*

*

*

*
Darrera la ciutat de Mitilene, a l'illa de Lesbos, les vinyes pugen en feixes esglaonades, vorejades per rengles d'oliveres. Més amunt, al cim dels turons, els pins alcen llurs branques cap al cel sempre blau. Els dies molt clars s'albira al lluny la blancor nevada del mont Olimp.
.
La ciutat és neta i resplendent i està voltada per un cinyell de jardins perfumats, amb roses, tells, til·lers, llorers i rododèndrons, entre els quals, de nit, canten els rossinyols.
.
La casa de Safo s'alçava al mateix indret on acabaven els jardins i els horts i començaven les vinyes. Era una casa blanca, amb porxos i emparrats i una terrassa des de la qual es dominava la ciutat i l'ampla estesa blava del mar.
.
El sol anava a la posta i jo, Agató, el jardiner de Safo, caminava mandrosament cap al cobert per deixar-hi l'aixada i el magall, car havia estat replantant uns rosers al costat de l´Hermes de pedra que hi havia al capdavall del jardí. Tot d'una, però, em vaig adonar del foraster. Estava dret i immòbil al caminal de saulò, amb el mentó recolzat al puny del seu llarg bastó de caminant, i esguardava fixament la casa. Jo el vaig saludar i ell es girà. Era un home tirant a vell, de barba i cabells grisos, alt i magestuós, d'ulls pregons i ardents. Em tornà la salutació i em demanà si aquella era la casa de Safo, la poetessa.
.
- Sí - li vaig respondre -, però ara ella és a vila amb Glaukis, la seva serventa. Tanmateix em penso que no trigaran gaire.
- Em permeteu que l'esperi? - demanà el foraster.
- Prou - Vaig fer jo -; seieu en aquest pedrís, sota l'emparrat. Mentrestant, si no us fa res, aniré a desar aquestes eines.
- Torneu, després - em digué ell -. Vull parlar amb vós.
.
A la poca estona sèiem tots dos sota l'emparrat. Jo vaig portar raïm, figues, formatge de cabra i una gerra de vi, però ell no volgué tastarni un sol mos ni beure.
.
- Parleu-me de la vostra senyora - em demanà -. Fa molts anys, molts, que no la veig. És sempre tan bella?
- És eternament jove - vaig respondre -. Sembla una criatura divina.
- És feliç, ara?
- Per què m'ho pregunteu?
- M'han arribat rumors...
- Si la joia i els turments que dóna l'amor són la felicitat, sí, és feliç.
.
El foraster acalà l'esguard.

- Ell es diu Faó, oi? - preguntà.

- Sí, Faó - vaig dir jo -. Faó, amat dels déus, de cos semblant al d'un immortal. Faó, el pescador, que trastorna el seny de totes les donzelles de Mitilene. I és que diuen que un dia portà Afrodita en persona dins la seva barca.

- Afrodita?

-Sí, Afrodita. Veureu com ho conten:

Ell era encara un adolescent, amb prou feines un efebus. Ja sabeu que a Hieràpolis hi ha unes fonts d'aigua calenta on es van a banyar les dones que no han concebut. Faó en duia moltes a la seva barca i així guanyava unes monedes. Un dia embarcà una vella secardina que anava tota embolicada amb un pèpium negre, amb el qual es cobria sobretot els ulls perquè temia, amb raó, que el noi reconegués el seu esguard diví. Car la vella - diuen - era Afrodita mateixa. Faó no s'hi va fixar gaire i la va deixar a Hieràpolis sense voler-li cobrar res pel viatge, perquè diuen que aquell dia havia agafat força peix i la vella li feia llàstima. En paga Afrodita li donà alguna cosa, però...

- Què?

- No hi està pas tothom d'acord. Uns diuen que fou una capsa amb un bàlsam que no s'acaba mai i que dóna a qui se n'unta el poder d'encisar les dones... Altres diuen que fou l'arrel d'un card, del panical, que té una forma especial, fàl·lica...

Jo crec, però, que no li calen bàlsams ni cards fàl·lics per a enamorar les dones, perquè és el minyó més ben plantat que hi ha a tot Lesbos.

- I com es conegueren?

- Sembla que ella el veié per primera vegada un dia que, com avui, davallà amb Glaukis a Mitilene. Baixaren com sempre per les escales de pedra, aquelles tan rònegues i tan estretes, sabeu?, que menen a la ciutat. Glaukis, la ben plantada, la rodanxona, que passa més d'un pam a la seva mestressa, que, tan menuda i tan fina, sembla una nena al seu costat, li sostenia una ombrel·la al damunt del cap, perquè baixaren a primera hora de la tarda i el sol encara cremava.

Després de passar pel mercat, desert en aquella hora, anaren cap al llarg pont de marbre blanc que uneix Mitilene amb l'illa petita on hi ha l'Acròpolis. Safo, com sempre, anava amb la cara coberta amb un vel per no ésser reconeguda, però molta gent del poble la va conèixer i li feien pas respectuosament. Després de comprar algunes bagatel·les que posaven al cistell que duia Glaukis, es deturaren a mirar, des del pont, el retorn vesperal dels pescadors. A aquella hora, ja ho sabeu, la platja és un formiguer de gent. Vénen les dones de Mitilene, amb cistells, a comprar el peix fresc que porten les barques. Quan no tenen diners, bescanvien el peix, la tonyina, el xanguet, els pops, els crancs i els congres per raïm, ous, figues, formatge i olives. Moltes noies, encara que després diuen que els pescadors són molt atrevits i tenen les mans molt llargues, s'espolsen la mandra a aquella hora i se'n van a cercar el peix en lloc de llurs mares, "que estan molt cansades de la feina de tot el dia - diuen - i més val que es quedin a casa".

- I fou allí que va veure Faó?

- Sí, però no encara. Mentre Safo contemplava l'animada escena, un vell discutia amb Glaukis, a la qual deia que volia parlar amb la seva mestressa. Era Meniskos, el pescador vell. Resulta que el seu fill Pelagó havia mort i el vell volia que Safo li escrivís l'epitafi. Finalment aconseguí de parlar-li, i Safo hi accedí. "Qui us mantindrà, ara, a vós i la vostra muller?", sembla que li preguntà.

"Ja sou massa vell, vós, per anar a pescar".

"Faó, el meu nebot", respongué Meniscos."Té una barca i unes xarxes i per sort es guanya molt bé la vida pescant i portant gent de Lesbos al continent. Mentre ell visqui, rai! No ens faltarà pas una bona ajuda. Mireu-vos-el!", digué tot d'una, i assenyalà cap a la platja, on el bell Faó, dret al costat de la seva barca varada a la sorra, reia i follejava amb dues noies. Sembla que Safo se'l mirava més del compte, perquè Meniskos li hagué de preguntar dues vegades quan podia anar a recollir l'epitafi.

"Envieu-me Faó dintre de dos dies", respongué ella, "i si aquell dia ha estat de sort a mar, que em porti una cistella de peix ben fresc". I seguí amb Glaukis cap a l'Acròpolis.

.

- Ara, molts diuen que Safo no s'enamorà de Faó fins el dia que ell, cobert amb un gran capell de palla esfilagarsada i el cos a penes tapat amb la túnica curta dels pescadors, li portà el peix en un cistell de vímets. Jo crec, però, que se n'enamorà així que el veié. Ella el rebé al seu estudi, coronada de roses que jo li vaig tallar aquell matí i ajeguda en el seu llit, i el feu seure al seu costat i el convidà a veure vi de Xipre, davant l'astorament de les serventes i de Glaukis. Feia semblant, ella, de no recordar-se de l'encàrrec de Meniskos i això torbà bastant al jove pescador, que se sentia intimidat davant la gran poetessa. I això que deien que ella només havia estimat Alceu i que ja no era capaç d'estimar ningú més, després que el poeta no la correspongué!

.

El foraster acalà el cap i digué amb veu sorda, com per a ell mateix:

- No és veritat. Alceu la correspongué.

Jo vaig prosseguir:

- Perquè els seus enamoraments amb els seus deixebles, amb Andròmeda, amb Anactòria de Milet, amb Timas de Focea, amb Hera de Giara i Gòngila de Colofó, i àdhuc amb la mateixa Atis, que semblà inspirar-li una passió veritable, no foren més que passatemps. I no se li podien blasmar, car Alceu la deixà pel seu amic Licas.

El foraster apartà l'esguard i em demanà nerviosament que li seguís contant l'encontre de Safo i Faó.

- Ah, sí! On erem? Sí: ella el tor´bà fent-lo seure al seu costat i fent-se la distreta. Finalment, però, es feu portar canya i papirus i allà mateix li escriví l'epitafi que ella, però, ja se sabia de memòria. Fa així, si mal no recordo:

.

"A Pelagó el pescaire, Meniskos, el seu pare,

li fa ofrena d'un rem i d'una xarxa

en recordança d'una vida pobra".

.*.

- I aquest fou el començament de tot el que ha vingut després. Ah, però m’oblidava del que li digué Estesímbrot.

- Què voleu dir?

- Sí, Estesímbrot de Cos, el famós metge, que després de visitar Safo en el seu pas per Mitilene, li digué que el guariment del seu mal era… l’aigua.

- És que estava malalta?

- Abans de conèixer Faó, sí; més que malaltia, però, era ensopiment; havia perdut el gust a la vida. Per complir la prescripció d’Estesímbrot, anava cada matí a banyar-se a una cala arrecerada, de sorra blanca i fina, que hi ha una mica més amunt se la ciutat. Allí, i dins una cova consagrada a les nimfes, diuen que s’uní a Faó.

El foraster sospirà.

- I ara? - preguntà.

- Ara, les coses no li rutllen pas massa bé. Vingué el seu germà, no fa gaires dies, i l’amonestà severament i la comminà a abandonar Faó. Ella li retragué que ell s’havia casat amb Rodopis, la cortesana, i que no tenia cap dret a ficar-se en la seva vida. El germà se n’anà molt irat, prometent que les coses no quedarien pas així. Però…

Mireu-la, que ve!

.

Efectivament, Safo i Glaukis venien per un dels caminals del jardí, en direcció a la casa. La figureta menuda i delicada de Safo, embolcallada en un ampli pèplum gris amb un plec del qual es cobria el cap a manera de caputxa, més aviat semblava una frèvola terracota de Tanagra que no pas una criatura vivent. Caminava amb els ulls baixos, com si esguardés l’ombra allargada que el seu cos projectava al davant d’ella. Damunt del front ombrejat lluïa obscurament un rínxol violeta. Una mica al seu darrera venia Glaukis, la ben plantada, duent en una mateixa mà una ombrel·la plegada i una cistella. El foraster s’alçà i esperà que ens passessin pel davant.

.

- Safo! - cridà quan la tingué al costat -. No em reconeixes?

- Alceu! Féu ella, aturant-se. I la sorpresa es canvià en dolçor infinita, en els seus ulls.

- Safo -, repetí ell -, Safo, fa trenta anys que no ens hem vist. Però per a tu no han passat. Te’n recordes, del nostre exili a Pirra?

Tots dos romanien drets i immòbils, l’un davant de l’altra, sense deixar de mirar-se als ulls.

- Tu sempre has estat un rebel, un lluitador… - digué ella.

- Jo llegia totes les poesies que feies i he seguit tota la teva vida, des de la distància… fins ara - murmurà Alceu.

- Molts dels meus poemes els he escrit pensant en tu.

- Jo no ho sabia. Però ara em sembla com si el temps no hagués passat.

- Sí, Alceu, han passat trenta anys. Ja no som els adolescents que somniaven enderrocar tirans i que escampaven generosament el vi ardent de la Vida. Han passat trenta anys.

- El cor viu fora del temps.

- Però l’amor també es marceix, com una flor abandonada. I el meu cor és una rosa marcida… i abandonada.

- Safo! Com em vaig equivocar! Però encara no és tard…

- Sí, has fet tard, Alceu. Part d’allà del meu abandó, quan ja no esperava res, ha retornat l’amor.

- Faó?

- Tu fores el sol ixent; ell serà la posta emporprada avans d’arribar la nit. Entremig de dos resplendors hauré viscut el meu llarg dia de soledat… I el sol no pot canviar el seu curs, Alceu… Vine, ara, vine amb mi. Safo, la poetessa, vol donar la benvinguda a Alceu, el poeta. Deixa a Faó aquest pobre cos i aquests llavis marcits! Al capdavall, després d’ell ja no vindràn sinó els cucs. Però tu tindràs de mi allò que no mor, allò que el pobre Faó no podrà posseir mai. Vine amb mi, Alceu. Et llegiré tots els meus poemes que no coneixes i tu em faràs conèixer els teus. Safo i Alceu moriren a Pirra. Ara només resten el poeta i la poetessa… Vine amb mi… I oblida aquella Safo que un dia somnià l’amor.

.

Agafats de la mà, anaren tots dos cap a la casa. Glaukis i jo, silenciosos, els seguíem amb l’esguard. La serventa s’eixugava una llàgrima amb la gira del seu mantell.

Darrera nostre el sol, roig i gloriós, s’enfonsava en la mar.

*

*

Antoni Ribera.

dins: Llibre dels Set Somnis
Barcelona, 1953.
.