Xirinacs, Democràcia i Sobirania ( Germanies ).

*

*

*

En aquest escrit, poc recent, hi ha tot el perfum d’en Xiri.

I vull deixar clar que no parlo de cap “perfum de santedat”, sino del seu perfum humà…

.

hi ha qui parla un ara, per callar per sempre.

En Lluís Maria ha callat ara; per parlar-nos per sempre.

Enyorat avui molt més del que volia.

Escoltat adés molt menys del que dolia.

Voler i Doler.

Volar i Dolor i Valor...

I volar.

.

Fins sempre?

FINS ARA!

*

*

Un poble madur genera voluntat col·lectiva perquè pugui ser obeïda pels seus representants polítics quan sigui factible.

El polític demòcrata, més enllà dels vots, “té el deure d’empènyer la població cap a la consciència perquè sigui el poble qui decideixi.”

.

Plutarc, filòsof romà del segle I.

.

*

Democràcia vol dir demos ( del grec: poble ) i cracia ( del grec: força ): Veu i voluntat del conjunt d’una comunitat a qualsevol nivell ( llar, barri, municipi, comarca, país, nació, continent, món ) sobre tots els afers públics.

Si no és participativa, no és democràcia. Si no hi ha comunitat, no hi ha voluntat colectiva ( consensuada ) sobre els principals afers públics que la política pugui obeir; llavors no hi ha democràcia veritable o bé és molt poc representativa; mana l’Estat, de vegades en contra de l’interès públic ( despotisme ) i d’ altres a favor ( despotisme il·lustrat; pel poble però sense el poble ), o bé manen els poders econòmics privats.

.

Llei oficial i llei natural: la llei oficial és coactiva per naturalesa

( l’Estat ) i sovint obeeix els interessos dels poders, essent moltes vegades injusta:

com deia Gandhi, tenim el deure de desobeir tota llei injusta ( desobediència civil ), assumint-ne les conseqüències.

La democràcia s’ha de basar en la llei natural ( la nació és natural, els estats són artificials i coactius ) i la llei oficial hauria de tendir a ser només el reflex dinàmic del consens del poble.

.

Cal diferenciar entre “consulta ciutadana”, normalment puntual, molt tècnica i dirigida políticament, sense sobirania ( consells ciutadans, consultes, enquestes, referèndums presencials o virtuals, etc.) i “democràcia participativa”, on la sobirania i la iniciativa és permanentment del poble, a partir de la voluntat colectiva: el consens.

La primera pot ser complementària de la segona, però no substituir-la.

En democràcia, el poble marca el rumb a seguir, el model desitjat en cada tema, la iniciativa legislativa, i els polítics i tècnics són els encarregats de dur-la a terme de la millor manera. Els polítics haurien de ser els servidors, els cambrers de la voluntat del Poble.

.

Si la societat fos un autobús, el poble indicaria la destinació en cada cas, els polítics serien els conductors i els tècnics en garantirien el funcionament, el manteniment, les rutes, etc.

Els viatgers no delegarien pas l’elecció de la destinació de tots els trajectes durant quatre anys al conductor, a no ser que fossin immadurs o esclaus…

.

La maduresa és l’assumpció de les pròpies responsabilitats: és el que fa que una persona ( individual o colectiva ) s’emancipi, esdevingui lliure, s’autodetermini dia a dia, afer a afer, sigui independent ( que no depèn d’altres; en tot cas, s’hi relaciona de lliure a lliure i fraternalment ).

.

L’àmbit públic.

Es tracta de reconstruir el desaparegut àmbit públic: l’espai del Poble, absorbit, especialment des de la revolució francesa, pels poderosos àmbit oficial ( l’Estat a tots els nivells, des de l’ajuntament, consells comarcals, diputacions, govern autonòmic, central, comissió europea i ONU i que ha manllevat el mot “públic” ) i per l’ámbit privat ( la privacitat i sobirania de cada individu, empresa o comunitat internament ). Les escoles, mitjans de comunicació, serveis, economia, etc. “publics” ho seran verament quan siguin regits i vigilats per la voluntat del Poble. Mentrestant, són “oficials” o privats, i sovint obeeixen aquests interessos i no els públics.

.

Sense comunitat humana harmònica i organitzada no es pot generar consciència col·lectiva, ni prou força per defensar el bé públic, ni per garantir entre tots una ecologia sostenible, ni una economia justa, ni un esperit comú respectant les diversitats menors. Tampoc disposem de control de la política, de cohesió social ni, en definitiva, de la plenitud individual i col·lectiva perdudes.

Amb optimisme vers un futur proper, cal ser plenament conscients de la realitat present per adonar-nos que la revolució de la democràcia i la concòrdia cada dia és més urgent.

.

La democràcia, la sobirania del poble, no es demana, sinó que s’exerceix directament des de l’autoorganització natural i planera, progressiva i creixent, persona a persona, sense pressa, sense esperar grans resultats immediats. Altrament, ens quedarem en discussions teòriques ( estèrils si no esdevenen pràctica ) o bé en mer activisme, en petites batalles, en foc d’encenalls.

*

Escola de Globalistica.