La fada Morgana ( Francesc Carreres i Candi ).

*

*
imatge de Altariel.

La mitología cèltica ens ha llegat Morgana, o Morga, la més poderosa de nou germanes fades que habitaven una illa venturosa del Sena.

Entre les follies que s’inventaven els pobles per a divertir-se en les festes del seu patró, figurava prou vegades la fada Morgana.

Així, una crida per tal motiu feta a Igualada l’any 1394, donava compte “d’un jove pelegrí el qual venint del Sant Sepulcre, és estat, per encantament de la fada Morgana, en la vall del Fals-engany per molt temps pres, detingut i aturat…”

Morgana podia congriar i deturar les tempestes, prendre totes les formes, guarir malalties, passar ràpidament d’un lloc a l’altre. Ella solia recollir cavallers esforçats ferits en les batalles, i els hostatjava a l’illa de la Felicitat. Però també s’enamorava algunes vegades. Quina mala ventura, en tal cas, per al guerrer!

Morgana, cansada de la brumosa illa septentrional, davallà a regions més serenes i passà a la mar llatina. Reggio i Mesina pogueren apreciar sovint la seva arribada, amb aparicions extraordinàries al firmament.

De les platges de Nàpols a les de Sicília, i de les de Mallorca a les de Catalunya, la fada anava i venia i es complaïa a residir on més era del seu grat.

Els llocs que habitava usualment s’assenyalaven per una extremada atracció que exercien al qui s’hi encertava a passar. Era especial l’encís dels arbres de fruites desconegudes, flors de mil colors i perfums, i voleiaven papallones i refilaven cants d’amor rossinyols i ocells senzills que volaven i es reflectien en les remoroses vies d’aigua i en estanys, invisibles per llur extremada transparència.

On major magnificència hi havia, en tant que sobrepassava tot allò que la imaginació pogués idear, era en els albergs subterranis de la fada obrats en l’interior de pregons gorgs, de negres cavernes o d’insondables avencs. Els pocs que n’havien tornat en contaven meravelles. La general opinió suposava que aquells pocs mai no esdevenien desventurats.

A despit dels seus atractius, la vall de Montserrat, on Morgana tenia una de les seves joioses residències, solia anomenar-se Vall-mal. El poble donava a entendre, amb un nom tan malestruc, el pessimisme que l’envoltava. Vincular la idea del mal en una vall tan bella i escaient!

I així fou, puix que grans llàgrimes costà l’atreviment o tafaneria de molts.

Un formós viarany emmenava a l’encisador jardí. Quan estava tancat amb finíssima cinta verda, malaventurat qui s’hi endinsava, puix que ja mai més no sortia dels encantats albergs subterranis, ni tornava a fer la seva voluntat.

La fada Morgana preocupà granment les generacions medievals, en parlar d’ella, del segle XII al XV. Les bruixes tingueren cura d’allunyar-la amb llurs pèssimes arts i el favor obtingut de la gent maligna, durant els segles XVI i XVII.

***

El dilluns primer de setembre de 1269 es nota extraordinari moviment al castell de la Guàrdia de Montserrat. Corns sonen per les muralles, repiquen les campanes en les esglesietes de les valls, i al cim de la torre sobirana onegen draps blancs, mentre una comitiva de guerrers davalla per la sobtada costa.

En deixar enrera el coll de la Massana i entrar-se’n al camí de Santa Maria del Bruc, es tomben per darrera vegada a contestar les demostracions d’afecte que els adrecen del castell…

El castell de la Guàrdia de Montserrat recobra l’alegria d’altres temps. Mes si bé tota la família torna a trobar-se aplegada en aquella llar, una ombra de tristor no deixa a Ramon, el qual no es pot aconsolar d’haver-li escapat altre pleniluni en el viatge de retorn sense consultar amb la fada terrible.

Devorat per la impaciència, en el primer pleniluni que s’atansà volgué provar fortuna per cercar Morgana en la propera Vall-mal.

A la posta de sol, Ramon pren el seu cavall i, per dessota la roca Foradada, remunta el coll de Porc i puja dalt la serra.

Era una nit deliciosa.

Les estrelles projectaven la seva llum ideal, claror que augmentava a mesura que Ramon davallava pel vessant contrari de Montserrat i tenia més a prop la malastruga vall.

De sobte se li apareix aquesta amb tota la seva formosor de prats, aigües i flors, esplèndidament brillants. La llum de les estrelles esdevé enlluernadora.

-“Ja estic a la porta de la Vall-mal. Quanta bellesa!

Tot es veu com a ple dia;

fins aquesta petita cinta verda que hi ha posada al camí de part a part, tot i ésser tan estreta es nota clarament!

¿ Serà la cinteta amb la qual Morgana tanca el seu Palau quan no vol ésser molestada? Però, ca!

Si es volgués tancar trobaria altres procediments millors.

Què voleia ací al davant meu?

Ja ho veig: una formosa papallona que sembla dir-me que l’agafi; gairebé ni es mou i passa d’un cantó a l’altre d’aquestes flors del camí.

Quina formosor de colors! Ara dalt d’aquell roseret? Ací m’esperes?

Ja vinc, ja!…”

Així esgarriat el seu pensament, entra en l’encantadora vall, sense atendre més la cinteta verda, que cau als seus peus en passar.

Ja dins, Ramon avança pel caminet encatifat de blanques margaridoies, i s’entreté ensumant violetes i llessamins, d’una olor fortíssima.

La pintada papallona li voleia sempre.

-“Encara em segueixes? Bé, veig, doncs, que vols que t’agafi.”

La papallona es posa dalt un formós lliri que blanqueja amb força en la fosca verdor d’atapeït prat. Ramon dona un salt per atrapar-la abans no fugi, i s’enfonsa en les pregones aigües d’un gorg, que no altra cosa era la fosca entonació verda de vora el camí, que ell judicava catifa d’herba.

Inútilment esperaren al castell de la Guàrdia el retorn de Ramon.

No hi comparegué aquella setmana, ni aquell mes, ni aquell any.

Per uns pastors, saberen el camí que havia emprès la fatídica jornada de la seva desaparició. D’ací que tothom el suposà altra víctima de la fada Morgana.

Guillem de la Guàrdia consultà astròlegs i logrà obtenir només certitud que Morgana el guardava encantat a la Vall-mal i que no hi havia manera de trobar la fada propícia per desencantar-lo.

Prou tractà de visitar Morgana; mes sempre que pretengué entrar en el fatídic alberg, hi veié travessada la simbòlica cinteta verda.

Guillem consultà el gran Màgic Merlín, i arbitrà el seu potent concurs.

I també descoratjat de la consulta, retornà emmalaltit d’un tan llarg viatge;

Merlín li digué que sols de boca de Morgana podria sortir-ne el mitjà de veure lliurat Ramon, puix que, evidentment, ella no volia retornar-lo.

Per a un pare, quan es tracta de salvar un fill estimat, res no li és dificultós.

No es passà dia que Guillem no emprengués la ruta de la Vall-mal i no es passà vegada que no hi veiés travessada la senzilla cinta. I sempre repetia la ruta, i mai n’obtenia el resultat que ansiava.

Una de tantes nits que Guillem tornava contristat al seu castell, el cavall no volgué passar avant: un cos es veia estès en la boixeda. Descavalcà, hi corregué i trobà enfront seu un guerrer vestit de ferro, la respiració fatigosa del qual sentia a través de l’armadura. Procurà desfer-li les corretges que travaven d’una manera admirable totes les peces de la seva vestimenta de guerra, sense poder obtenir-ho, ni tan sols alçar-li la celada perquè respirés millor.

El guerrer no responia ni es movia. Segurament la vida se li escapava per instants.

Guillem, caritatiu, el prengué en braços com pogué i el transportà al seu cavall, on, amb gran feina, el lligà, i féu via cap al castell. Ell es posà a menar la bèstia per la brida.

Quan ja eren a la darrera costa, notà, amb sobressalt, que el cavall no duia la càrrega, i, més estrany encara, estaven al seu lloc les cordes que subjectaven el guerrer.

-“Si m’hagués caigut, hauria sentit la remor de tant de ferro

com hi havia en l’armadura “- pensava el senyor de la Guàrdia.

-“No pensis com t’ha fugit “- li digué una veu allí prop.

I a la seva esquerra certa ombra verda es destacava en la frondositat del bosc.

-“Qui sou vós? ”-

-“La qui tant cerqueu. No és possible deixar sense remuneració la vostra constància i la vostra caritat. Si voleu desencantar Ramon, porteu-me un guerrer valerós que ocupi el lloc on està, en els meus subterranis palaus: ell quedarà lliure i l’altre hi restarà perpètuament encarcarat. Home per home.” -

L’ombra desaparegué sense que Guillem li pogués fer objecció ni pregunta.

Prompte fou en la seva resolució. Tornà a muntar el seu corser, li mudà l’adreça, l’esperonà de valent, i pujà amb gran braó les costes montserratines envers la Vall-mal.

La cinteta verda, que hores avans tancava el camí, no hi era ni es veia per terra.

Deixà el cavall i entrà pel formós viarany de margaridoies, que parava enfront d’un estany invisible per la seva transparència.

La blancor del viarany blanquejaba la ribera oposada. Calia travessar-lo.

Guillem es llançà dins, i sense que l’aigua li passés dels genolls arribà a l’altre costat.

El viarany seguia entre flors i poncelles i acabava en el tallat de la muntanya.

Al fons, un avenc declarava grans clarors; s’oïen fines melodies i en pujaven oloroses flaires.

Indubtablement, allà era el palau de Morgana. Mes, com baixar-hi?

Guillem seguí l’avenc a dreta i esquerra, fins que les parets dretes de la serralada li assenyalaven el límit de la Vall.

D’enlloc no sortia camí. Com baixar a l’abisme?

Ben segur que tenia davant seu el sacrifici que se li reclamava; era allà on calia llançar-se el guerrer, a la voluntat de Morgana.

-“Calia premiar encara en tu, el sacrifici? - feu llavors la fada -.

“Ben merescut tens, En Guillem de la Guàrdia, per tots estils, el desencantament del teu fill Ramon. “