El misteri dels falsos ulls ( Mario Satz ).
* *
*
Inachis io ( foto Simon Coombes ).
*
Les càlides i perfumades nits d’estiu solen dur, hora rera hora, centenars de papallones nocturnes o arnes ( heteròcers ).
Hom les anomena també “els llums”, i el seu vol pesant i divers és magnetitzat per qualsevol signe lluminós de vida.
Malgrat que en les papallones diürnes ( ropalòcers ) també hi trobem els falsos ulls
- ulls per espantar a d’altres ulls - és en les nocturnes, amb les seves ales borrudes amb abundància de grisos, ocres i negres, on millor es dibuixen els cercles de l’espant i la por, entretingudament estètics per a la nostra espècie, però que són “mal d’ull” per a d’altres, com els rapinyaires nocturns.
Què en diriem, nosaltres, si en anar a menjar-nos un pollastre aquest ens mirés, o simulés mirar-nos fixament?
L’ensurt potser seria tant gran que ens faria esdevenir de sobte vegetarians decidits, i això fins que trobessim ulls als enciams i a les pomes.
*
És el cas que els falsos ulls acompleixen la mateixa ambigua i estranya funció de tants i tants llaços vermells o dels cristalls blaus que a diferents països mediterranis protegeixen a infants i ancians de mirades indesitjables.
I qui no ha vist, també, l’omniscient Ull de Déu a qualsevol esglèsia tot guaitant-nos des de el sostre, o vigilant els fidels des de l’altar major!
Segur que tothom. Sens dubte, sempre és millor mirar que ésser mirat, espiar que ésser espiat, caçar que ésser caçat.
La natura podria haver escollit algun altre fragment corporal, un dit o una orella, un bec o una urpa simbòlics que, dibuixats sobre les ales de les papallones servissin com advertència per a ocells i rèptils sobre el perill que corren si son tocats, escoltats, picats i desgarrats.
I tot i això, el fals ull va sortir de l’ull, que en les papallones es composa d’omatidis o elements separats, de forma que la seva visió és tant o més caleidoscòpica que el bonic tatuatge dels seus cossos.
Diguem-ne que veuen prismàticament, en feixos sobreposats, però tenen en els seus ulls falsos la garantia de que un predador les confongui amb un competidor alerta, vigilant i atroç.
¿Com van arribar a la conclusió de que, a més de mimetitzar-se amb certes espècies de gust horrorós, també podien inventar gens dibuixants, gens experts en òptica i ensems en trampes?
¿Com van comprendre les papallones que res no aterroritza més a un enemic que enfrontar-lo amb uns ulls desmesuradament oberts?
Com finestres que són de l’ánima, els ulls mostren i demostren una fondària abismal i a l’hora estelar; fan sortir del més secret de nosaltres mateixos, del fons de ocells i insectes, la quinta essència de la vida; i reflexen el mòbil panorama de la volta zelest lluïnt com miralls, o voltant com planetes.
De tots els òrgans de que disposem, l’ull és el que més lluny arriba, el més il·lusori i el més atractiu. Potser sigui aquest el motiu pel qual els galls d’indi ( “pavo real” , guarnits d’or, verd i blau ) entre les aus, i la Inachis io ( “pavón diurno”, Nimfàlid ) entre les papallones diürnes ( i Saturnia pavonia
*
*
( Saturnia pavonia ( fotos de tpittaway.tripod ). )
*
entre les nocturnes ), adoptin falsos ulls tornassolats; aquí la forma circular, brillant i fixa, s’alça com un típic instrument de fascinació.
La idea té ganxo.
El cercle enclou, tanca i limita, de les figures geomètriques és la més redundant, fins el punt que es transforma metafòricament, en la parla coloquial, en viciós.
Però encare hi ha un detall més, i és el de la seva capacitat especular, devolutiva:
l’ull - i també el fals ull - mira a qui el mira, descobreix a qui el descobreix.
I com que encara conservem algun pudor en els nostres hàbits alimentaris, mengem sense fer gaire soroll o amb gestos discrets ( l’autor diu “bellas maneras” )
per què hom no observi ni descobreixi la barbarie inexorable d’una espècie devorant-ne a una altre.
*
En remarcar aquest fet singular, Elías Canetti deia:
“caldria que cadascun de nosaltres ens veiessim quan mengem, com a mínim un cop a la vida”.
*
Ambigua, la mirada atrau, paralitza o refusa.
Dilatats pels seus pigments i línies, els falsos ulls meravellen i espanten.
De l’ull de Ra al del Déu Totpoderós de les nostres catedrals, tant sols hi ha
un parpalleig dels nostres.
És potser aquest, el misteri?
*
Mario Satz,
*
a “El Arte de la Naturaleza”.
Integral monogràfic, nº 18.
OASIS S.L., Barcelona, 1988.
*
traducció, miquel del turó.
*
