La Roca Plana dels Llamps ( Apel.les Mestres ).
*
*
foto de muntanyenc.
*
Quan la tempestat
esclata en la serra
i zigzaguejant
el llamp s’hi rabeja,
la roca dels Llamps
sembla fer-se seva.
.
Cada llamp que hi cau
bramula amb supèrbia:
.
“Jo sóc foc del cel,
tu llamp de la terra;
jo sóc el roent,
tu la cosa freda.
.
Jo t’he de engrunar
si no puc encendre’t;
jo t’he de fer pols
si no et puc fer cendra.”
.
I rabiosament
damunt d’ella es llança,
però llisca i mor
al peu de la Pedra.
.
Mes la Pedra dorm,
i quan la tempesta
s’allunya udolant
i el cel s’asserena,
la roca dels Llamps
suaument se desperta
i exclama per si:
.
“Quin bon dormir feia!.
Sentia un escalf
d’una gran dolcesa…
com si algú em besés
amb besades tendres!”
*
Apel·les Mestres.
*
alacant dijo
Hola, molt bonica la poessia. Bueno, para no escribir barbaridades, mejor escribo así: es muy tierna, me ha gustado.
9 Junio 2007 | 03:10 PM