Refugi d’estiu ( Enric Larreula ).

El sol fa bullir l’aire i llença foc sobre la terra eixuta i assedegada.

Avui ja es veu que no, però potser demà plourà per fi d’una vegada.

Ha de fer-ho, comprens? No podem continuar així.

Temo tant que un dia deixi de ploure per sempre i que s’assequin les deus i es morin els arbres…

“Quina calor que fa.” - diu la gent - “No pot resistir-se.”

”No saps on posar-te.”

Però també aquests dies caniculars tenim tu i jo el nostre racó de privilegi.

Prop del Molí Vell ens fiquem dintre el túnel de branques de la riera.

I caminant per l’aigua, la resseguim amunt i avall fent visita d’inspecció als petits tolls on s’arreceren, belluguets, dotzenes de sabaters.

El sol que es filtra a través del sostre atapeït de fullaraca omple la riera de tremoloses gotes de llum que reboten al mirall de l’aigua per aturar-se finalment a la panxa de les fulles del vern i l’avellaner.

L’aigua gelada, ens treu la son, mentre al nostre voltant papalloneja el rabiós, l’exaltat, l’escandalós, el gairebé agressiu, blau elèctric i tornassolat de l’espiadimonis.

&… *

PRÒLEG.

DARRERA NOSTRE UN RIU DE FLORS TRENCADES

és un llibre d’impressions i sentiments que l’autor va escriure i dibuixar durant una curta estada que va fer al Montseny a cavall dels anys 1969 i 1970.

Un llibre escrit amb el cor, els ulls i les oïdes.

Un llibre escrit en forma de monòleg interior, amb un gos com a excusa, on l’autor contempla un món que canvia i una època històrica que tant de mal ens va fer.

PRESENTACIÓ.

Aquell llunyà 1969 va ser per a mi una època d’il·lusions i clatellades.

Havia començat a treballar com a professor de català en una escola de nenes en un barri de Barcelona, d’aquells que creixien a l’impuls d’una immigració imparable. Era una època difícil, perquè la llengua catalana era prohibida a les escoles del país.

Fèiem el que podíem i com podíem, però la situació era molt difícil. No hi havia material pedagògic adequat, no hi havia res, només bona voluntat.

El cas és que de tant cridar a les classes, de tant intentar engrescar aquelles criatures a escoltar el que jo deia, a entendre’m, se’m va produir una faringitis fortíssima que em va impossibilitar continuar treballant.

Em va caldre de fer uns dies de repòs lluny de Barcelona, perquè m’afluixés la tos i em retornés la força de la veu.

Vaig anar a Viladrau.

Aquestes narracions són aquells pocs dies seguits de repòs que vaig passar a Viladrau, i alguns altres dies esparços en què hi vaig anar pujant després, al llarg de tot un any.

I en Gonzàlez era un gos negre, d’ulls més negres encara, ja vellot, i amb peus blancs com si portés mitjons, manyac com ell sol, que el primer dia d’arribar al poble va acostar-se’m tot demanant amistat.

Vaig gratar-li la closca, li vaig somriure i li vaig dir de la manera més espontània i normal del món:

“Què Gonzàlez, com va això?”

Va refregar el caparràs contra la meva mà i va remenar la cua. Ja no va allunyar-se de mi durant tot el temps que vaig romandre en una casa de pagès entre aquelles muntanyes.

No era de ningú. Anava perdut. Buscava amistat i protecció. Ens vam estimar de seguida i ens vam ajudar mútuament com dos bons amics.

Aquell gossàs va convertir-se en el meu company, la meva ombra, jo mateix. M’acompanyava a tot arreu, em seguia cegament.

Els dies que vaig haver d’agafar l’autocar per baixar a Barcelona seguia el cotxe de línia quilòmetres, quilòmetres enllà fins al límit de la seva força, desesperat de veure que m’allunyava. I jo, amb el cor encongit d’angoixa de por que no l’aixafés cap cotxe, el veia empetitir, empetitir, fins que es perdia en alguna revolada. I pensava intensament, com si ell pogués caçar-me el pensament al vol:

“No em segueixis, Gonzàlez, vés a Can Salvi i espera-m’hi, ¿que no veus que només baixo a cal metge a Barcelona i torno de seguida?…”

I quan tornava a Viladrau me’l trobava allà, fidel, esbojarrat, endelirat de veure’m de nou, de saber que no ens haviem separat. De saber que continuaríem resseguint tots els camins del Matagalls, que ens tornaríem a ficar per tots els racons del bosc, que reviuríem altre cop tots els indrets, tots els paisatges, totes les hores d’un temps que passava plàcid, ple, diferent, absolut…

I no és que allà m’oblidés de tot el que passava al món. Com hauria pogut oblidar-me’n… Recordo que quan l’11 de gener de 1970 va caure Biafra, jo sense poder-ho evitar, vaig arrencar a córrer bosc endins i m’hi vaig fer un fart de plorar.

Però és cert que aquell indret va ajudar-me a trobar un repòs que necessitava i que aquell repòs en definitiva és el que pretenen recollir aquests escrits.

Aquell temps que vaig ser allà dalt va produir-me una emoció inexplicable. I sóc conscient que vaig llançar-me a una mena de festeig voluptuós amb la muntanya.

La sentia com una carícia, com una besada, com una companyia que ara se’m donava tota, tota, però que en qualsevol moment perdria indefectiblement. Aquells instants s’acabarien per sempre perquè havien nascut per acabar-se, i jo, teòricament, n’hauria d’estar content.

I sentia dintre meu, en la meva profunda intimitat inconfessable, que no n’estaria de content, d’haver de tornar en aquell amuntegament de cases i de fum i de gent que és Barcelona. I que a més a més no em quedaria ni el consol de poder-ho comentar amb ningú. Perque aquestes coses… qui les pot entendre…

Potser va ser doncs aquesta mena d’amor secret, la companyia del qual sabia tant fràgil, trencadissa i de curta durada, allò que va fer-me’l estimar més encara.

A més a més, tot aquell món estava i està sotmès a un procés accelerat de canvi i destrucció. Aquells boscos, quant durarien? I l’aigua neta del riu? I el silenci dels prats…?

I no només el paisatge canviava. Les persones, les feines, els costums, tot…

El món de pagès s’enfonsava. Tots els joves marxaven del poble. Moltes eines es podrien oblidades en qualsevol recó de la cort…

I aquest canvi era desitjable i d’esperar, perquè s’enduia una època difícil, feixuga, de molt d’esforç i pocs guanys. Però la nova època tecnificada i de consum que entrava amb força a totes les cases i que escombrava fins a fer cau i net tota la història anterior, no duia sempre aparellada la felicitat i la compensació.

Un dia em va dir la mestressa de la casa on m’estava:

“Si, ara s’està millor, no tornaria enrere, és clar que no!…

Però abans teníem una gran il·lusió per totes les coses.

Quan hi havia un aplec hi anàvem de totes les cases de pagès.

I pel camí et trobaves les colles que venien del Pujol de Muntanya,

o de Ca l’Arimany, o d’aquí, o d’allà, i tenies una alegria quan els veies…

I, au! Tots cap a Sant Miquel dels Barretons, o cap on sigui.

Ens fotíem uns farts de caminar…

I venia aquell, en Ventura del flabiol, que li dèiem.

I ell vinga anar tocant el bombo i el flabiol.

I nosaltres ballàvem sardanes, i jo què sé les coses que ballàvem!

I després a baix, a Can Bosc, tornava a tocar,

i tots tornàvem a ballar, i berenàvem a la font.

I tots rèiem per qualsevol cosa. Allò sí que era divertir-se.

T’ho asseguro…I ara, quan veig, com ara que d’això…

que els meus no saben on anar a avorrir-se amb el cotxe…”

Tota aquesta barreja de perdurabilitats tan precàries van estimular en mi el desig de conservar al màxim el record d’aquells moments que em tocava viure.

Testimoni alhora d’un temps de canvi, vaig anar prenent notes de tot el que m’envoltava.

De dia caminava sense parar. Mirant-ho tot, observant-ho tot, escoltant-ho tot…

I em vaig llançar de nou a dibuixar, tot retrobant així una antiga i profunda afecció que dormia a dintre meu atrapada com jo mateix entre mil problemes i mil urgències.

I ja de nit, quan em trobava a la petita cambra llogada, després de llegir les notícies del diari i d’entristir-me com de costum per un món que no acava de rutllar, repassava els apunts que havia pres, o intentava descriure una escena, un record, un estímul, alguna cosa que hagués viscut durant el dia amb el meu amic inseparable.

I mentre escrivia, venien a fer-me companyia damunt del paper voleiades de papallones pàl·lides, d’ales tremoloses, de cos gruixut i colors apagats. Falenes d’una bellesa increïble, i menudes, efímeres, transparents i delicades com fades minúscules de la nit.

Vaig tenir la sort de poder, de saber viure a fons aquells dies de calma forçada. Aquestes experiències són irrepetibles, però ara ja estàn viscudes, intensament viscudes, i per anys i esdeveniments que m’han passat i passat, crec que consideraré sempre com dels meus millors moments, els més feliços, els més gratificants, els més creadors, els més sentits, els més meus, en una paraula, tots aquells que vaig passar observant, escoltant, estimant insectes i muntanyes, persones i costums, paraules i camins en companyia d’un gos gros, negre, amb els ulls més negres encara, ja vellot, i els peus blancs com si portés mitjons, manyac com ell sol, inseparable, present, constant com jo mateix: en Gonzàlez.

Estimat amic a qui dedico tot aquest aplec d’hores i dies passats al paper.

A ell, i a tot el poble de Viladrau, habitants, personatges a qui dec bona part d’aquells meus inoblidables moments.

I sobretot, als meus amics de Can Jan: la Pepita, en Lluís, i la Maria. I els de Can Salvi: en Rafel, la Conxita, la Roser, en Joan i la Maria… La meva estimada senyora Maria, que quan va sentir-se anomenar “senyora” va exclamar:

“Senyora pebrots!”

Enric Larreula

dins “Darrera nostre, un riu de flors trencades.”