198? La gent silenciosa ( Ivan Illich )

El passat hivern, els visitants d’una ciutat alemanya varem ser testimonis d’un fet ben poc usual. En determinats moments concrets, la gent es reunia a cruïlles atestades de gent i restava en silenci.

Romanien muts enmig del fred, picant de peus de tant en tant, sense pronunciar un sol mot, sense respondre als vianants. Quan l’hora acabava, es dispersaven, encare en silenci.

Aquesta quieta gent s’esmerçava en no pertorbar el tràfic, ni dificultar el pas de les persones.

Vestien normalment. Usualment, duien un parell de petites pancartes que explicaven la seva presa de posició:

“Resto en silenci perquè no tinc res a dir sobre la destrucció nuclear”.

Em vaig afegir a un d’aquests grups silenciosos, i ben aviat em vaig adonar que la gent així de silenciosa pot constituïr una presència provocativa:

el silenci parla amb sonoritat irrefrenable.

La seva quietut és com un tro, comunicant d’un horror inexpresable.

Els alemanys estàn ben informats sobre els efectes de les maquinàries nuclears, però molts deixen de costat les consequències que amb seguretat sobrevindràn al desplegament dels artefactes nuclears. Alguns, honorables i religiosos, s’han reconciliat a si mateixos amb els riscos.

D’altres ( una minoria voluminosa i creixent ) s’oposen a nous armaments nuclears.

I força més que uns pocs s’han compromés amb el desarmament nuclear incondicional.

La gent silenciosa representa un desafiament tant pels “coloms” com pels “falcons”.

Aquells qui escullen de participar al ritual de les cantonades es comprometen amb el fet de no dir res, i no contestar a cap pregunta.

Un cop, un home irritat va persistir a sobre meu una mitja hora; n’estic segur que recolzava el desarmament unilateral tan sólidament com jo, però al seu entendre el silenci no era la manera més adient per a fer valer les nostres conviccions.

Jo no el podia respondre, llavors.

Puc oferir-vos quatre raons per la meva convicció de que a alguns de nosaltres ens cal exercitar el silenci no-violent, defensiu; encare que això pugui ferir o pertorbar als nostres amics.

primer,

crec que els joves alemanys tenen una especial relació amb les màquines genocides.

Les màquines genocides no són armes. Els artefactes nuclears no tenen cap similitud amb res que s’hagi fet en el passat. El genocidi, malgrat tot, no és gens nou; al llarg i al travès de la història els conqueridors han arrasat ciutats i erradicat poblacions senceres, però cometien el genocidi amb medis que també tenien usos normals - garrots, ganivets, foc…-

Eren objectes amb propòsits a l’hora pacífics i també letals.

I això no és així amb les bombes nuclears, doncs el seu propòsit únic és el genocidi.

Aquests instruments genocides, disenys inventats per destruir poblacions, van ser concebudes inicialment en despuntar el anys 40, just al moment que el president Roosevelt decideix ordenar la producció de la bomba atòmica. Simultàniament, Hitler inicia l’investigació de la seva bomba a Alemania, a l’hora que construïa camps d’extermini per a l’assesinat massiu de jueus, gitanos, homosexuals i d’altres grups considerats indignes de viure.La majoria d’alemanys relacionats amb els camps ja han mort, o són molt vells.Tot i això, molts joves alemanys nascuts després que els darrers camps de concentració, les darreres cambres de gas i els darrers crematoris massius fossin tancats o enrunats, senten malgrat tot una mena d’associació personal amb aquelles màquines genocides.

Aquests joves, perseguits per les imatges dels camps, experimenten un horror indefinible. Consideren tant innecessari com impossible determinar qualsevol raó lògica per la que ells es resistirien a la reconstrucció de qualsevol cosa semblant.

A l’Alemania nazi, els únics en argumentar en contra de la seva construcció i operació eren alguns alts funcionaris institucionals, que creien que el genocidi s’havia de postergar, o que calia consumar-lo amb altres mètodes més efectius i econòmics.

Avui, molts joves europeus refusen el comportament d’aquells funcionaris nazis.Reconeixen que les bombes atómiques no són armes sinó màquines genocides, i que la seva existència - i especialment el seu emplaçament en territori alemany - cal respondre-la sense malgastar ni tant sols una paraula.

segon,

coneixo a alguna gent que crida d’horror quan ja no pot controlar les seves emocions.

Res no hi ha d’errat quan hom actúa partint des d’un cor prudent en comptes que des d’una ment clara. Però, com a filòsof, bé sé també que hi ha raons imperatives per a refusar entrar en argumentacions directes sobre determinats tòpics. Els jueus i alguns cristians creuen que cal no pronunciar el nom de Déu. Els filòsofs moderns han descobert conceptes que proporcionen testimonis on aquells conceptes absurdament esdevenen. Màquina genocida és un d’aquests conceptes als que els lògics atribueixen un “status epistemològic extraordinari”. Puc parlar sobre la bomba atòmica només amb arguments que proven que és un aparell genocida. No obstant, i tot just això provat, ja no puc usar el concepte en una frase sense deshumanitzar la meva condició com a persona que parla. Ni tant sols pel gust de discutir puc entrar en una argumentació on l’amenaça de genocidi sigui considerada, ni tant sols de forma cautelosa.

tercer,

només puc cridar quan em trobo a gent que vol argumentar aquest assumpte, i paradoxalment, el crit és més proper al silenci que a la paraula.

Tant el crit com el silenci s’ubiquen fora del domini del llenguatge, tot i que aquestes formes d’expressió poden parlar més adeqüadament i fort que les paraules.

Encara més: el silenci, enmarcat pel crit d’horror, trascendeix el llenguatge.

Gent potser sense una llengua comuna que pot parlar amb una sola veu al seu crit silenciòs.

I més, encara: la oposició incondicional a l’existència d’aparells genocides tal i com s’expressa al compromís amb el silenci és radicalment democràtica.

Si jo afirmo que les bombes atòmiques no són armes sinó màquines genocides, i si com científic prosegueixo sostenint que la energia nuclear posa en perill inevitablement les generacions futures, el pes de la meva argumentació dependrà de la meva capacitat en un camp complexe, i la meva credibilitat de la meva posició social.

El debat públic, especialment a la societat d’avui dominada pels medis massius ( mass media ) , no pot deixar de ser jeràrquic.

Però això ja no és així per al silenci eloqüent i racionalment escollit.

El més inteligent expert i més experimentat pot fer ús del silenci com la seva darrera paraula. I tothom del món pot escollir la protesta silenciosa i la demostració d’un horror inexpressable com demostració i expressió de fe directa en la vida, i d’esperança pels seus fills.

I quart,

en manifestar-me a favor del silenci no intento desestimar el debat sensible sobre les raons per a romandre callat.

Adverteixo que el silenci amenaça amb introduïr la anarquia, i que els que resten silenciosos són ingobernables. Heus aquí perquè hi haurà intents per fer trencar el nostre silenci. Es reclamarà la nostra participació en taules de “discussió sobre la pau”.

Fins i tot pot ser una cacera de bruixes de la gent silenciosa.

Per tant, el dret a retirar-se silenciosament de l’argumentació, el dret a interrompre el debat si la dignitat dels participants es veu en perill, és quelcom a reclamar i a defensar.

Existeix, també, el dret a propagar un silenci horroritzat.

Ivan Illich.

a “Ecofilosofias”. Quaderns d’INTEGRAL, nº 3.

Barcelona, 1984.

traducció, miquel del turó.