L’escenari del Montseny ( Antoni Jonch i Cuspinera ).

*

*
foto miquel del turó.
*
LaTerra és petita o molt gran, qui ho sap! La relativitat és una de les lleis que ens regulen. El que sí és ben bé cert és que, davant les complexitats que comportaria descriure, en genèric, les estacions, serà bo referir-les a un lloc escollit i, en la nostra condició geogràfica, no en podríem triar un altre de millor que el Montseny, ateses les singularitats excepcionals que ofereix.
.
Què és el Montseny? Per a molts, desconeixedors dels seus particularismes, és, senzillament, una muntanya situada al centre del Vallès Oriental. Els qui l’hagin visitat li trobaran molts d’altres valors i si, a més han llegit quelcom sobre la seva gènesi, fauna i flora, activitats humanes i les moltes singularitats que posseeix, llavors veuran encara el seu interès acrescut i el miraràn amb un gran respecte ple d’al•licients.
.
Si volem situar el Montseny en un context geogràfic, direm que és la més alta de les muntanyes que formen la barrera Prelitoral; més encara, si ens situem en el turó de Tagamanent i esguardem la gran esplanada de Vic, tancada per la serralada de Bertí, ens cridarà l’atenció la depressió que forma el Vallès en aquell indret a causa de la formació d’una falla miocènica. Aquest fet va provocar els ostensibles barrancs situats als voltants de la Calma, que tenen per nom els Sots: Sot de l’Infern, del Molí, de les Credes, etc., per on s’escorre l’aigua amb grans saltirons quan plou.
Tinguem en compte que essent el Montseny una antiga terra paleozoica, els moviments d’alçaments i transformacions han tingut gran intensitat i el seu estudi és tan extens com complex. Per això veiem, i fa molt bonic de constatar-ho, la presència de sauló a prop de roques calcàries, feldespat de color rosat, tarteres i d’altres accidents geològics que, al costat dels rius i torrenteres, presidits per la Tordera que neix a l’excepcional vall de Sant Marçal, donen al Montseny les autenticitats d’un pessebre gegantí.
.
Aparellat amb les quatre estacions i diferenciant les altituds, que hem dit que anaven des de la plana fins els grans cims, trobarem climatologies molt diferents. A les parts obagues, cara al vent, el fred serà notable i el llevant i el migdia podran qualificar-se, moltes voltes, àdhuc a l’hivern, de llocs agradables.
Sempre dominarà la humitat, amb pluviometries d’uns 1200 mm. o més, a la vall de Santa Fe. En els cims són un xic superiors, i a la plana molt més petites, entre 700 mm. i 800 mm / any.
.
La neu fa acte de presència cada any, amb més o menys intensitat. A voltes gairebé no es nota, però això és rar; d’altres, com el 1944, la nevada, va arribar als 175 cm. de gruix al turó de l’Home * (1).
---------------------------------------------------------------------------------------------------------------
(1) Els gruixos màxims de neu registrats al cim del Montseny han estat de 287 cm. el dia 18 de març del 1984 ( van caure 199 cm. en 24 hores, i 125 cm. en 5 hores.), i el 24 de gener del 1992 el gruix de la neu va arribar a 250 cm. ( Miquel Meseguer )---------------------------------------------------------------------------------------------------------------
Aquestes circumstàncies fan que les temperatures siguin molt variables, des de les agradables de l’estiu a les que marquen el sota-zero durant l’hivern. L’observatori meteorològic situat al turó de l’Home dóna, diàriament, orientacions sobre els fenòmens meteorològics més destacats d’aquesta fita.
.
Tots aquests fenòmens naturals, amb els recursos que han configurat, han cridat l’home. Les cites de la seva presència no són pas massa concretes, però hi ha monuments megalítics ben concrets. I poblats ibèrics i romans, però situats a la part baixa de la muntanya.
D’edificacions, en tenim de molt antigues: esglésies romàniques - unes dotze -, cases pairals i masies. Totes es mantenen a poca alçada fins a començaments del segle XVI, no passant dels mil metres i sumant, en aquell moment, gairebé 800 focs.
Més tard, entorn del segle XVIII, són moltes les que han assolit fites més altes, o bé les masies o els seus camps de conreu: 1220 m. a Sant Andreu de la Castanya; 1200 m. als Corrals d’en Deumal, i can Penyacans ( Salvador Llobet: La vida i el medi al Montseny ).
.
Els pobles de la plana i els arrecerats a la muntanya han anat creixent i al començament del segle XX, a Santa Maria de Palautordera hi ha 2000 habitants; a la Garriga, 4100, i Sant Celoni, el més gran, arriba als 5000 habitants.
Tota aquesta població establerta buscava en l’agricultura i una mica en el poc bestiar que mantenia, llur subsistència. Cerquen terres fèrtils prop dels rius i fan algunes basses per emmagatzemar l’aigua. Els desnivells són vençuts formant bancals, a vegades d’unes dimensions petitíssimes. És una lluita entre el medi i la tenacitat de l’home per aconseguir el pa de cada dia. Cada gota d’aigua ha d’ésser aprofitada; cada petita plana, llaurada; l’arbre, tot fent bosc, anirà caient, l’home en treurà la fusta per a la llar, per treballar-la, per escalfar-se, i perquè li doni més possibilitats de conreu i de continuar sobrevivint. Mentre pugui regar, plantarà verdures, llegums. Quan no es pugui beneficiar de l’aigua, solament en ploure, llavors haurà de sembrar cereals, algunes patates i farratge per al bestiar.
.
A les zones més baixes s’hi troba la vinya, que puja fins als 900 m. i l’olivera que dóna fruits en els llocs adients d’orientació, fins als 800 - 900 m. Els castanyers també tenen la seva importància pel fruit i la fusta que donen, sobretot a la regió de Viladrau.
El bosc és la font principal de l’economia del Montseny. La fusta del faig, de l’alzina i del castanyer a les parts obagues són apreciades, a banda del sentit estètic i de la fisonomia característica que donen a la muntanya. El pi pinyoner dóna pinyons i fusta; l’alzina surera, el suro; i les pomeres d’Arbúcies, fruita, tots de notable valor econòmic. Avui la fusta de l’alzina i la del pi han sofert una gran desvaloració.
.
Als prats pasturen ovelles i cabres, que malversen la vegetació per la preferència que tenen pels brots dels arbres en creixement. Les vaques han d’ésser alimentades amb els farratges cultivats i per això n’hi ha poques concentrades a la plana* (2).
----------------------------------------------------------------

(2) Les vaques ( el ramat d’una sola masia, can Plà, que engreixen badelles per carn i reproductores, i que està format per gairebé un centenar de caps que passen la resta de l’any estabulades ), que mai havien estat pasturant als cims per sobre de 1200 m., ja fa uns 7 o 8 anys que cada estiu les porten als prats supraforestals ( subalpins ) del turó Gros, puig Sesolles i turó de l’Home, ja força castigats per la presència secular dels ramats d’ovelles barrejades amb cabres. La manca d’aigua fa que els hi hagin de pujar aquesta amb una cuba i un tractor, perque d’altra manera elles no s’hi quedarien. A aquestes vaques no les mena cap pastor, i van allà on les hi plau, fins que les fan baixar quan el fred o la manca d’herba no deixen altre remei, cap al mes d’octubre. Comparteixen l’estiueig muntanyenc amb el ramat d’uns cent cinquanta caps d’oví-cabruminat de la mateixa explotació ramadera abans citada ( Mas propietat de la Diputació de Barcelona ).

Fins l’any 2005, un sol ramat d’ovelles i cabres, el d’en Traveria, del poble de Montseny, hi duia uns 800 o 900 caps, tot i que cada nit es tancava als corrals d’en Rovira.

No cal fer gaire esforç intelectual per adonar-se de l’efecte que tot això plegat comporta per a unes “pastures” que cada cop ho són menys, i sobre un dels ecosistemes més fràgils, de més valor i de menys extensió del parc natural del Montseny. Pot semblar força bucòlica l’estampa de les vaques escampades pels matollars de ginebró alpí ( Juniperus comunis ssp. nana ), però qui les vegi rostejar tot trepitjant i trencant els seus troncs centenaris, que amb prou feina aixequen uns 40 o 50 cm. del terra, entendrà com estem bescanviant biodiversitat en perill, per entrecots, llet i costelles…diner per als amos; i erosió, empobriment i degradació per a aquests dissortats cims!

Curiosament, la oficina del P.N. del Montseny “ignora”- o més aviat negligeix! - tots aquests fets…

Fins quan? Fins que ja no quedin ginebrons? O fins que ja no quedi cap vaca sense enfollir?

Misteris administratius, és clar… que tot plegat, tant brut i pudent que fins i tot fa fàstic…

( Miquel Meseguer )
--------------------------------------------------------------------------
La indústria es desenvolupa a la plana, amb notable fabricació tèxtil; la terrissa a Breda, avui molt potenciada pel turisme tot i que n’ha malmès les formes tradicionals i ha imposat un “creacionisme” marcadament inacceptable; derivats químics obtinguts per destil•lació seca de la fusta, al servei de les “invasores” resines sintètiques i fibres tèxtils artificials; i, fins i tot, carbó, que encara té una petita acceptació en alguns sectors concrets.
Recol•lecció i preparació de derivats de la llet i d’altres de petit desenvolupament, sense descurar el comerç del suro, amb molts alts i baixos.
.
La indústria artesana és la que trobem més interessant. Fa uns anys es podia veure “cremar” una carbonera, tallar amb cura uns arbres per fer-ne llenya, fusta per a la construcció, mobles o peces de torner. Els castanyers, degudament tallats, donaven branques secundàries de les quals sortien les “perxes” i els “rodells”, per fer-ne barrils d’arengades. Amb un caire molt més antic, es troben ben ressenyades indústries avui desaparegudes: a les “poues” - pous excavats a la terra -, s’hi posava la neu a l’hivern per tenir glaç a l’estiu; cap a Sant Segimon, prop de Viladrau, es recollia el quars “ametista”, que es treballava a Vic; alguna petita farga per forjar ferro, encara que gairebé no hi ha mineral productor; també la baritina i la galena, però en petita producció, és arrencada prop de Sant Marçal, en un indret on malmet força el paisatge.
.
Per a l’home del Vallès, el Montseny no sols és una plataforma que gira entorn dels seus tres pilars fonamentals: el turó de l’Home, les Agudes i el Matagalls; durant molts segles hi ha hagut una relativament intensa activitat humana, donant lloc a fonts apreciables de riquesa. No fa gaires anys que en els molls de l’estació de Ferrocarril de Sant Celoni es podien veure, com si fos un lloc d’exposició, els beneficis més importants d’aquesta muntanya; paquets de rodells de castanyer per fer-ne barrils; carbó d’alzina i de faig; trossos de fusta per a la construcció; llenya, paquets de suro, minerals, etc.
.
Avui tot això gairebé ha desaparegut i les masies que resten habitades ja només les guarden uns homes vells, amb algun cap de bestiar, uns quants cereals, o algunes verdures per al seu consum. La ciutat els ha anat cridant i els joves, més dúctils, han fet cas del cant de sirena. Hi ha, com a perdurables, explotacions de fusta i alguns prats per a la pastura; tota la resta va minvant. L’esperança dels seus propietaris seria de convertir aquesta muntanya en una gran urbanització. No hi ha dubte que els seria ben profitosa, però a nosaltres ens sembla que en comptes d’aquesta dèria, la instauració d’un gran parc, al servei de la comunitat, seria més adient.
.
L’home del Vallès, especialment aquell que està vinculat al camp d’una o altra manera, el que primer fa quan es lleva és mirar el Montseny. Ell és el seu consultor obligat per predir el temps i estem segurs que, com a primera intencionalitat, en aquesta mirada hi ha incorporada una salutació reverent, una expressió familiar, afectiva, potser una oració. El Montseny va prendre el nom de “muntanya-senyera”, o sia “muntanya guia”.
Els poetes l’han anomenada “muntanya d’ametistes”, potser perquè un dels materials que s’hi troben són les ametistes que un dia, ja passat, varen donar lloc a una activitat industrial. D’altres diuen que s’anomena així pel color d’ametista quan, especialment la bruga o bruguerola, una mena de bruc petit ( Calluna sp. ), el tenyeixen d’aquest color.
Sia com sia, tant el seu nom com tot el seu paisatge i contingut té, a més del sentit econòmic que li correspongui, un atractiu poètic i fins i tot mític, important i definitori. Sense dubtar-ho, els factors que més perfilen i aguditzen aquestes motivacions són, per una part, la seva situació i el seu relleu que, aixecant-se a pocs metres del nivell del mar, arriba a enlairar-se per sobre dels mil set-cents metres. Aquest fet i les seves variants climàtiques i pluviomètriques donen lloc a la segona motivació i que no és més que una consequència de la primera, consistent en l’afincament d’una vegetació general i específica, molt variada i atractiva. A més de la presència de plantes i cultius de tipologia netament mediterranis, invita, perquè hi facin estada, espècies dels massissos centroeuropeus i subalpins. Oliveres i vinya, pi bord i pi pinyoner, alzines sureres, castanyers, pollancres a les torrenteres, bedolls i, ja als cims, el faig i l’avet per coronar-se amb els troncs recargolats dels ginebrons, autèntiques escultures que hom no es cansaria mai de mirar.
Sota aquests arbres, donant-los i rebent-ne acolliment, tot un catàleg d’arbusts, plantes i herbes petites. És el sotabosc, aquell mantell que, junt amb les fulles que van tornant-se adob, conservaran l’equilibri biològic que aquest esforç de la Natura exigeix. Una catifa de verd menut, de molses i líquens cobreix els claps erms, les roques i les seves escletxes.
.
Heus aquí que amb aquesta decoració bàsica es produirà el gran espectacle de les estacions. Tota una follia d’expressivitats, de relleus, de colors i de formes als quals la llum sabrà donar el sentit efectista - meitat realitat, meitat ficció, en traduir-se en els nostres ulls i en la nostra imaginació - que configura l’espectacle de “música i llum” que, ajudats per la il•lusió, veiem quan fem de turistes i visitem un monument històric i, fins i tot, alguna singularitat natural.
*
Antoni Jonch i Cuspinera
*
dins El Montseny i les seves quatre estacions.
Caixa d’Estalvis de Sabadell, 1979.
*