Montsemar i les estrelles ( Arian Botey i Prat ).
*
*
D'alguna manera tots som com el cascavell, criatures dobles, amb una cuirassa que empresona un nucli íntim, sempre agitat i vivaç. I és el cas que, com el cascavell, allò millor de nosaltres es troba en el so que origina el nen interior quan fa un saltiró per alliberar-se i xoca amb les parets inexorables de la seva presó.
El dring alegre que cap a fora envia el cascavell, està fet per dins amb les queixes adolorides de la seva afectuosa pedreta.
*
Ortega y Gasset, a "Obras Completas", II, p. 293.
*
*
* * *
*Capitol 7.
*
Havia estat molta estona a terra, arrupida i cargolada sobre la seva nuesa damunt el mosaic fred de la cambra de bany. Aquells records que la maltractaven sense cap mena de pietat havien afluixat una mica la seva pressió i la Montse es va aixecar, amb el cos una mica adolorit per la postura i la humitat del terra. Es va tornar a mirar, tot esperant potser que el mirall li retornés la seva imatge alterada pel sofriment d'aquell record però es va poder veure bonica com abans. Li hauria agradat que tots aquells records que a vegades la sacsejaven apareguessin en el seu rostre, però semblava com si no hagués passat res, seguia bonica i serena, indiferent la seva aparença al caos intern que vivia.
Es va posar el barnús blanc i va anar a la seva cambra amb la intenció de vestir-se, però abans de fer-ho es va acostar al seu escriptori i va obrir un calaix. A la part més fonda hi tenia guardada una petita capsa embolicada amb un mocador de seda de color lila. Va obrir-la amb cura exquisida, poc a poc va anar separant la tela sedosa fins descobrir la capsa de cartró i després, com si d'una cerimònia religiosa o màgica es tractès, va destapar la capsa per extreure l'objecte que tenia al seu interior. Es tractava d'un mineral estrany, una espècie de quars que brillava gairebé com un diamant.
*
La pedra dels colors meravellosos. El guariment de tots els meus mals. El regal més preuat que tinc, i el més secret. Qui podria entendre que ara tu siguis per mi `més important que qualsevol altra cosa del món?
*
Li agradava posar la misteriosa pedra prop de la llum, però la de la petita làmpada de l'escriptori no era prou forta i aleshores el que feia era aprofitar algun dels raigs de sol que s'escolaven per la finestra mig tancada. Ajustava el finestró per deixar entrar tan sols un estret raig de sol que feia raure sobre la pedra i, amb la resta de la cambra a les fosques, podia veure com les parets i el sostre s'omplien de punts de llum de tots els colors. Si feia moure el tros de l'estrany mineral li semblava com si ella mateixa es trobés en mig d'un caleidoscopi que a ella li semblava prodigiós, tot i que si algú l'hagués pogut veure li hauria semblat com a mínim sorprenent. Ella, allerada en la soledat de la seva cambra de qualsevol tipus de mirada, es va lliurar a una lenta i cadenciosa dansa, tot jugant amb els punts que lluïen especialment brillants damunt del seu barnús blanc.
*
Danso en mig dels colors la dansa alegre del meu comiat... I després de la cremor vindrà la pau, pau de llàgrimes fresques mentre els ulls contemplen la pedra de colors meravellosos. Tu i jo juntes més que mai ens mirarem per sempre en la profunditat de tot l'espai... I al teu costat no hauré de témer fantasmes ni homes, i podré dormir sota les estrelles, prop del mar. Estic contenta amb la meva dolçordesmesuradament trista avui, perquè no és més que un aclaparador marriment per la gran derrota del que no sóc ni mai podré arribar a ser...
*
La dansa gairebé màgica es va perllongar uns minuts. Era una dansa sense músiques, silenciosa, amb l'únic brogit del fregadís dels peus descalços sobre el terra i la llunyana remor de la ràdio que sonava al baix de la casa. En una de les voltes la Montse es va acostar al seu cavallet de pintor on hi havia una de les seves obres, un paisatge nocturn que mostrava una clariana enmig d'un bosc, il·luminada per la lluna. Al seu bell mig havia una gran esfera de cristall que envoltava una casa que recordava a la seva. Prop de la casa hi havia la figura d'una noia de pell blava, nua i amb els braços oberts.
La Montse va veure com alguns dels punts de colors també es projectaven sobre la tela i li donaven un aspecte màgic, tant li va agradar que es va asseure al petit tamboret i va preparar-se per afegir aquells reflexos sobre la seva pintura, però no ho va fer.
*
*Capitol 8.
*
El meu cap encara no havia assimilat el que m'havia passat i estava allà, al safareig, mirant com una idiota la galleda amb la roba bruta. Qualsevol que em veiés diria que estava pensant en tot el que m'havia fet el Pere Lluís però en aquells moments el meu cap estava en blanc. No sé si era que no podia pensar o que no gosava fer-ho.
Aleshores una cosa extraordinària em va fer sortir del meu estat. De cop i volta, per damunt la cleda que tanca una mica l'eixida per la banda del darrera, vaig veure un rostre que em mirava somrient. Era una dona, amb la cara pintada com un espantall i coberta amb un estrepitós barret de tots els colors. Una dona que jo coneixia prou bé.
El meu primer gest, instintiu, va ser tractar de cobrir poc o molt la meva nuesa amb la brusa, però de seguida vaig entendre que amb aquella dona no calia aquesta precaució. Era ella, la fantasma, l'esperit màgic, el misteri. Era la Buba, la Boja del bosc, que em picava l'ullet somrient i alegre i amb un senyal em convidava a seguir-la...
Ho vaig fer sense dubtar ni un segon. Quan aquella dona va entendre que sí, que ja la seguia, va començar a caminar cap al bosc, molt ràpidament, gairebé corrents. Jo marxava al seu darrera, sense sentir cap vergonya d'anar vestida únicament amb la brusa descordada. No m'importava que em pogués veure algú ni tampoc sentia cap dolor al córrer descalça pels camins i també bosc a través. Sabia que la Buba em portava a veure a la meva amiga de les estrelles i res podria aturar-me, ni les punxades als peus, ni les esgarrinxades a les cames i al cos, ni la por que em pogués veure algú.
No n'hi havia prou amb córrer, em sembla que al final aquella dona i jo gairebé volàvem tot anant a l'encontre del meu ésser estimat.
La Buba va afluixar el ritme. Ens acostàvem a una clariana perduda entre mig de tants matolls que gairebé era impossible arribar-hi. Allà, al llindar del bosc, ens vam aturar, jo alenava fatigosament i ella semblava a punt de rebentar, però amb un gest de satisfacció em va assenyalar la clariana.
Al bell mig d'aquest espai sense arbres hi havia una gran bola de vidre, tan gran que podia encabir al seu interior una part del prat, alguns arbres i una caseta que s'assemblava a la meva. Si no hagués estat pels reflexos que la Lluna produïa en la bola de vidre, m'hauria semblat que aquella casa estava naturalment situada al mig de la clariana en comptes d'estar dins d'aquella immensa esfera transparent.
- Saga? - vaig preguntar a la Buba. Ella va assentir amb el cap i em va fer el gest de seguir-la. Una irresistible plètora de satisfacció m'envaïa. Heus aquí un altre miracle. Jo sentia que ara podia parlar amb naturalitat i em semblava que el meu cervell funcionava perfectament i era capaç d'assimilar qualsevol cosa amb rapidesa i precisió.
Vam córrer fins a la paret de vidre que tancava com una bombolla aquell tros de paisatge. Oh, Déu meu! Ella era allà, Saga era allà... i venia corrents cap a mi. Sense saber com em vaig trobar dins la gran bola de vidre i, embolcallada d'abraçades, vaig poder gaudir de la seva presència, del seu cos nu i perfecte, de la seva pell blava i fosca com el mar, dels seus immensos ulls que brillaven sota la claror incerta del pleniluni com fars poderosos i amics.
- Montserrat! Amiga meva!
Era Saga, la noia de les estrelles, la meva amiga de l'infinit, la que un instant abans d'abraçar-me ja m'estava consolant de totes les penúries d'un dia tan atziac i funest. I jo també l'abraçava, jo, la noia aturada i una mica ruca, estava mostrant a la meva Saga tot el meu amor i amistat, oberta i activa com mai havia aconseguit estar amb ningú.
- Avui...
- Sé tot el que ha passat avui, Montserrat meva, i entenc el que has patit. Però ara estem juntes i t'he preparat un regal que sense cap mena de dubte sé que t'agradarà.
- Un regal?
- Sí, un regal, avui, ara mateix: t'ensenyaré què són les estrelles.
- Les estrelles? Però...
- Sí. Fins i tot podràs tocar-les, en un viatge al que només tu hi ets convidada.
*
Saga i jo estàvem abraçades. Podia sentir el batec del seu cor a través de les nostres pells i no podia retenir les llàgrimes de felicitat; ella em besava arreu i jo em meravellava que fos capaç de tornar-li les besades.
Després em va explicar que aquella bola de vidre era una espècie de nau, que era rodona com escau a tots els cossos celestials, i que amb ella un dia podríem viatjar fins a Xam, el tercer planeta de la Beta de la constel·lació del Ca Major; el seu Món, que pels homes estava a dotze mil anys llum, i em va explicar què volia dir aquesta distància, i també que per a nosaltres l'espai i el temps eren relatius...
Saga m'explicava tot això i jo ho entenia. Per això no em vaig preocupar quan em va dir que ara faríem un breu viatge en el que em portaria a veure una mica dels seus espais celestials. Tampoc vaig sentir por quan la grandiosa bola de vidre es va anar aixecant, poc a poc i en silenci, i després va anar accelerant fins que podíem veure el Sol, la Lluna i tot el planeta Terra allà sota els nostres peus...
()...
Vam recórrer les vuit espirals d'Anatis i vam passar pel mig del mar de Sols d'Anoira on ens podíem deixar enlluernar pels seus milions de llums diferents de colors que no havia vist mai ningú.
- Ara veuràs l'espectacle infinit dels camps d'estels d'Andair, i podràs gaudir de la més gran meravella de l'Univers...
Saga em parlava feia estona d'aquells camps d'estels i ja estava ansiosa per descobrir aquell prodigi. Quan hi vam arribar, vaig copsar que totes les meves previsions havien quedat curtes.
La negror de l'espai infinit amb la constant presència d'estels distants que es movien lentament, s'estava omplint per moments d'estels més propers, tant propers que em semblava que si no fos per la protecció de cristall en què viatjàvem, hauria pogut tocar-los. Va ser en aquest moment màgic quan l'esfera i tot el que teníem a l'abast va desaparèixer, es va fondre fins a deixar-nos a Saga i a mi surant lentament, com amb peresa, en un espai blanament acollidor. Als infinits estels que ens envoltaven a gran distància es va anar unint una mena de polsim platejat, com petites estrelles que fins i tot podíem tocar, una espècie de flocs de llum de meravelloses formes que s'embolcallaven als nostres cossos nus, uns petits estels amigables que es deixaven tocar i que em feien arribar una sensació de pau increïble amb el seu contacte. S'enredaven en els meus cabells i lliscaven per la meva pell en totes direccions. Veia com Saga també es lliurava a les benèfiques sensacions que aquells estels minúsculs ens proporcionaven. Malgrat que sabia que volàvem a velocitats que mai podria ni imaginar, em semblava que suràvem lentament en un espai acollidor que no em causava cap mena de temor.
- Aviat tornarem al teu món. Però abans encara hem de travessar una zona que no m'agrada passar sola. És la zona dels Oceans Opacs de Trom...
Em va explicar que passaríem una hora en la qual gairebé tots els nostres sentits desapareixerien. No veuríem ni sentiríem res, ni la nostra pròpia veu, i la obscuritats seria tan complerta que no veuríem ni tan sols aquelles llampurnetes que es besllumen sempre, tot i que estiguem a la fosca més absoluta. Tampoc podríem sentir cap olor de cap mena, tan sols disposaríem del tacte. M'agradava la idea, jo mateixa sovint em descobria tocant coses, tocant-me a mi mateixa. Jo no podria veure ni sentir res que no fos a través del tacte, sentiria només el meu propi cos i el de Saga. Per això calia que no ens separéssim, aquella hora d'aïllament podia ser la més tràgica si la passàvem soles, però ( i ho va dir amb un somriure ) si estàvem juntes podia ser la més extraordinària de la nostra vida.
(...)
Poc a poc van anar desapareixent les estrelles i la fosca i el silenci ens començaven a envoltar. Quan vam entrar en els Oceans Opacs, Saga i jo ens vam abraçar. Saga tenia raó. No podia veure ni sentir res, ni tan sols la meva pròpia veu. Vaig provar de cridar però era inútil. L'obscuritat i el silenci eren totals, l'aïllament, brutal. Però podia sentir el cos de Saga, m'abraçava a ella i ella s'abraçava a mi, gairebé desesperadament. Podia notar que reia de felicitat, i de mica en mica va començar a acariciar-me. De seguida, jo l'estava acariciant a ella com mai hauria imaginat que seria capaç de fer. El fet de concentrar tota la meva receptivitat en l'únic sentit del tacte el potenciava de tal manera que el més lleu fregadís de les nostres pells es veia multiplicat. La meva epidermis s'estremia i podia fins i tot notar quan la seva també ho feia.
Vaig ser jo qui va iniciar la besada! Jo! Els nostres rostres es van trobar en la fosca, les meves mans acaronaven els seus cabells i vaig cercar els seus llavis amb els meus. Vam besar-nos intensament i vaig ser jo la que, agosarada fins un extrem que a mi em semblava infinit, vaig probar amb ella aquella cosa que tot just acabava d'aprendre i que m'havia semblat repugnant quan venia del Pere Lluís. Vaig entrar a la seva boca, de primer petonejant les seves dents i tot seguit ens vam lliurar totes dues a la besada més pregona, profunda i completa que mai hauria pogut concebre.
Ella m'envoltava suaument amb els seus braços. Podia sentir com el seu cos s'agitava i també el meu va començar a fer-ho. Sentia la seva escalfor, la seva mà al meu pit gairebé cremava...
Jo era la coloma, ella el meu colomar. El meu cor bategaba follament, sentia que aquelles besades, aquelles abraçades eren per a mi i només per a mi, i aprenia que el seu cor era tan fràgil com el meu i que ella tremolava com un ocell poruc emparat entre les meves mans. El sentit del tacte em va revelar que ella estava plorant i jo vaig plorar també, plena d'emoció al rebre i donar tants sentiments. I aquell fet esdevenia la cosa més meravellosa que mai havia viscut, ja que per primera vegada a la meva vida vaig sentir com una altra persona em necessitava, a mi, a la pobre noia toixoneta i estúpida. Ella, la Saga de les estrelles, també tenia com una por no admesa dins la seva aparent seguretat i vaig sentir que era jo qui la consolava. Jo era el niu i ella la oreneta, i era jo que peixava la seva ànima assedegada de sentiments amb les meves mans i els meus petons.
Després, poc a poc, van anar apareixent de bell nou els estels, el rostre bonic i perfecte de Saga em mirava amb els seus ulls gerds, suaus i plens de dolçor. També van començar a retornar els sons i ja podia escoltar aquella il·limitada quietud que ens envoltava, així em van arribar les seves paraules pronunciades des de la complicitat de creure's encara en el silenci absolut:
- Com que no em pots sentir, et dic que t'estimo...
*
Vam iniciar el retorn.
- Jo no et puc ajudar en les teves penalitats allà baix, però et puc dir que seré sempre aprop teu, Montserrat estimada. Jo també pateixo de soledats quan viatjo, i només tu m'has fet companyia en aquest periple actual. Quan em necessitis, crida'm. Quan et necessiti, et cridaré...
- Vull quedar-me amb tu... no vull tornar...
- Ara cal que tornis. No pots venir amb mi perquè la meva missió no està acabada encara, però un dia vindré a cercar-te i et portaré a viure amb mi al meu Món.
.
Vaig sentir com davallàvem ràpidament i com en una confusió vaig trobar-me de bell nou al mig del bosc.
- He de partir, però sempre que em necessitis estaré amb tu. Té.
.
Em va donar una estranya pedra de colors meravellosos, a mig camí entre un quars i un diamant, que brillava màgicament a les seves mans. Jo podia sentir una vegada més el terra humit, el dolor de les esgarrinxades va començar a fer-se evident.
*
(…)
.
Així que va començar a arribar-me la veu del meu avi que cridava el meu nom , Saga va desaparèixer . Vaig poder veure com la bola de cristall s’enlairava i , a dins , Saga que em mirava i em feia adéu amb la mà . . .
.
( . . . )
.
El cap se’m va anar embotint i em vaig sentir nua sota l’única protecció de la brusa bruta bruta i mig estripada , amb els peus plens de sang i de cops per tot arreu . M’ havia ajupit per tractar d’amagar la meva nuesa amb la poca roba que disposava , quan la llum de la llanterna del meu avi em va ferir els ulls i vaig tornar de cop al meu món .
.
( . . . )
.
- La Montse té por . . .
.
*
*
*
*
* Capitol 25.
.
*
.
Tenia els ulls clucs de cara al sol.
Podia sentir la seva escalfor i llum intensa que travessava les meves parpelles i il·luminava el meu interior.
El mar seguia allà, recordant-me amb el seu continu onatge que el temps passava i que faltava molt poc perquè ella arribés.
Sabia que avui era el dia exacte i aquell moment, l’hora precisa.
Així va ser. Em va prendre una gran excitació. Sabia que tot havia de passar en aquell precís instant.
I gairebé en el mateix moment en què el meu cap deia “ara!”, una figura es va interposar entre el sol i jo. Vaig notar la seva presència però no vaig obrir els ulls, com per gaudir uns instants més del moment tan esperat. Era ella, n’estava segura. No calia dir res. Tan sols hauria d’aixecar-me i seguir-la. Vaig gaudir uns instants encara de la seva presència endevinada, de la seva ombra refrescant, després vaig obrir els ulls i la vaig veure, allà, somrient, amb la seva pell blava, nua com sempre.
A la seva dreta hi havia la Buba, la Boja del bosc, amb el seu vestit estrambòtic i un amplíssim somriure als llavis.
A la seva esquerra, el Quico, amb la seva gorra blava, els pantalons de pana i la seva rialla esdentegada al bell mig del rostre.
.
(…)
.
*
Ens vam abraçar i vam començar a caminar.
Teniem tantes coses per dir-nos i tant de temps per fer-ho!
La gent ens mirava, estic segura que érem un espectacle.
Saga que caminava blava i nua, al meu costat, per fi havia vingut a recollir-me. Darrera nostre ens seguia la Buba, estrafolària com sempre, amb el seu barret de colors i vestida de parracs.
El Quico, saltant i ballant, tancava la curiosa comitiva.
La gent ens mirava,
no havien vist mai una noia blava?
O era la boja qui cridava la seva atenció?
O el Quico que demanava “sigarrus” a tort i a dret?
.
(…)
.
Saga em va preguntar si estava decidida a seguir-la.
La Buba i el Quico també vénen, em va dir.
I mentre caminàvem cap el penya-segat em va explicar que ara ja podia anar a Xam i que jo podia anar amb ella, i que si volia podríem restar allà per sempre més. La Buba i el Quico ens seguien, reien molt, feien saltirons i fins i tot deien coses a la gent amb qui ens trobàvem i que es quedaven mirant-nos estranyats, és clar, del curiós espectacle que oferíem.
.
(…)
.
Semblava que allà no hi havia res, però obedient a un senyal de Saga, magestuosament, va aparèixer la gran esfera de vidre, vella amiga d’antic viatge, que surava sobre el mar com una màgica embarcació.
Al seu interior hi havia una casa, arbres i ocells, i també el meu cavallet de pintor i algunes de les meves aquarel·les. Era gairebé igual que la petita bola de vidre que tenia a casa i lluïa com la pedra de colors meravellosos.
Saga va obrir els braços i va saltar. Vaig veure sense cap mena de temor com el seu cos volava i apareixia feliç dins la immensa bola de vidre.
Des d’allà ens convidava.
El gran viatge estava a punt de començar.
.
*
-Deixa tot el teu món ara. Deixa per sempre més la Clara, el Màrius, els teus pares i els teus companys. Deixa el Pere Lluís, el nen Jesús i els poemes, deixa fins i tot el teu avi, el teu poble de muntanya, el pit-roig i la tórtora de cada matí. Enterra per sempre el teu passat i podràs començar una nova vida, en un món millor que existirà només per tu.
Un món només fet de mar i d’estrelles. Si vens amb nosaltres per sempre més seràs Montsemar de les Estrelles…
(…)
* * * * *
* Epíleg.
*
“Ahir vaig somniar que era una papallona
i avui no sé si sóc una papallona
que somnia que sóc jo”.
*
Tot just entrar al mar ja va començar el meu viatge a les estrelles.
Amb Saga, la Buba i en Quico podíem veure el món que estàvem deixant enrera, i no paràvem de riure. La Buba, més expeditiva que jo, fins i tot feia botifarra a tot aquell passat massa roí per ser respectat.
Ara jo ja sabia del bé i del mal, i que totes les coses que passaven en aquell planeta eren una mentida. Que els somnis es barrejaven sempre amb la realitat, que la saviesa de Saga, la follia de Buba i la beneiteria del Quico es donaven la mà en mi, i que tota la resta de coses i persones del món havien estat il·lusions vanes, fantasmes, personatges de ficció i decorats de cartró-pedra a qui calia fer botifarra.
Només de la mà de Saga aprendria que l’autèntica vida era a l’infinit que ens envoltava, i creuava ara, definitivament, els mars eteris i els camps d’estels tot veient com les estrelles, transformades en petits flocs de llum, s’enganxaven blanament i per sempre a la meva pell.
Així vam travessar els oceans de la llum infinita i vam arribar a un espai nou, mil vegades més bell que la més impressionant nit estrellada que mai hagués pogut veure des del meu món.
Allà em sentia feliç, redimida del meu passat i, fins i tot, del meu futur.
Va ser aleshores quan, sense tenir cap mena de pena ni pietat, vaig enterrar tot el meu món antic en el més definitiu oblit.
Després tot van ser riures i petons mentre contemplava, meravellosament emperesida, com a poc a poc i per sempre, la meva pell s’anava impregnant del color fosc i blau de l’amiga, del mar, de la meva nit.
*
Arian Botey i Prat.
* * * * *
Arian Botey i Prat , dins : “Montsemar i les estrelles”.
Editorial Granollers , 2002.
*
part dels fets aquí explicats tingueren lloc al redòs, i a la vertical o gairebé ( amunt i avall ) de la muntanya troncal - muntanyana soca - on enfonsa les pètries arrels el cim del turó de l’home.
els fets succeïen mentre jo començava a ensumar el món i obria els ulls dins la vida i aprenia a contar el temps per fraccions de segon i a mesurar la llum per dècimes de fotons . . .
l ‘ any, el 1959.
*
dins d’aquest poema en prosa hi ha moltes més coses, i és clar!
:
espero que les omissions i la meva particular vivisecció ( tallar i enganxar ) sobre el cos viu de les paraules escrites per un altre tingui una pena lleu i suportable, i ensems serveixi a algú d’alicient per a llegir-ne sencera la novela.
*
*
.
*
"Montsemar i les Estrelles" és una novel·la d'Arian Botey i Prat
Editorial Granollers, 2002.
*
