L’incendi del mar ( Agustí Bartra )

*
&

*
fotos miquel del turó.

Set i deu dies així navegà per les rutes del pèlag,

i al que feia divuit s’albiraven els puigs ombradissos…

Homer, a l’ Odissea.

I Ulisses, ‘jagut sobre els troncs del rai que es gronxava en les ones,

sentia la vela ben viva encara de llum i de vent,

malgrat que la nit aviava al cel sos primers falcons d’ombra.

I els astres vingueren, més tard, les Plèiades, l’Óssa, Orió,

en roda sabuda, i del mar eixí, solitària, la Lluna.

Eixí lentament pel cantó d’Eea el vermell pleniluni,

i Ulisses de cara a l’airina lleu que bufava de l’est,

movia amb mà fluixa el timó, sotjant la gran aigua tranquil·la,

la mar, paridora immortal de déus en els auris sorrals,

i el son no venia a aclucar sos ulls resplendents d’estelada.

De nou va posar-se a entonar son himne a la terra inefable

Ulisses, un dolç rondineig d’antuvi, i després, ja donant-s’hi,

un cant de puixances que l’eco duia, saltant, cel amunt,

com l’àgil heroi s’abalança, sol, brandejant la bandera

on lluu l’esperança de tots. Car sempre que el fill de Laertes

seguia els camins perdedors de la mar on només el vent llaura,

Demèter, omplint-li d’enyor el cor, decantava una minva

suau en son ànim estrenu, i tot, en atzar de tempesta

o en clara bonança joiosa, el sol, l’ona esquerpa i la mansa,

el cel, els efímers titans dels núvols que el vent esquartera,

les trombes que s’alcen xiulant, la ira dels foscos confins,

lloava el retorn vers el regne estable dels rius i dels arbres.

Digué la cançó. I un estel fugaç signà amb llum sa caiguda,

la vela, arrapada a l’immòbil pal, defallia en silenci

i, sòpit, Ulisses mirava l’era infinita del mar

amb ulls envaïts per l’eixarm d’un somni imprevist que el vencia…

Veié tot el mar convertit en messes d’espigues movents,

en blats de claror on revivia el ritme evitern de les ones,

i blancs alcions que, en esbarts, xisclaven pel cel sa llegenda,

i déus oblidats que estrafeien, rígids, un gest d’espantall.

Va veure acostar-se a les altes messes les noies marines,

que amb falçs de corall i blavisses dalles la sega emprenien,

seguides de colles de vents terrals que lligaven les garbes,

i estesa damunt les espigues, ran del brillant horitzó,

mesclada amb les ombres de dos dofins, l’ombra d’or d’Amfitrite.

De sobte, un vencill s’afluixà: del sí d’una garba acimada

saltà la centella on dormia l’hidra vivaç del solstici.

Un floc de fum gris dispersà l’estol d’alcions d’ala llarga,

el foc s’aixecà bruscament i, presa de por d’ell mateix,

obrí cent braços de flama a l’aire que l’engegantia,

al vent que ja en feia un genet veloç coronat de guspires.

Talment de talaia a talaia vola el perill o la joia

que els guaites obscurs i amatents encenen en llurs alimares,

així, de garbera a garbera, el foc, exaltant-se en amplada,

entrà dins les meses… I el mar cremà. Les espigues innúmeres

seguiren pujant dels avencs marins on els sols estimbats

lligaren aurores als foscos peus d’arxipèlags marmoris.

El foc ivarçós s’aturà tot d’una i, alçant el seu arc

vermell, engegà una sageta al flanc resplendent de l’espai:

aus negres caigueren d’un cel on l’eco dels mites llanguia,

i enllà de la terra adormida els cims s’arrencaren llurs ombres.

Cabdill i pastor del seu odi, el foc galopà, furient,

davant tots els monstres esvelts sorgits de l’orgull de sa sang,

i foll de distància i de vent, cap alt i brandant llança i fona,

sotjà la resplendor de sa glòria errant en el cel aterrit.

El mar s’expandí sobre el jaç ardent de sa fúria més pura,

tot ell esperit i fulgència, flama vivent de sa mort.

I Escil·la, eixint de sa cova, entrà dins la mar arborada

i, enmig de l’incendi, agafant-se els rèptils del cap amb les mans,

restà il·luminada d’horror al caire del vòrtex, Caribdis,

el bes monstruós que rampava vers els seus pits calcinats.

I dins la victòria del foc s’alçà el gran sanglot de les illes!

Ulisses anava, en la llei del somni, solcant el salobre,

natal en la seva tristesa, gràvid d’exili el seu cor,

i nu, molt més ara, pel sol salvat de les sangs més antigues,

pel vent germinal que enlairava l’ona florent en sos ulls.

No lluny, promontori i aurora. Alçà lentament son llarg rem,

mirant l’escomesa d’atzar del dia encerclar els cims nevats

-més certs, des del mar, en llur vetlla diürna, que els astres gronxívols-

des d’on, en tumult fluvial, el Déu davalla rient,

bufant per les valls, amb joiosos corns, son desig ja sense ombres…

I un braç emergí de les aigües, blanc, responent a la crida

dels cims i dels corns amb un gest de llum que la mà -bategant

lligam entre el cos invisible encara i el clam insistent-

trenava amb blavor d’airecel. Un tors triomfal de bellesa

brillà a flor d’onada. Batut pel lli espurnejant dels cabells,

feliç al final del seu vol profund, de sa verda naixença,

el cos de la Dea flotà uns instants en l’escuma lustral

del mar rediviu on el sol obria un camí vers la terra.

Eixint, la Deesa es dreçà -oh Viva en el súbit espai

sonor que, en el risc vertical del dia, li dava una altra ànima,

oh tèbia per l’iris que el seu zenit madurava en son ventre!-

i, sense memòria de foc, de cara a l’ocell del seu crit,

va córrer, dansant, vers el Déu florit que esperava a la riba….

I Ulisses, retent el seu rem daurat als clars dels cims que es bressaven

seguint el panteix amorós del mar, aclucà les parpelles.

Dins d’ell, el gran ritme escandia: “sempre caiguda i naixença,

el bes esquinçant la tenebra, l’ala en el somni del vent…

Oh sempre el retorn en la mort! Oh sempre arribada i adéu!

I sempre la vida de nou, la ràfega eterna del pol.len

brillant als genolls de la Terra. Sempre les marxes unànimes,

i els canvis secrets, i l’espurna d’or que desferma els estius…

El dolor de la Terra esdevé, pujant, la rialla del Cel,

i el plor que davalla del Cel corona les noces divines del Mar i la Terra…”

Agustí Bartra

…………………………………….

Prefaci a “Odisseu”

Durant anys, l’Odissea fou per a mi un poema no necessari. El vaig llegir en la meva adolescència, perquè calia conèixer Homer, però no hi vaig tornar fins molt més endavant en la vida. En l’endemig, Homer m’infonia un cert respecte distant i massiu, m’era aliè. Quan hi vaig fer acostament de nou, a Mèxic, no puc pas dir que el poema homèric m’agafés com un arravatament fulgurant: se’m donà, aquesta vegada, d’una manera tant senzilla i profunda a l’hora, tan sense sorpresa, que fou com el retrobament de quelcom que havia tingut sense saber-ho. En un mot, em vaig adonar que jo sempre havia viscut en la llum d’Homer i, també, que Ulisses havia deixat d’ésser per a mi una mena d’aventurer entre una guerra i un retorn que ell mateix, Ulisses, semblava complaure’s a fer no massa pressós. L’heroi d´Homer, tan fèrtil en ginys, em guanyà, m’imposà la seva vigència immortal, quan vaig compendre que la meva vida, com a ell el seu destí, m’havia convertit en un esclau de la tornada. Aleshores, la seva figura se’m féu gegantinament interior, lluminosament accessible.

En Ulisses el fat, la lluita contra homes, monstres i elements, les seves pròpies passions, el seu periple atzarós, no són altra cosa que fites que marquen una espera en la qual, a fi de comptes, no s’adormí. Ell sabia -i mai no ha estat sol en això- que no desistir del retorn era crear-lo. Tornar a Itaca, sí, però a condició que els Pretendents poguessin ésser foratgitats del terrer. Calia, doncs, fer-se amb una força i il·luminar un nom, arribar a la integració total de la seva puixança. Però si el mite d’Ulisses ha perllongat fins els nostres dies la seva humanitat transcendent no és perquè fos un estrenu, sinó perquè aconseguí ésser ensems acció i testimoni. Si en ell no hi ha divisió tràgica és perquè sap que els Déus i el seu destí estan d’acord. Posseït d’aquesta seguretat, es podrà meravellar sovint, però no serà mai sorprès, i acceptarà les resistències com un mitjà necessari per a acréixer-se.

Sentint-lo contar -i no s’aturà mai enlloc que, a la primera avinentesa, no sabés fer-se escoltar-, hom s’adona que Ulisses fou un gran testimoni d’ell mateix, i dels altres, quan s’ho valien. I com que l’espectador profund que sempre viatjà amb ell no podia ésser enganyat, l’acció calia que fos meravellosa. La seva llegenda el precedia, però quan ell arribava tothom sentia que es feia veritat, sense minvar. Per això hi ha una cosa que ens sembla impossible en ell: que no fos realment allò que digué que era. Més que no pas Atenea, fou aquesta absoluta autenticitat allò que ens el salvà, i que ens el fa sentir etern com la seva mar nostra.

Les narracions que componen aquest llibre han estat tractades amb una llibertat que seria excessiva si m´hagués guiat una intenció de paràfrasi o d’adaptació. Però no és aquest el cas. Per rar que pugui semblar, aquest llibre ha estat escrit gairebé sense pensar en Homer. A la meva limitada mesura, volia, de primer, contar-me diferentment algunes figures i temes que m’abellien més que els altres de l’obra immortal. Però aviat vaig adonar-me, astorat, que l’única cosa que veritablement podia fer era donar pàtria en mi a unes possessions i presències que m’arribaven l’una darrera l’altra, inevitablement. Així, allò que jo havia cregut circumscrit a un pur exercici -i ofici- de fantasia se’m feia espiritualment vital.

No pensava en Homer, he dit, però Homer, tanmateix, hi era. I aquesta funció d’ésser-hi se’m manifestava més en la viva consciència que no el podia trair de cap de les maneres, que no pas en la suggestió de les seves figures divinament enmotllades, en el seu perfer mediterrani, en l’arengament de la seva poesia torrencial. No es tractava de vinclar-lo -qui podria fer-ho!-, ans de crear unes altres certeses. En una paraula, el mite homèric m’interessava quan el sentia desvetllar en mi unes vivències adormides que, inefablement, es construïen la seva peculiar visió i expressió. Per altra banda, si el símbol d’Ulisses, el gran errant del nostre mar, em resultava d’una tan apropada validesa era perquè l’identificar-m’hi humanament tenia una essencialitat dramàtica que em confirmava. I fins hi havia paral·lelismes externs colpidors. Només n’esmentaré un: que els deu anys errants d’Ulisses, acabada la seva guerra, coincidien, gairebé dia per dia, amb els meus deu anys d’exili roder.

Més d’una vegada, en el transcurs dels mesos esmerçats en la composició d’aquest llibre, m’he preguntat si valia la pena de donar una nova versió d’Ulisses, per personal, per meva que fos. Però dessota de tots els dubtes que pogués tenir, sentia en mi una certesa que no es vinclava i uns estímuls que no s’estroncaven. Jo sabia que l’obra se m’havia fet inevitable, i que allò que la faria perdonar o estimar era, alta o baixa, la meva mesura mediterrània, aquella part de la gran herència antiga que m’havia pertocat per ésser jo qui era, per haver nascut i viscut en aquell país que és la meva pàtria. D’aquesta herència, allò que m’interessava més era traslladar a un pla comunicatiu les meves sorpreses meravellades, és a dir, contar allò que jo no sabia que sabés.

Dit això, doncs, hom comprendrà que l’ombra d’Homer, en la meva llibertat, m’hagi estat lleugera…

***

Agustí Bartra ( 1951. )

dins Odisseu (I). Les rutes infinites.

El Observador - Eds. 62. Barcelona, 1991.