Les estacions, teatre de la Vida ( Antoni Jonch i Cuspinera ).
* * als quatre mots ( Pere Ribot ) *
*
foto miquel del turó.
*
La Vida no és un concepte estàtic, sinó canviant, evolutiu. Com que tots els components del paisatge són vida, també ho serà el paisatge mateix.
Com si es tractés d’una representació teatral, la Terra convertida en un gegantí escenari i amb un elenc d’actors, el més divers i complet, està preparada per a donar-nos una representació excepcional.
Milions de personatges assagen i realitzen llurs papers amb una seriositat que impressiona. L’home és un actor-espectador, modalitat aparentment indefinida, encara que molt concreta, justificada per la capacitat reflexiva que posseeix. Si només -com a voltes he pensat - fos un ens deslligat de les lleis en què estan enquadrats tots els éssers que l’envolten i el sostenen, seria, ben segur, solament un espectador. Però d’acord amb la seva condició de criatura natural autèntica, ha de pagar, forçosament, el tribut de lluitar - treballar -, junt amb tota la resta d’éssers, en la representació que la condició d’habitant de la Terra li imposa. Quants errors no es deixarien de cometre si tinguéssim en compte aquestes irrenunciables limitacions i exigències!
.
Tot està a punt. Els actors van renovant-se, ensenyant els uns als altres el treball que han de portar a cap. Hi ha lluites, però no pas divergències, puix aquelles responen a “naturalitats” dimanades d’actuacions a voltes violentes i d’incongruències aparents però que, a la fi, no són sinó autenticitats.
Les accions tenen lloc de cap a cap de la Terra, i tots sabem les notables diferències que existeixen d’un lloc a l’altre.
La temàtica és d’una equilibrada harmonia entre el drama i la placidesa.
El seu lirisme autèntic no admet la incongruència ni l’acudit poca-solta.
Es pot somriure, però no riure sense mida. Hi ha el suspens i la conflictivitat, però queda exclòs el sadisme, l’abstenció, la pornografia o la inconsistència.
La duració de l’espectacle és ininterrompuda al llarg dels dies, dels anys i dels segles. És una funció contínua que no admet la pausa, tampoc la tribulació ni la pressa.
El ritme és compassat, amb alts i baixos, però respon sempre als cànons de cada grup de protagonistes i llurs interrelacions.
És una obra en quatre actes, a voltes ben definits, a voltes sobreposats o amb matisacions diversíssimes.
.
Primavera i estiu, tardor i hivern. Per quin s’ha començat? On és millor posar els ulls de la relativitat, per copsar tota la seva filogènesi?
Com que l’un ve darrera l’altre, qualsevol preferència serà bona, ja que tots van lligats i formen part d’un tot. És un espectacle que no té començament ni fi.
Ningú no roman estàtic i cada acció és producte d’una d’anterior i protagonista de la següent. Cada estació configura una vivència i del conjunt en diem Naturalesa viva. Quan s’acabin les estacions s’haurà acabat l’alè vital de la nostra Terra i començarà un altre procés dinàmic de signe molt diferent. Hi ha altres mons que es troben en aquestes facetes. El nostre, pot disfrutar, encara, d’aquest privilegi de viure - de veure viure - i, això tan sols, ens hauria de produir una il•lusió sense límit.
La condició de l’home de poder-ne gaudir, pagant el sol tribut d’haver de participar-hi, és una posició de privilegi imponderable. Mirem tan sols les demarcacions que, per les seves condicions climàtiques, tenen desdibuixades i poc contrastades les estacions, i ens adonarem del gran poder reductiu que tenen.
.
Un tròpic, gairebé sense canvi, tot i considerant la seva luxúria vegetativa, o el llarg hivern dels extrems polars, tot i tenint el premi d’una explosiva renaixença en el moment que el sol apareix a l’escenari, són testimonis eloqüents per a fer-nos comprendre la grandiositat emotiva que, any darrera any, disfrutem els qui habitem regions on el teló s’aixeca i cau quatre vegades consecutives.
No busquem ponderacions. Totes les seqüències són extraordinàries.
Tenen protagonistes habillats diversament; el decorat també és ben diferent; la música estrena peces noves i els actors - uns assajant i els altres fent la seva primera representació -, desenrotllen a la perfecció el paper que els ha estat assignat i els és propi. Beneïdes estacions que ens continuaran donant el goig de viure, sense temor, sense pecat! Benaurat qui les ha establertes, perquè si aquest és algú que existeix, ha de ser un ésser sobrenatural que bé podem proclamar-lo Déu.
*
Antoni Jonch i Cuspinera
*
dins El Montseny i les seves quatre estacions.
Caixa d’Estalvis de Sabadell, 1979.
*
*
a la primavera……...a l’estiu
……….a on vas , Montseny? …….…….
.
