1969. Històries de llops ( Enric Larreula ).
*
*
Alça aquí exagerat! A veure si te l’acabaràs tota!
¿Tu creus que ara has de tenir aquesta set tant i tant desesperada?
Sembla que t’hagis menjat un quart de quilo d’ametlles torrades.
No, jo no. Jo no en tinc mai, de set. Què no em coneixes?
Amb tot, però, em mullaré els llavis com si es tractés d’un ritus.
Pujar fins a la font de Llops i no tastar-en l’aigua és com pujar a dalt del mirador de la Creu i girar-s’hi d’esquena.
Ai! Deixa’m seure. Avui les cames em fan figa.
És que tu i jo, fillet, portem un ritme… Doncs, veus, tal com et deia, aquesta font porta aquest nom perquè aquí dalt en aquesta reconada van exterminar amb estricnina a principis de segle ( XX ) el darrer ramat de llops de la comarca.
Sí, de llops, gamarús, els teus rebesavis.
Diu que eren un mascle i tres famelles i que tenien atemorida tota la contrada.
Els van arreplegar d’aquí i d’allà escampats en un gran radi. Al darrer moment havien intentat una fugida impossible d’una mort horrorosa que ja portaven dintre.
Aquell dia al poble va ser festa grossa, més que no pas per la Festa Major.
Tothom va venir a veure els quatre cossos enmetzinats que durant molt de temps es van estar a la plaça.
Aquella por de les nits d’hivern jeia per fi abatuda.
Els pastors, els carboners, la gent de les masies finalment veien obrir-se davant dels seus ulls tot un bosc ple d’esperança.
S’havien acabat per fi el udols que al capvespre feien, cautelosament, passar la balda.
Una vegada un del poble va haver d’estar-se tota la nit enfilat en un roure gegantí embolicat només amb el fred de l’hivern, mentre a sota seu els llops miraven enlaire i esperaven.
Mira, avui, quan després de sopar encetarem la conversa, demanarem a la senyora Maria que ens expliqui aquelles històries de llops que ella sap i que sempre comencen igual:
·
“En temps de l’avi…”
*
*
*
*
*
*
*
*
*
*
Quan ens mirem ( Enric Larreula ).
*
…Quan et parlo, Gozàlez, i em mires…
Quan ens mirem de fit a fit i no ens diem res…
Quan em devores amb els ulls tot esperant un petit senyal meu per acostar-te’m, per allunyar-te’m, per començar a caminar…
Quan et dic qualsevol cosa i em mostres els teus ulls oberts, sincers, sense ni la més mínima engruna de malícia…
Quan em mires amb uns ulls esbatanats, confiats, com un nen…
Quan comences a remenar la cua i em mires, i em mires profundament…
Sento una sensació extranya, impossible de comunicar, no m’hi veig pas amb cor. Tinc la sensació, Gonzàlez, que ets una mena d’angelet disfressat de gos, que em somrius, que em comprens perfectament, però que no pots comunicar-m’ho, és a dir, no pots comunicar-m’ho tal com les persones estem acostumades a comunicar-nos les coses:
tot parlant.
És per això que sento per a tu un gran respecte. El respecte que em mereixen les coses misterioses, tot just endevinades, profundes, entranyables.
Tinc la sensació que comprens infinitament més del que pots, del que estàs autoritzat a manifestar. Autoritzat per la Vida, que t’ha fet a tu gos, i a mi, home.
No crec, sents, no crec en absolut que jo sigui superior a tu pel fet de ser tu un gos i jo un home.
Em sembla que tots dos som dos bocins d’aquest extraordinari, infinit, incomprensible esclat que és la vida manifestada.
Dos bocins diferents, amb funcions diferents i determinades a complir, però dos bocins que conviuen l’un al costat de l’altre.
No l’un per damunt de l’altre.
I et miro amb un profund respecte perquè te m’escapes, Gonzàlez, la teva essència última se m’escapa.
Com se m’escapa la meva.
I se m’escapa tot allò que és viu i existeix.
I cada vegada em miro les coses, totes les coses,
amb més respecte,
més sorpresa,
amb més silenci,
amb més amor…
*
*
*
*
*
*
*
*
*
Els supervivents ( Enric Larreula ).
*
No sé com t’ho prendràs, Gonzàlez, però tu i jo som dos dels darrers representants d’una espècie d’animals que s’extingeix sense remei.
La dels escurçadors de distàncies, a peu i sense pressa.
Perquè tal com van les coses, caminar és, pots creure-ho, una bestiesa estúpidament conservadora.
Quan era molt jove recorria el meu pais, el meu món, amb una motxilla atapeïda de tot. I aquell pes que em clavava a la terra que tant estimo, em semblava el pes de la meva felicitat, de les meves boges il·lusions, per això el portava amb deler. I no m’espantaven les pujades, perquè cada carena, cada pujol, era un nou balcó que s’obria a la meva alegria exploradora. Cada nou poble, un nou descobriment i gent distinta que et rebia acollidora.
Ara ja no hi ha enlloc gent distinta i ningú ja no t’acull a canvi de conversa.
I saps per què?
Doncs, perquè hem inventat un sistema per escurçar ràpidament les distàncies, i hem penetrat sense esforç al cor de les muntanyes.
Ja tots podem anar a tot arreu, i el món s’ha fet petit entre nosaltres.
¿Saps en quant de temps la donen, ara, la volta sencera al Montseny?
En menys de dues hores.
¿Recordes quant hi estem nosaltres per anar només a Espinelves?
Tota una tarda.
¿Saps en quant de temps voldria donar-la, la volta sencera al Montseny?
En tota una vida.
Som-hi? No sé quan ens decidirem d’una vegada…
*
Enric Larreula
.
dins “Darrere nostre, un riu de flors trencades.”
*
