Vall de Castanesa: moros i encantàries ( Pep Coll ).
*
*
*
*
El poble de Castanesa va ser fundat pels moros. El nom ve de “casta negra”, i vol dir precisament això, raça de gent de pell fosca.
N’hi ha d’altres que opinen que els fundadors del poble no eren moros sinó gitanos, o potser fins i tot negres.
En tot cas, aquests primers habitants vivien al peu del barranc, bastant més avall del poble actual, en coves excavades a la roca del congost de Siscarri.
Fins fa poc encara aguantava dret el pont de pedra, pel qual passaven d’un cantó a l’altre. Les darreres riuades se’l van emportar.
.
En aquella època llunyana, les muntanyes del capdamunt de la vall, avui englevades de pastura bona part de l’any, eren llavors cobertes de boscúries, tant al costat obac com al solà.
Els boscos servien d’amagatall als moros, els quals s’hi emboscaven tan aviat com eren atacats pels cristians.
Per fer-los desaparèixer d’una vegada, van calar foc al bosc, el qual en pocs dies quedà socarrat de cap a cap.
Per això, encara avui, aquestes muntanyes són tan pelades d’arbres.
.
Una mica més avall del congost de Siscarri, prop del barranc que baixa de Castanesa, hi ha el prat de Francés, amb les roques de les Encantàries en un costat.
Cada any, la nit de sant Joan aquestes misterioses dones sortien a estendre la bugada per aquelles canteres.
A Castanesa sabien que aquella roba era un tresor i més d’una vegada algú havia provat de prendre’ls una peça. En pic s’hi atansava, però, era descobert per les encantàries, les quals en un tancar i obrir d’ulls, plegaven la bugada i es feien fonedisses.
.
Fa molts anys, un hereu de casa Francés muntà aquella nit el seu cavall i galopà com un llamp cap al seu prat.
Quan les dones se’n van taleiar ja era massa tard.
De cavall estant, el xicot estirà unes estovalles i se les emportà.
Una encantària li va dir:
.
Franceset, Franceset;
pobre mai més no en seràs,
riquet sí que te´n faràs,
pro amb caldo de gallina no moriràs!
.
D’aquesta feta casa Francés es convertí en una de les millors de Castanesa.
De tant en tant, rentaven les estovalles i les estenien al sol en un balcó obert al capdamunt d’una torre de la casa.
Eren tan llargues que els cornals que penjaven, gairebé arribaven a l’empedrat del carrer.
Tothom quedava bocabadat de tan ben brodades que eren: l’encantària que les havia brodat devia tenir unes mans de plata.
De totes formes, l’hereu de Francés, tal com havia amenaçat l’encantària, va morir de forma tràgica.
Una vegada, tornant de la fira, quan travessava a gual un barranc, va baixar una rubinada i se’l va emportar aigües avall.
*
Pep Coll
*
dins: “Viatge al Pirineu fantàstic”
Columna. Barcelona, 1996.
*
*
mundomagico dijo
Ei! Avui la imatge de la fadeta molt bonica, encara que potser m'agraden més les fotografies de les teves muntanyes ;-) tenen un encant màgic i especial.
Saps? aquest escrit m'ha fet recordar a la meva àvia, era d'Alcoi...
Petonets,
Sònia
5 Julio 2007 | 07:13 PM