Nimfes i Melusines ( Xavier Renau ).
.
*
*
imatge de Mundo Mágico.
*
*
El mite de la dona d’aigua, en les seves diverses variants, és conegut una mica per tot arreu. Per posar-ne tan sols alguns exemples, de cap manera exhaustius, m’ha estat possible trobar-ne rastres en països tan allunyats com Líbia, Egipte… i Madagascar, sense comptar els d’Euskadi, Galícia, Bretanya o Alemanya.
Es tracta, doncs, d’un dels grans grups legendaris universals, d’una categoria unitària força antiga, de l’equació dona-aigua-poder, vinculada també a algunes velles religions.
*
A casa nostra, i concretament a les terres montsenyenques, he escrit alguna cosa sobre una variable del mite caracteritzada per la singularitat del tabú que hi figura.
Si en el cas del cicle de la Melusina francesa, la interdicció - tothora essencial en el tema - consisteix a no mirar la goja en circumstàncies molt concretes, és a dir, en no fer alguna cosa, en el de la dona d’aigua que aflora del Gorg Negre de Gualba, la prohibició dimana del no dir i no parlar, això és, en no recordar determinats fets del passat.
Heus ací, doncs, que ens és possible d’analitzar sumàriament en què s’assemblen i en què es diferencien ambdues versions, a partir d’una faula certament comuna.
*
La dona d’aigua i la melusina són, totes dues, nimfes de llac que es banyen a la llum de la lluna en aigües profundes i misterioses. Són torbadorament belles i poden causar la mort als homes que tenen l’audàcia d’acostar-s’hi. Tanmateix, en una sola ocasió, la que justifica el conte, accepten contraure matrimoni amb un visitant del llac - que en el cas de la Melusina poitevina és el fill del senyor de l’indret, Raimoundin i, en el cas de la montsenyenca, és l’amo de can Prat, pairalia magnificada -, i també viure amb ell i haver-ne descendència. Fins aquí, el paral·lelisme és perfecte.
Ara, que la nimfa, per avenir-se al casament posa una condició, sense la qual el pacte quedarà romput i la convivència destruïda.
Al Poitou, Melusina ordena que el seu marit no la contempli certs dies, quan es banya, coincidint, en algun cas, amb la festa del disabte, mentre que al Montseny, el que queda prohibit a l’home és posar de manifest, de viva veu que ella no és com les altres dones sinó que està marcada per un origen obscur, la llacuna d’on va sorgir.
A França, tenint en compte que Melusina, quan és al bany, retorna a la seva forma primigènia i treu cua de peix secretament, es posa en evidència que hi ha una raó objectiva per què el marit no contempli l’ocasional metamorfosi, mentre que, a Catalunya, tota la força del tabú resideix en la paraula, en la pura vigència del mot.
*
Quan, a la segona fase de la història, els tabús són obertament vulnerats - perquè Raimoundin mira la nuesa de la seva esposa convertida en sirena i, al seu torn, l’amo de can Prat, endut de l’ira, blasma la seva com a dona d’aigua que no entén de camps ni llavors - es produeix l’anorreament del miracle i les goges escapen vers el seu medi, del qual ja no han de tornar. Aquí, és clar, es recupera el símil entre les dues versions, símil que continuarà fins el final de la llegenda: amor de mare que revé d’amagat a veure els seus fills o que en té cura, tant com de la nissaga; riquesa de la casa que s’ha de perpetuar al llarg de molts segles, etc. I en tot cas, desgraciat del marit que, enamorat d’ella, no la podrà veure ni tenir-la a la seva vora ja mai.
*
Fa ben bé l’efecte que la narració montsenyenca se’ns mostra, per tant, singularment purificada - per dir-ho amb un mot inexacte - si es compara amb la versió francesa, que resulta, en canvi, propera a les manifestacions de les dones amb senyals ( peu de cabra, ull polifèmic, pits desproporcionats ) de la llegenda celta, és a dir, a mig camí de les aparegudes malignes i les nimfes pròpiament dites.
A casa nostra, la dona d’aigua no és una sirena sinó una femella marcada ab origine només per l’obscuritat del gorg, sense que això li hagi deixat cap marca específica.
La versió catalana s’assembla molt més a les làmies del nord d’Àfrica o a les dones cubell egípcies que no pas als monstres aquàtics que rauen en el cor de les mutacions femenines dels territoris bretons o gallecs. La que trobem pels nostres topants és més humana, si no fos que, per la seva plena integració manca - ha de mancar - de quelcom, que és precissament el que justifica el tabú. I aquesta mancança s’estructura en la paraula, en el verb, en el que no s’ha de pronunciar mai i que ha de romandre clos i recòndit.
El misteri és, senzillament, la paraula no dita.
*
Xavier Renau
*
publicat a La Sitja del Llop,nº 10, p. 8.
.
Coordinadora per a la Salvaguarda del Montseny.
Baix Montseny, desembre 1995.
*
*
*
*
*
*
foto de Qualche.
