Nadaleta ( Jacint Verdaguer ).
*
imatge de Altariel
*
Una vegada era un minyó qui, havent-se esgarriat enmig d’un bosc on havia anat a tallar un feix de llenya, sense saber com ni de quina manera, es trobà a l’entrada d’una cova molt gran. Allà dins vivien un home i una dona, que tenien una filla molt hermosa de nom Nadaleta. L’home s’adonà del minyó llenyataire i li digué:
-“Ja pots entrar”.
El minyó hi entrà. Un cop fou a dins, l’home li preguntà com es deia:
-“Me dic Bernadó”- respongué.
L’home i la dona estaven sopant en una taula molt ben parada, i Nadaleta els servia.
-“Asseu-te, Bernadó, i sopa amb nosaltres”- li digué l’home.
El minyó llenyataire, que tenia les dents ben esmolades de gana, s’assegué a taula i sopà com un general. A l’ésser a l’últim plat, el minyó es deia a si mateix: “ets l’home més sortós del món: tenies gana i aquí trobes la taula parada i et serveix l’hermosa Nadaleta, boca què vols, cor què desitges”.
Mes, quan s’enfilava en el bo i millor dels seus somnis, l’home de la cova li digué amb veu rogallosa:
-“Ve’t aquí una destral. Demà arrencaràs, tallaràs i treuràs a descarregador el bosc on t’has perdut; si no, moriràs a les meves mans”.
Una romeguera que li haguessen passada per l’esquena hauria estat més amorosa per al pobre llenyater que la paraula que acabava de sentir.
Se n’anà al llit tot esglaiat, mes no pogué aclucar els ulls en tota la nit, pensant en la trista mort que l’esperava.
Quan el dia començà a puntejar, agafa la destral i s’encamina cap al bosc. En aquell bosc ahir al vespre s’hi havia perdut i avui s’hi veu més perdut encara. Comença de seguir-lo amunt i avall; roda d’açí, roda d’allà, no sap on donar el primer cop de destral. Estant en aquests maldecaps, veu moure tot plegat uns arboços i en veu sortir l’hermosa Nadaleta portant la cistella de l’esmorzar. Mentre parava taula sobre l’herba, li diu:
-“Que poca feina has feta, Bernadó!”
-“¿Com és possible que faça en un dia tota la que em mana el teu pare, això és, arrencar, tallar i treure a descarregador tot aqueix bosc?” - respon ell.
-“No t’espantes” - li diu ella - “: menja i dorm”.
Ell esmorzà un xic més assossegat, i després que Nadaleta se n’anà amb la cistella al braç, es resquità a l’ombra d’un arbre del son que havia perdut a la nit.
Al cap d’una estona s’aixecà, prengué la destral i tornà a passejar-se pel bosc, pensant per on començaria la tallada. En això estava, quan veié comparèixer a Nadaleta amb la cistella del dinar, i li digué com al matí:
-“Bernadó, que poca feina has feta!”
-“La que tú m’has dit”- ell li respongué.
-“Menja i dorm” - li tornà a dir Nadaleta.
Quan Bernadó hagué ben dinat, féu la migdiada del sol baixant, com abans havia fet la del sol pujant; després prengué la destral i tornà a passejar-se pel bosc, decidit a donar el primer cop de destral. Quan el sol ja se n’anava a la posta, es presentà Nadaleta amb el cistelló de la berena.
-“Bernadó, que poca feina has feta!”
-“He fet tot el que m’has dit” - ell respongué - “: menjar i dormir”.
-“Has fet bé” - li diu ella.
I mentre Bernadó feia vesperoles, ella es tragué una vergueta que duia amagada al pit, i li diu:
-“Vergueta, vergueta, per la virtut que tens, que tot seguit me tingues aquest bosc tallat, lligat i tret a descarregador”.
Donà un cop de verga a terra i el bosc quedà tallat sens restar-hi un sant arbre! ne donà un altre i quedà tret a descarregador.
-“Ara jo m’en vaig” - digué Nadaleta -, “sinó el pare em trobaria a faltar. Tu, quan vingues a casa al vespre, fes com si estiguesses molt cansat”.
-“Això prou!” - ell respon - “, és de bon fer”.
Nadaleta se’n tornà amb el cistelló al braç cap a la cova, i una estona aprés quan ja llustrejava, en Bernadó prengué el mateix camí amb la destral a l’espatlla.
A l’arribar a la casa trobà que anaven a sopar; es posà a taula amb ells, i l’home li preguntà:
-“Bernadó, deus estar molt cansat”.
-“Ja ho podeu ben dir” - ell respongué - . “Com no estarà cansat i fadigat qui en un sol dia ha tallat, enfeixat i posat a punt de càrrega un bosc com aquest?”
-“Bé” - replicà l’home -. “Doncs, demà treuràs l’aiguada del pou, l’escuraràs, el desfaràs, i posaràs la pedra més alta en el lloc de la més baixa i la més baixa en el lloc de la més alta; si no moriràs a les meves mans. Ara ves-te’n a dormir”.
Se n’hi anà, i l’endemà, de bella matinada, es posà a la feina de treure aigua del pou, galleda amunt i galleda avall.
Nadaleta li portà l’esmorzar i li digué:
-“Això està molt endarrera”.
-“Sí” - respon en Bernadó -; “com més aigua trec, més n´hi resta”.
-“No t’hi afadigues” - ella li respon - ; “menja i dorm”.
-“Això prou!” - respongué ell, que ja estava un xic cansat.
Quan, a l’anar-se’n el sol a la posta, Nadaleta li portà la beguda, es treu la vergueta del pit i li diu:
-“Vergueta, vergueta, per la virtut que Déu t’ha donada, que en un no res em tingues aqueix pou sense aigua, escurat, desfet i tornat a fer de manera que la pedra més alta prenga el lloc de la més baixa, i la més baixa el lloc de la més alta”.
Dit i fet, donà tres cops a terra: al primer, el pou queda sense una gota d’aigua; al segon, queda escurat com si n’hagués passat una escombra i al terç desfet i tornat a fer, anant el de dalt a baix i el de baix a dalt. Al tenir l’obra en aquest punt, Nadaleta es gira a En Bernadó i li diu:
-“Al vespre no em faràs quedar malament: fes el cansat”.
-“Això rai!” - ell li respon - , “deixa-ho per a mi”.
Al vespre, a l’hora de sopar, el pare de Nadaleta digué a Bernadó:
-“Deus estar molt cansat?”
-“Cansadíssim!” - li respongué - “¿no voleu que n’estiga, havent en un dia desaiguat i escurat un pou com aquell, havent-lo desfet i tornat a fer, posant les pedres de la barana en el fons i les pedres del fons en la barana?”
-“Bé”- respongué l’home -; “demà domaràs un cavall que tinc molt rabijol, que mai no l’ha pogut domar ningú”.
-“Tot ho faré, si Déu m’ajuda”- respongué en Bernadó.
Se n’anà a reposar. L’endemà, al sortir de la cambra, Nadaleta l’escomet i li diu:
-“Quina feina t’ha manada avui mon pare?”
-“Domar un cavall molt rabijol que mai no ha pogut domar ningú” - respongué el minyó.
-“Això sí que és dificultós” - digué ella - ; “mes, si m’escoltes bé i fas, punt per punt, tot el que jo et diré, en sortiràs airós com de les altres dues feines. Has de saber que tot això és obra d’encantament: el cavall serà el meu pare, la sella la meva mare, i jo seré el cabestre. Així que el cavall se’t presenti, garroteja’l bé per totes bandes fins amansir-lo, mes no em toques a mi.
Tal com li aconsellà Nadaleta féu En Bernadó: envestí el cavall a garrotada seca, no deixant refredar el bastó damunt, fins que el tingué manyac com un anyell.
Quan al vespre s’assegueren a la taula per a sopar, l’home de la cova estava orella-baix i alacaigut com un ocell que ha arreplegat una pedregada i ja no fou ell qui parlà a en Bernadó sinó En Bernadó qui l’escometé amb aquestes paraules:
-“Ja teníeu raó de dir que el vostre cavall era rabijol! No n’he vist un altre! M’ha fet suar i pernabatre molt i molt; mes, amb l’ajuda de Déu l’he domat.
-“Ja ho sé” - respongué amb un gran sospir. I afegí després de reprendre l’alè:
-“Demà et casaràs amb Nadaleta”.
*
Jacint Verdaguer.
*
De “Prosa Antològica”,
Biblioteca Selecta, Barcelona, 1952.
*
