Vall de Boí: Encantàries, ànimes en pena i sants ( Pep Coll ).
*
*
imatge de Kori.
*
Un cop seguida la vall de Barravés, tornem enrere per enfilar la vall de Boí.
En temps de la vellúria, aquesta vall era farcida de nius d’encantàries. Encara avui, els més vells recorden els indrets on habitaven aquestes misterioses dones. A Taüll vivien en casetes a la Ribera, vora el camí dels Port de Rus; a Barruera s’amagaven en una cova de la Roca de la Carrera i més d’un cop havien estat descobertes vora el riu, pel camí de les Fonts; les encantàries de Coll anaven a rentar la roba al Barranc d’Escorts i s’amagaven al Forat de la Grallera…
En fi, les encantàries de Durro vivien en un forat a tocar del poble i anaven sovint a rentar al barranc. Una nit, un home de Pena, una casa dels caps del poble molt aprop del barranc, els va robar una tovalla. Mentre estirava la peça, l’encantària li va dir:
.
Tira que tiraràs,
si te l’emportes,
ni ric ni pobre seràs.
.
I així va ser, perquè aquesta casa s’ha conservat sempre igual.
*
A casa Pepe, aquesta situada al centre del poble, també en va passar una que fa posar la pell de gallina. Resulta que la jove es va morir de part, deixant el nounat i dues criatures més de pocs anys. Doncs bé, la dona tornava de l’altre món, dos cops al dia, per criar-se el nadó i cuidar-se la canalla. Quan el viudo tornava del tros, trobava les filles tipes, netes i pentinades, com si hagués tingut una dona a casa. Les misterioses visites de la difunta es van perllongar durant un any sencer. Llavors, quan la més xica ja començava a caminar, la mare va desaparèixer per sempre.
*
Conten també que a cal Soler es van emportar la pica de Sant Quirc cap al mallador per fer-la servir d’abeurador per a les bèsties. Aquella mateixa nit la pedra se’n tornà a la capella… I ja no parlem d’històries de bruixes, perquè llavors hauríem d’esmentar la major part de cases de Durro. Sort n’hi havia que sant Quirc i sa mare, santa Julita, vetllaven nit i dia des de la capella del serrat de davant del poble. Els més vells recorden haver sentit explicar que quan els primers pobladors de Durro van construir el poble al peu de la Mosquera -en aquella època una muntanya englevada i erma de vegetació-, el sant va fer créixer en un tres i no res tota mena d’arbres per aturar les esllavissades de neu.
*
Pep Coll
*
dins Viatge al Pirineu fantàstic
Columna eds., Barcelona, 1996.
*
