L’hivern ( Antoni Jonch i Cuspinera ).

*

*

*

*
fotos miquel del turó.

*

La transició de les estacions no és pas, com és fàcil de comprendre,

quelcom ben definit i delimitat.

Una cosa és el calendari i una altra la realitat.

Tots sabem com hi ha anys que l’estiu s’allarga o això mateix fa la tardor; contràriament, el fred pot venir quan encara no l’esperàvem.

Per a nosaltres direm que ha arribat l’hivern

quan els cims de Les Agudes, el Turó de l’Home o el Matagalls

això depèn del lloc on ens trobem -

es pinten de blanc per la neu.

.

A voltes sols es posaran “barrets” i d’altres tot el seu cos s’embolcallarà de blanc.

Amb aquest termòmetre, farem els nostres judicis i prediccions.

El fenòmen de la neu, però, no és pas el que determina que faci més o menys fred,

puix que en el Montseny es dóna, de manera molt marcada, la problemàtica de la “inversió de temperatures” ( inversió térmica, amb anticicló a sobre ),

deguda al fet que les valls, i llurs orientacions, determinen abrigalls fent que llocs més alts que d’altres tinguin temperatures superiors.

La plana de l’est del Montseny és menys freda que la que mira a l’oest, dels 5º C a 8º C sota zero fins a arribar, cada any, als -12º C a -18º C en el crestall del turó de l’Home i, amb seguretat, també a les Agudes, al Matagalls i a d’altres indrets.

Des de les darreries del mes de setembre fins a l’abril, és quan l’hivern muntanyenc es fa patent.

.

*

La neu té uns atractius insospitats.

En l’ordre estètic pot semblar-nos el mantell

que embolcalla i pren cos en les punxes de les Agudes.

El paisate s’unifica, és cert, però el verd que surt d’alguns branquillons

agafa unes intensitats que ens fa sentir què és vida.

Tots els arbres, i els primers els avets, sembla que amb el pes de la neu

vulguin aixecar llurs branques, com si fossin

braços suplicants d’un torturat.

La neu és feixuga i tenen por d’esquinçar-se.

Quan es va fonent es dibuixen clapejats d’un gran efectisme,

donant lloc a escorrialles d’aigua que saben dibuixar molt bé el relleu del terreny, llepant les pedres com fa el os quan ens vol estimar.

A voltes, agulles transparents penen d’una roca i semblen cristalls que,

en tocar-hi el sol, prenen tots els colors de l’arc de Sant Martí.

La llum - sempre la llum -, sigui “física” o de l’esperit,

és la que donarà relleu, sentit i poesia a les coses.

Mai no hem de voler la foscor, ni la de l’entorn ni la de l’ànima,

perquè ella és signe de la mort freda, sense sentit.

Quan tenim la sort de viure un any de neu i esguardem

des de la llunyania el nostre Montseny, embolcallat amb una bufanda

d’un blanc immaculat, l’esperit se’ns belluga i sentim el calfred

que dóna la magestat.

La Natura té, no en dubteu pas, els seus llocs sagrats

i aquesta muntanya esdevé un refugi dels déus.

En caure la tarda, el sol ponent el pinta de color rosat,

convertint tot el que era severitat i potència, en amable dolcesa.

.

*

Els dies festius el poble, tot i fent un pelegrinatge - tal volta inconscient, però autèntic i vigorós -, puja muntanya amunt amb els vehicles motoritzats.

L’excursionista, com a element concordant amb la Naturalesa que busca i trepitja, agafa l’olor del carburant dels milers de motors que fan cua, sense poder avançar.

El Montseny els crida tots, però l’home, fet màquina, és castigat i la muntanya es transforma en carrer de gran ciutat on no s’avança com es vol sinó com es pot.

Un dia feiner, amb el cel blau i el Montseny ben nevat, anar de Sant Celoni a Santa Fe i fins a Sant Marçal, és viure unes hores de privilegi.

Deixades les alzines i fins i tot els castanyers, busquem el regne del faig. Cada ull té un esguard diferent; a l’esquerra la pujada i a la dreta la baixada.

La neu, quan no és excessiva per destruir el relleu amb la uniformitat - com passa al Montseny -, ens dóna l’oportunitat de viure un dels grans espectacles de les estacions.

Aquell faig verd de la primavera i rovellat de la tardor, ara el veiem totalment despullat. No ha perdut pas la seva personalitat, i la força i la teranyina del seu brancatge són ben aparents, però costa de saber-lo ple de vida si no retrocedim en el record.

La neu rellisca de les seves branques com si li fes por de fer-hi estada.

L’avet, contràriament, es manté verd. S’ha ennegrit el seu color, però la tinta és sòlida i no accepta claudicació. Les seves branques, tupides de fulles i amb forma de bressol, gronxen la neu al ritme que el vent les empeny.

De tant en tant apareix el boix grèvol. Quina lluentor de fulles! Hom diria que les han envernissat per participar en una festa. Qui sap si, emocionat, vol celebrar l’esdeveniment de l’espectacle de la neu com a cerimònia ritual de l’hivern nevat?

*

Si arribem a Sant Marçal, és obligat de romandre-hi una bona estona.

Les Agudes, que entre les branques del faig juguen a l’acuit a amagar amb els ulls de qui les esguarda, ara es lliuren amb tota plenitud.

Camineu fins a el Puig, a pocs metres de Sant Marçal i us adonareu de la potencialitat de la Natura que configura el Montseny.

Veureu el naixement de la Tordera i com, mig glaçada, s’obre camí entre la neu. Al cim, uns claps d’avet amb neu pintada de verd. L’esperit resta entronitzat a la campana de la petita esglesiola romànica de Sant Marçal.

A la Taula dels Tres Bisbes hi ha parat un dinar de flocs blancs, essent també del mateix color els coixins dels tres seients que l’envolten. L’ombra de la creu que hi ha al coll de Sant Marçal potencia l’escenografia.

I ara, perquè s’ho val, deixeu que el sol es vulgui pondre i el color tímid d’un rosa clar ens doni l’abraçada de la ermanor autèntica, en silenci, amb calfred, amb puresa d’esperit.

Quan la fredor ens fa moure els peus i ens desperta per fer el camí de retorn, tinueu la seguretat que quelcom nostre s’haurá quedat al Montseny i, a l’ensems, un bri de la seva imatge, del seu context, s’ha fet, així mateix, cos amb nosaltres. Somniarem les vivències d’un conte que ens transportarà a la ficció, però, en despertar, tornarem a tocar la realitat.

.

*

Beneïda neu que saps esculpir muntanyes i transmutar la terra aspra

en quelcom pur i fonedís, deixant, però, imates perdurables

i fent dels homes impurs, éssers plens d’esperit!

L’hivern, però, no vol dir mort sinó una altra forma de vida.

Potser podríem dir-en un “repòs actiu” de reforçaments i energies potencials

que sols desitgen tornar a reprendre el ritme.

La neu és sols un abrigall. Això que pot semblar-nos una contradicció és tota una veritat. Sota la neu el vent gelat no hi toca, i la temperatura no baixa de zero.

Així poden sobreviure les plantes i tants d’animalons preparats per a l’hivernada.

També la neu, en aquest hivern beneït, és reserva d’aigua tan necessària per a fer germinar totes les llavors, ja sembrades, i retornar la saba a les plantes que esperen la primavera per iniciar el treball després d’aquestes “vacances”.

.

Beneït siguis tu, Montseny conseller, que saps donar als nostres esperits

totes les matisacions de la vida. Les teves estacions són plenes de joia

i saben combinar tots els colors i activar subtileses que mai no havíem sabut descobrir. Que Déu et doni llarga vida i puguis continuar predicant la veritat senzilla

amb l’oració encesa de les teves estacions,

felicitat autèntica que podem assolir els homes aquí a la Terra!

*

Antoni Jonch i Cuspinera

*

dins El Montseny i les seves quatre estacions.

.

Caixa d’Estalvis de Sabadell, 1979.

*

als quatre mots ( Pere Ribot )

*

al teatre…………a l’escenari

*

a la primavera……...a l’estiu
*

............a la tardor….........…

*

……….a on vas , Montseny? ….

servido por miquelturo 2 comentarios compártelo