques cases dels barcelonins que vénen a estiuejar. Hi ha també algunes masies amb camps de conreu, hortalisses principalment, i alguns arbres fruiters.

Però si això pot ser una mica estrany, encara que tolerable a la sortida d’un poble, no ho són tant i produeixen indignació, les torres elèctriques molt nombroses que veiem arreu de la muntanya. Entre aquest paisatge mecanitzat i el de les instal·lacions militars que coronen i amenacen el turó de l’Home, fa una veritable llàstima. Pobra muntanya, quin mal has fet?

A mitja alçada de l’esmentat turó i la carretera, apareix l’esglesiola de la Costa. El camí va animant-se amb alzines sureres, pins pinyoners i alguns pollancres buscant sempre l’aigua de les barrancades d’aquests indrets. La tonalitat del paisatge és el verd, sense gaires matisacions, puix gairebé tots els arbres, amb l’excepció dels pollancres que aviat perdran la fulla, són perennifolis. Al sotabosc moltes estepes, argelagues i brucs. Sols algunes umbel·líferes de parasols blancs, fonolls grocs, i xicoires tacant de blau, resisteixen fins a les darreries de l’estiu i miren, cara a cara, a la tardor.

El turó de l’Home canvia de costat i se situa a l’esquerra, desapareixent del nostre esguard. El poble de la Costa del Montseny va prenent relleu. La carretera força dreta, recull l’ombra de les acàcies, dels plàtans, dels oms i d’alguns pins exòtics castigats per llur intrusió, amb nombrosos nius de processionària, aquella eruga que tots hem observat fent un rosari de caprici en llurs desplaçaments; la seva densitat arriba, en alguns d’aquests pins afectats, a malmetre’ls, portant-los a la mort.

La riera de Campins conserva la vivència frescal de la contrada, mantenint claps de pollancres eixerits. Així, sense gaires variacions, arribem a Campins, assenyalat amb la fita del seu campanar romànic. Pels seus voltants, les gramínies són ja de color ros i les falgueres, fa pocs dies tant verdes, comencen a cremar-se. Les tavelles de les ginesteres s’han obert i llurs llavors han caigut, sotraguejades pel vent, acollint-se a la terra abrigada. També els cardots s’han assecat i han deixat que la ventada transporti llurs llavors a grans distàncies, com si fossin eficients paracaigudes.

Tots els vegetals busquen la millor tècnica per assegurar-se la sembra i una nova brotada.

Una nota de color ens la dóna el fruit de l’arboç, amb les seves cireretes. Els ocells se les mengen i l’home sol tastar-les, encara que al seu gust, mixtificat, no li doni gran estimació.

Som davant de Fogars de Montclús. Hi ha alguna figuera escadussera i, com a tot arreu, l’universal arbre anomenat vernís del Japó ( Alianthus altissima o A.glutinosa ), originari de la Xina, però mig espontani, diriem, per tot el món; les seves fulles fan una olor desagradable; malgrat tot l’arbre és decoratiu.

De les costes pengen les bardisses plenes de móres. Semblant a les cireretes d’arboç, el camperol també les tasta, paladejant el seu suc dolç. Romanins i farigoles donen flaire a l’ambient. Heus aquí, però, que els ulls se’ns fixen en un arbre: és el castanyer. Diferent de tots els altres, ens sembla que és el pregoner del Montseny.

Som al km. 6, davant la cruïlla d’un camí de terra que ens portaria al turó de l’Home. En aquest punt comença l’arbitrària delimitació del Patronat de la Muntanya del Montseny. D’aquest lloc, si la calitja no ho interfereix - i això és molt freqüent en aquest indret -, es veu tota la gran plana de la Tordera i els seus voltants: Sant Celoni, Sant Esteve i Santa Maria de Palautordera, Llinars, Cardedeu, Granollers i, tancant la vista al mar, les serralades del Montnegre i de Cellecs.

El turó de l’Home sembla, talment, que es pot agafar amb la mà. Han desaparegut les sureres. Es veuen freixes, pollancres i castanyers amb més o menys fulles, ja moltes grogues i de subtils transparències al contrallum.

Han aparegut els primers vents i les fulles, envellides de tant treballar, van caient, començant la catifa que nodrirà la terra on fructificaran totes les llavors la propera primavera.

Les terrasses quaternàries van quedant barrejades amb les roques metamòrfiques. La carretera serpenteja pel roquissar; som al km. 17 i, destacant com a espècie singular, apareixen els primers faigs, uns encara verds, els altres acolorits i alguns amb fulles escadusseres. Cada indret és diferent en aquest Montseny ple de reialmes.

L’alzina va desapareixent a mesura que el faig s’entronitza i va dominant, amb celeritat, totes les contrades obagues. El faig, no en dubtem, és el poeta més inspirat d’aquesta tardor montsenyenca.

Els esqueis van prenent formes escultòriques. Monòlits tacats de groc i carbassa pels líquens que s’hi han arrapat, semblen, en mirar-los de lluny, la paleta d’un pintor. Amb uns peus d’avellaners salvatges, la fageda, densa i vigorosa, sembla un bosc que s’estigui cremant. El color encès del coure polit s’ha imposat. És una follia que sembla un joc d’escenografia preparat per a una gran festa. Si esperem que el sol travessi de ple llurs fulles, tindrem la visió d’un gegantí calidoscòpi jugant, solament, amb peces d’aram, de llautó i de metalls oxidats.

Mirant a contrallum les fulles del faig, sembla que s’obri la porta d’un paradís dins del qual hi han de viure àngels i altres éssers amb totes les formes imaginades i d’altres que encara no s’han concebut. Així és d’original el que veiem o el que somniem amb una fantasia que s’ha fet realitat. És la gran portalada de la vall de Santa Fe que ja tenim a sols un quilòmetre.

Aquesta exaltació de colors però, durarà ben poc i les fulles cauran, quedant els faigs estàtics i muts, com si els hagués afectat un intens trauma. Aquelles fulles tan ponderades es marciran i tornaran a fer catifa sobre la terra esperant el naixement de noves coloraines.

Les Agudes, que sols s’han deixat veure amb certa timidesa, s’han perdut novament abassegades per la densitat del faig. Aviat les tornarem a veure. En el sotabosc hi ha ginestells i grans falgueres, abatudes i mortes pel fred. Contràriament, els ginebrons sembla que somriguin, ensenyant-nos llurs fruits aspres, d’un blau-negre brillant, segons la incidència de la llum. Hem ultrapassat els mil metres d’alçada.

D’animalons no en veiem gairebé cap. Sols algunes merles, gaigs i tords, junt amb algun tudó, van buscant els fruits que queden. Caigudes a terra, les llavors del faig, com ho foren també les glans de les alzines i roures, seran bones per als senglars.

A les voreres s’hi veuen pinsans i, encara, en llocs arrecerats, hi canta alguna cadernera. A voltes, d’una llambregada, es veu alguna guineu i algun gat mesquer.

Hem arribat al pla de l’Espinal, en plena part obaga de la muntanya. Al davant, una mica a l’esquerra, torna a sortir, ara valent, el punxó de les Agudes i els claps d’avets més densos que té la muntanya. Aquest és l’arbre insigne del Montseny perquè, al marge de la seva personalitat, representa l’entronització més meridional d’aquesta espècie a Catalunya. Les drassanes de Barcelona coneixien molt bé la bondat de les fustes d’aquests arbres per fer-ne vaixells. També trobarem el grèvol amb les seves fulles escultòriques i envernissades, guarnides de perles d’un fort color vermell.

Fins al km. 26 ens acompanya el faig. Quan aquest arbre s’ha despullat i mirem una carena a contrallum diríem que veiem la imatge d’una processó de frares gegantins que caminen buscant el cel. La tardor sembla la Quaresma de la Natura i, sense adonar-nos-en, ens transporta al misticisme i a la meditació. Li convenen tant a l’home aquestes imatges alliçonadores per estimular els seus sentits i la seva emotivitat, a l’ensems que li patentitzen la seva petitesa! Quin camí més bonic és el que hem fet! Ara, però, ja l’anirem perdent altra volta, per retornar a l’alzinar, als roures i als pins.

Abans però, passarem per Sant Marçal, amb la seva ermita i l’elemental hostal.

Al coll de Sant Marçal els ginebrons són gegantins, i ens recorden els avets.

La Taula dels Tres Bisbes, on podrien estar assegudes tres persones posant llurs cadires dins de cada bisbat: Barcelona, Girona i Vic, és el punt de devallada de la carretera que ens portarà a Viladrau.

El decorat de fons és excel·lent pel cantó de les Agudes, però molt malmès el que mira a Viladrau, a causa d’una explotació minera que fa malbé el paisatge. En aquest lloc la roca és granítica, molt erosionada.

Prop de Sant Marçal es troba la font Bona d’on surt el camí de carro que, passant per les Illes, ens porta fins a Sant Bernat, trepitjant la vall alta de la Tordera que ha nascut al peu de les Agudes. Pollancres, alzines, castanyers i verns, fan paret a petits camps de conreu.

Abans d’arribar a l’ermita de Sant Bernat haurem passat pels esqueis del Bovilar, autèntic caprici d’un trencat de roques que sembla demanar l’establiment d’un grup de cabres salvatges, com es proposa en els tancaments artificiosos d’animals, dins el projecte del Parc del Montseny.

“Tots els colors del verd”, com canta en Raimon referint-se al país basc, es troben en aquestes contrades.

Des de Sant Bernat podem enllaçar amb la carretera que va de Palautordera a Seva, passant per coll Formic. Retornem, però, a Sant Marçal i davallem cap a Viladrau per una carretera en construcció que, sense grans singularitats botàniques, ens dóna vista al vessant nord, on es troba Arbúcies i s’esguarda el castell de Montsoriu.

Viladrau és un poble d’estiu, amb les conegudes “torres” vuitcentistes embolcallades de coníferes exòtiques.

D’aquest poble la carretera ens porta a Seva, passant per camps de bon conreu, amb típiques masies. Els pins i les alzines són els arbres dominants. En arribar a Seva podríem sortir del Montseny fent via cap a la carretera de Vic a Barcelona, però això no ho volem pas, sinó que desitgem retornar a la nostra muntanya.

Per això prendrem camí a l’esquerra i arribarem al Brull, anant així tancant el circuit complet de la muntanya que finirà a Palautordera.

La pujada és forta fins a coll Formic, assolint més de mil cent metres d’altura. Una carretera, força tortuosa, s’obre pas entre grans roquissars, alternant les tarteres reseques amb les plantes higròfiles de les venes d’aigua on arrelen falgueres i algun boix. Aquí hem de fer parada, ja que el paisatge val la pena. Fondàries impressionants pel cantó del Brull i, per l’altre costat, la davallada per on camina la Tordera.

També podem fer l’excursió al Matagalls ( 1594 m.) on tornarem a veure avets, o bé a la Calma, extensa plana d’una fisonomia molt particular i pobra en vegetació arbòria

- sols una fageda a la part obaga del puig Drau i també claps de trèmols, pins i algun boix grèvol -, encara que rica en prats, que ens deixarà a l’excepcional talaia del Tagamanent.

Si preferim el Matagalls creuarem una faixa d’alzines, unes planes penjades de prat i, després d’una bona fageda, tornarem a veure força avets situats a coll Pregon i al pla del Parany. Els ulls, arribats en aquest lloc, ens tornaran a brillar.

Retornant a la carretera, seguint la davallada, travessarem el sot dels Verns, nom que li donen aquests arbres; després, l’alzina serà el marc general fins a mig camí del poble de Montseny i a Sant Esteve de Palautordera, on començaran els pins bords i els pins pinyoners.

Ens pararem per donar una llambregada al petit poble de Montseny i, una mica més avall, trencarem a l’esquerra per la travessa cap a la Costa per veure tota la sofisticació del complex de font Martina i el Vilar, terrenys propietat de la Diputació de Barcelona des de fa ja bastants anys.

En aquest camí haurem pogut observar: boix i trèmols a les parts frescals i, més avall, al solell, ginestelles, caps d’ase i espígols, estepa negra, ginestes, brugaroles i brucs de diverses espècies, argelagues, l’arç i el garric, el roldor i la mata; uns amb fulles tot l’any, fresques i sols una mica pintades de vermell; d’altres perdent-les fins a quedar ben despullats. A la terra li fa tristor quedar descolorida i, per això, ha buscat plantes que li mantinguin el color verd com a consol, fins que no torni a arribar, amb les flors, el vestit estampat de coloraines.

Abans de tornar a Sant Celoni per Muscaroles, o tancar el circuit complert prenent, altra volta, la carretera que ens deixaria a Santa Maria de Palautordera, és obligat que pugem al cim del turó de l’Home per la nova carretera que, mig d’amagat, hi han anat fent.

La pujada és forta i la panoràmica excel·lent. Deixant el desconcert dels avets i els cedres que, junt amb altres plantes poc adients, han canviat el paisatge del voltants del Vilar i la reformada masia de can Planes de Fontmartina, travessarem una faixa de pins i una altra d’alzines, per arribar a blocs de roques, força despullades, on encara hi van arrelant plantes que, en augmentar l’altura, es van fent més petites o quedant-hi sols el prat. Només alguns ginestells, brucs i brugueroles, junt amb falgueres, són freqüents i encara, com hem dit, molt disminuïts.

Dalt dels cims, tant si mirem cap a les Agudes com al pla de l’Espinal, veurem les cadències dels avets situats sobre els 1500 m. d’alçària. Els peus se’ns queden enredats entre els troncs torturats dels ginebrons d’alta muntanya. Els seus troncs cremats per la neu i el vent gelat, són autèntiques escultures, i hom sols pot evitar la temptació d’emportar-se’ls pel respecte que hem de tenir pel paisatge d’aquest lloc protegit per la llei i el bon sentit.

Si tot caminant arribem d’aquí a les Agudes - pràcticament a la mateixa alçada -, trobarem una gran extensió d’herbes de prat amb alguns ginestells, caps d’ase i falgueres. El camí, ben fressat, que passa per la font del Briançó, ens deixaria al pla de l’Espinal.

Aquest recorregut, l’hem citat aquí en el moment de la tardor per poder descriure “l’espectacle del faig”. Malgrat tot podem, i hem de fer-lo, també, en el transcurs de les quatre estacions. Llavors, i sols d’aquesta manera, podrem dir que coneixem el Montseny. Quan sigui així no dubtarem si aquesta muntanya ha d’ésser o no convertida en un Parc a l’abast de tothom. Tampoc ningú no dubtarà que - com si fos un excepcional laboratori -, l’ensenyança de les Ciències naturals tenen en el Montseny una autèntica càtedra que, de cap manera, la societat no pot ignorar.

HEM DE SALVAR EL MONTSENY!

I aquest crit té un sentit pràctic i una espiritualitat.

Antoni Jonch i Cuspinera

dins El Montseny i les seves quatre estacions.

Caixa d’Estalvis de Sabadell, 1979.

*
*

*
foto miquel meseguer.
*