Les Sirenes (Agustí Bartra ).

Arribaràs de primer a les Sirenes, que encisen

tots els humans, quisvulla que siguin que arriben a elles.

Homer, a l’Odissea.

Nu estava Ulisses davant la mar.

Al trencall de l’aigua, la sorra brillava com una estesa de blat. El sol acabava de sortir i, per damunt del seu disc, mar endins, volava una gavina. Des de la costa, semblava no moure’s, talment com si dues mans invisibles la tinguessin agafada per cadascuna de les puntes de les ales obertes. L’aigua, adés d’una coloració d’heura, anava cobrant transparències irisades al mig de la cala i s’entreviava de lluïssors olioses sota el rocam, on es gronxava feixugament, sense arribar a escalaixar-se. Tan tranquil·la era la mar, que el lleu moviment de l’oneig moria a la platja sense deixar escuma: només un replec tremolós, una fímbria cristal·lina de llum fosa. El sol era un grapat d’algues roges.

Nu estava Ulisses davant la mar. I immòbil. Darrera d’ell, un xic agairellada cap a l’esquerra, la seva ombra s’estenia com eixida dels seus talons. Era la primera ombra d’Ulisses aquell dia, i només duraria fins que ell entrés a l’aigua, d’un moment a l’altre, car el sol ja havia sortit. L’ombra havia començat així que Ulisses, deixant enrera l’esclarissada pineda, havia emprès la davallada cap a la mar, seguint un estret camí flanquejat de roques i atzavares, a la indecisa claror de l’alba. Tènue i nuvolar al principi, gairebé sense contorns, l’ombra l’havia anat seguint, imitant la seva marxa i cadascun dels seus gestos, com un acostament a l’autèntica ombra que vindria després que s’hagués llevat el vestit i el seu cos resplendís a la besada del sol.

Alt i clar - rialla o veu ocellívola -, en l’aire esclafí un curt aliret. L’ombra es mogué tota: la testa i el pit voltaren amb un lleu balanceig, un braç s’alçà i tornà a caure, la cama dreta passà a l’esquerra i l’esquerra a la dreta… L’ombra no havia cambiat de forma, però ara no eixia dels talons, sinó de la punta dels dits dels peus. L’aliret no es repetí, i Ulisses tornà a girar-se de cara al mar.

Ulisses sentia la mar amb tot el seu cos i respirava àvidament, com si respirés la mar, no l’aire. Féu algunes passes, i s’aturà quan els seus peus tocaren sorra humida. La gavina ja no es veia. La seva mirada s’encantà uns moments en la gloriosa blavor de l’airecel. El mar, el cel i la terra semblaven ungir-lo amb un mateix silenci de pau. La seva ànima era presa d’una tal beatitud radiosa i tranquil·la que, somrient, aclucà els ulls. En tornar-los a obrir, pensà que seria bell, un dia, en plena vellesa ufanosa, morir ran d’una mar com la que li era dat de veure aquell matí. Li havien predit, o ho havia somniat, que un dia un vianant toparia amb ell i li diria que al muscle hi duia una pala de batre en lloc d’un rem amanós, i que ell, en oir-ho, i comprenent, plantaria en terra el rem i esperaria que la mort li vingués del salobre. Quan el curullament dels seus dies es complís, què més podria desitjar sinó morir en terra, prop del rem i voltat de la seva gent feliç! Sí, morir no era altra cosa que plantar el rem i anar-se’n. Una cosa ben senzilla, tanmateix. Ell se n’aniria, però el seu rem restaria clavat per sempre al cim dels records del seu poble…

De primer fou una brusca sensació com de grillons freds als turmells i, després, esbandint-li el somnieig, una ramificada esgarrifança arreu del cos. Acalà l’esguard: l’aigua cobria els seus peus. Lentament, com si el sirguessin des de dins del mar, Ulisses avançà. La seva ombra, durant uns moments, quedà seccionada en dues parts: la de dalt del cos - testa i pit - queia damunt de la sorra, fora de l’aigua, com un bust tombat del seu pedestal, mentre l’altra, dins del jaç, sorrenc, tremolava clivellada de cicatrius daurades. L’aigua ja li arribava fins a mitja cama. De les canyelles que la fendien s’afinaven cap endarrera dos solcs argentats; entorn de la sura, llisa, sense apilotaments de músculs, s’arraïmaven bromalls d’escuma. La resistència del volum de l’aigua, en arribar-li aquesta als genolls, augmentà sensiblement. Ulisses apitrà, gronxant la cintura. El fred li palmellà les vigoroses cuixes cobertes d’un pèl negre i curt.

-Oriala!

Darrera del crit esbategà un dring de rialla. Ulisses es deturà. La veu, prima i clara, semblava haver eixit de dalt dels penyals que s’alçaven a la dreta de la cala.

-Élia!

La segona veu, clara i prima també, havia llançat el mot sol, sense rialla seguidora. Amatent, l’eco el tomà i, com un infant llença una poma que ha abastat verda, el disparà contra el mateix lloc d’on havia vingut.

Ulisses seguí endavant. Dins de l’aigua, damunt del fons de sorra fina, la seva ombra s’arrossegà, convertida en un manyoc, mentre l’aigua fou soma. De les roques de l’esquerra s’aixecà, xisclant, un esbart de gavines. Ulisses sentia l’aigua damunt de les cuixes com un pessigolleig d’aranya de vidre. De tant en tant, quan l’oneig el feia campanejar, recobrava l’equilibri d’una estrebada cap endavant. Les gavines havien deixat de xisclar i volaven baixes, en roda, per damunt de la cala. Enllà de la mar, una tènue calima entelava la blavor. Ulisses s’havia oblidat dels dos crits d’adès. L’aigua li envaí la part alta de les cuixes, cobrí el sexe, somovent-lo, i xarbotà en l’enclotament flonjo del ventre. Punyit per la fredor, es vinclà i, sense deturar-se, es maurà els flancs amb el palmell. Li agradava tocar-se els flancs, la part flexible entre l’acabament de les costelles i els malucs. Allà dins naixia la força que omplia el seu pit, li enduria els músculs i canviava el ritme de la respiració. Una força que no esclatava, sinó que ascendia com una saba espessa i inundava tot el seu cos bell, fort i harmoniós, d’una harmonia una mica feixuga.

Quan l’aigua li arribà ran de gola, Ulisses sentí la veu de la primera noia cantant dalt dels penyals:

Oh vine, tu que te’n vas

per la mar sense vedrunes!

Damunt mon cos trobaràs

una naixença de llunes.

Després d’un curt silenci, l’altra veu seguí:

L’ampla pau de l’esperit

si vinguessis jo et daria.

Per a tu l’eterna nit

cantaria en l’etern dia…

Cara enlaire, deixant flotar el seu cos al grat de les ones, Ulisses escoltava, i somreia. La música de la cançó sonava a les seves oïdes amb una dolcesa lànguida i capitosa. Gronxat per la cançó i per la mar, s’anava apoderant d’ell un inefable deliqui, un condormiment que feia oscil·lar els seus sentits i els seus pensaments entre la realitat i el somni. Que pura era la blavor del cel vers el qual pujava la seva mirada! El seu cos i el seu esperit s’havien fos dins un mateix encanteri. Ja no hi havia cel i mirada, sinó una sola consciència celeste; ja no hi havia mar i cos, sinó un corpori bategar oceànic…

Oh vine, tu que te’n vas…

La música entrava en ell com una sentor matinal. Anar-se’n? Cap a on? No hi havia a on. Tot girava en la Gran Roda, i el ritme era el de la cançó que baixava dels penyals.

…cantaria en l’etern dia…

Deixondint-se tot d’una, Ulisses es submergí i nedà cap al niell proper. Pujà cap a la superfície tocant la paret de roca amb les mans; en arribar a flor d’aigua, s’omplí els pulmons d’aire i es cabussà de nou. L’aigua era tant transparent que l’ombra d’ell es projectava al fons: una ombra d’au amb les ales esteses. Ulisses nedava - volava - cap a la seva pròpia ombra. Tocà el fons amb els peus i s’arrapà a una aresta, ben oberts els ulls i aguantant-se l’alè. De sobte, talment un llampec blanc, el cos

d’Oriala passà; un instant després, gairebé encalçant-la, passà el d’Élia, afuat, descrivint una ampla corba. Oriala tornà: amb els braços encastats al cos, baixà verticalment fins a posar-se davant d’Ulisses. La seva rossa cabellera, que en el descens se li havia posat tesa, s’esparpallà damunt els seus muscles. Fent dos ràpids giravolts, s’acostà tant a Ulisses que les seves sines gairebé el tocaven. Ulisses li mirà els ulls: sense esguard. I la boca: movia els llavis com si no hagués deixat de cantar. I el cos: alt i ample, d’una blancor resplendent jaspiada de trèmuls reflexos grocs… Afuant-se cap enlaire, Oriala fugí. Però Élia ja baixava, fendint la glauca claror submarina amb el seu bru cos núbil, tibant com un arc. Una garlanda de bombolles la seguia. Tocà de mans a la sorra, s’empentà cap enrera, encongí les cames fins a l’altura del mentó i, subjectant-se-les amb els braços, girà cabdellada sobre ella mateixa. Girà una vegada i una altra, i a la tercera s’obrí bruscament, com una flor de quatre pètals. Una sòlida mà d’aigua i sol li esbadià la cabellera, tornassolà el seu rostre, que tenia una fixesa de màscara, i deixà una arborescència purpúria damunt el seu ventre. Élia es movia devers Ulisses amb una lentitud somnambúlica, tocant el fons amb la punta dels peus. En arribar ran de l’ombra d’ell, s’agenollà i inclinà el bust. Començava a redreçar-lo, quan Oriala, passant rabent, l’agafà per la cabellera i se l’endugué amunt. Tornaren juntes, donant-se les mans. Després, soles. Altra vegada juntes. Passaven i tornaven a passar, acostant-se a Ulisses, fugint, bracejant, pernejant en un vertigen en què visió i moviment es fonien. Un braç serpentejava travessant una cabellera, un tors es revinclava, una mà brillava com un pàmpol de marbre, Oriala queia de dalt com una àmfora plena, Élia es movia a baix com si esquincés un vel, una sageta de llum vibrava en un flanc…
*

I Ulisses mirà fins que una bena vermella li tapà els ulls i la sang li zumzejà dolorosament a les oïdes. Llançant la darrera glopada d’aire, començà a ascendir.

Dempeus dalt del niell, Ulisses contemplava el mar. Élia i Oriala havien reprès la cançó, però ell, absort, no la sentia. Ulisses mirava el seu mar, que en aquella hora tenia el color del trèvol…

Agustí Bartra

dins: Odisseu (I). Les rutes infinites.

Eds. 62. Barcelona, 1991.

fotos de www.spectacle-aquarelle.ch/iweb/EnBref/Sirenes.html