1979. El Montseny pot morir ( Antoni Jonch i Cuspinera ).

*
*
foto miquel del turó.

El Montseny no pot morir! perquè seria un assassinat del qual tots hauriem de respondre. Sols l’home, fent meditació, pot arribar a comprendre que tothom ha d’estimar la Natura, i el Montseny n’és un dels seus altars.

Així naixerà, amb força, l’alba esperada, i tornarà als nostres ulls el color de tardor dels faigs metal·litzats; el sac de flors que hi ha abocat el cel; la lluentor dels seus verds, grocs i vermells; la neu oferint-nos un àpat de flocs blancs a la Taula dels Tres Bisbes.

El Montseny serà salvat!

*

Cada dia llegim amb més profusió articles sobre la tirada de l’home envers la Natura, la necessitat de respectar-la, l’ordenació de l’habitacle, les disbauxes de la inconsciència, demanant i robant allò que sols era un usdefruit.

Aquesta reiteració va esdevenint un tòpic i ja gairebé no en fem cas, millor dit, sí que en fem, però sols per justificar o amagar els nostres pecats sobre aquestes problemàtiques.

Volem passar com a homes conscients però desestimant qualsevol renúncia.

Una gran majoria creu que en totes aquestes mil maneres de procedir no hi ha malvolença. Però, no és pitjor la manca de consciència i la impregnació tecnològica que portem sense saber-ho, que qualsevol manera de jugar a l’acuit a amagar?

Subjectivament creiem que sí, ja que desvirtuar un concepte o una manera de fer equival a desconèixer la veritat i, en aquest cas, la transcendència del què vol dir malversar la Natura.

*

Contrariament, predicar amb més o menys bona voluntat i, a l’ensems, comportar-nos en un sentit d’homes dignes fent allò que té com a fonament uns principis arrelats en l’equívoc, és la negació dimanada de la manca de comprensió.

Semblaria que, amb tot el que hem dit intentant demostrar la magnificència de tot el context natural, hauríem de canviar la nostra manera de procedir.

Sabem que això no pot ser fàcil; millor dit, limitar-nos a explicar-ho i traçar una programació, seria caure en una inconsciència.

És tota una manera de fer allò que es pretèn, un canvi de sentir i de practicar la vida, allò que és del tot necessari. La força de l’espiritualitat que dimana de les esmentades estacions pot haver-nos convençut, i no per la descripció que n’hem fet, sinó per l’evidència de qui les ha sabut viure. Però tots ens hem anat acostumant a un ritme i a unes directrius que han capgirat el sentit d’allò que podem fer i d’allò que ens és vedat.

La Naturalesa no entén aquesta manera de fer ni el llenguatge amb el qual l’home li parla. Davant d’aquestes premisses, la intel·ligència ha d’ésser forçosament una mena de miracle.

*

Qui seria capaç de regular la nostra necessitat de petroli, sabent que en podríem prescindir moltes vegades? Les resines sintètiques, les manufactures de tot tipus, la maquinària amb les seves infinites versions, tot és demanat amb delit per aquest “home digne i conscient” qque predica i desitja la conservació de la Natura i que està enquadrat en les files del proteccionisme natural i cada dia lliura lluites dialèctiques enfervorides per aconseguir aquesta entelèquia. Hem de retornar a la Natura!, diu. Però això és una frase feta que també podria recitar un lloro.

.

La pregunta que s’imposa, arribats en aquest punt, seria la de saber si l’home és, doncs, un inconscient o un ésser amb mala fe. Nosaltres diríem que ni una cosa ni l’altra.

Passa que el “creacionisme” del qual està posseït és molt gran i no li és possible de parar-se ni, encara menys, assabentat de l’equívoc, tirar enrera. Sempre endavant, un home empeny l’altre, i tots ens n’anem cap a la davallada. No voldríem ser nihilistes ni tan sols escèptics, però, com es poden servir dos amos?

Per un costat volem que el paratge no es malmeti, però per l’altre somniem en tot un catàleg d’evidències que demanen la mort de l’animal, de l’arbre o de la roca. On respirarem aaire pur si el nostre alè - que és el mateix que el de la fàbrica que hem concebut - està contaminat de mort?

*

Posats en aquesta cruïlla hem de repetir que potser no hi ha remei: deu ésser un fatalisme. Potser l’home és un “cul de sac” d’aquesta branca de l’evolució. Una esperança - ben trista per cert -, pot ésser que, seguint el ritme actual, no tinguem petroli d’aquí a pocs anys i que, esgotades, una a una, les matèries primeres que estem arrencant de la Natura, aquest home, o un altre de diferent, pugui tornar a viure sota unes pautes noves. Una evidència sols pot guarir-se o neutralitzar-se amb una altra de semblant.

Pot ésser també que aquestes amenaces que avui es van dibuixant amb força creixent: manca de petroli, de carbó, de fusta, d’urani i de tantes altres fonts d’energia, siguin la taula de meditació d’una nova manera de concebre la vida, en veure tan a prop, la dalla de la mort. Llavors una sotragada punyent, fins i tot sagnant, pot fer-nos despertar i veure l’evidència d’aquest funest joc a l’acuit a amagar, i aconsellar-nos en la manera de canviar.

Qualsevol trauma ha d’ésser dolorós, però, no és morir a pessics, viure - malviure - d’aquesta manera. A la mort, els herois hi han anat amb dignitat, sols els captaires i els lladres l’aconsegueixen com a víctimes. Tot un “rei” de la creació es mereix una altra cosa!.

Per no caure en llarg comentari al qual aquesta problemàtica, sense adonar-nos-en, ens portaria, i insistir, una vegada més, en la utopia de predicar sense practicar, voldríem sintetitzar el conflicte en un mot i, aquest, ens sembla, podria ésser la regulació de la competició. L’home, regit per les mateixes lleis bàsiques que l’animal, té marcades matisacions. Una és l’afany d’acumular riquesa en el seu més ampli sentit: diners, propietats, càrrecs, honors. Fins i tot, entra en el detall de la seva pròpia persona: ben vestir, cura del físic, etc. El més essencial és competir i guanyar punts. No cal mirar com ni de quina manera ho farà; solament es tracta de recobrir les seves actuacions amb un mantell de seda que li donarà l’aparença de quelcom subtil.

*

Hi ha preguntes molt difícils d’afrontar. Potser ens és impossible, avui, acceptant la nostra configuració física i mental, contestar-les. Estem influïts i dirigits per unes normatives i en som presoners. La dolça cadira que ens hem volut fer a mida, té un clau que, en asseure’ns, se’ns clava i ens fa plorar i arrugar el rostre. Som uns vells joves, els homes de la mecanització. Quin triomf tan petit hem aconseguit! Un home sense pau i sense saber on va!

Hem dit que cantar la Natura és una expressió feta. ¿Com volem aixecar la veu en defensa de quelcom del qual nosaltres en som elements integrants?

Aquest equívoc és el que trobem que testifica més la irracional posició que volem fonamentar. L’home és sols una peça dins del context natural i, amb més o menys intel·liència i amb totes les tècniques que pugui estructurar, mai no podrà ésser sereat d’aquest fet dogmàtic. Aquí és on radica, a ben segur, el secret i la racionalitat. L’home es troba bé en el paisatge, perquè ell també ho és. Tota la nostra manera de sentir segueix la pauta dels cànons naturals. Les formes, els colors, el moviment, la filosofia de la vida, la nostra constitució orgànica, els nostres mecanismes fisiològics i psíquics, l’emoció, la bellesa.

*
foto miquel del turó.

*

.
Els nostres artificis de captació són dispositius naturals, i sols són capaços de captar i de respondre tot allò que els sigui harmònic. La música, la pintura, les formes, les olors i els sabors. Tots, uns i altres, de qualsevol naturalesa, direm que són bons o dolents segons uns cànons que es fonamenten en imperatius naturals. Sabem que diran que una cosa és el que és innat i una altra el que és educacional i, per tant, adquirit. És cert, però buscant la font de les pautes de conducta i llurs preferències, al darrera, sempre hi trobarem una radicació que ve de la Natura.

*

Un paisatge ho té tot. El Montseny ho sintetitza. Deixem d’una vegada de ser inconscients. Anem al nostre Montseny; gaudim, amb tota la plenitud, de les seves quatre estacions. És una dedicació que ens fa la Natura i, a la vegada, una crida al bon sentit. No volguem ser ni sords ni cecs, perque no ho som. No ens busquem la dissort, tenim el goig i la pau a l’abast de la mà i sense passar-nos a una vida merament contemplativa - que no la creiem possible - mirem sovint com passen els núvols pel cel, i de la mateixa manera que ells saben canviar de forma segons el vent que els empeny, també nosaltres, amb més raó, hem de saber-ho fer. Així l’home serà més home.

La seva força no la tindrà sols en la tècnica sinó en el conformisme de la senzillesa.

No oblidem que sempre serem éssers naturals.

*

Antoni Jonch i Cuspinera

*.