1939. He navegat com Ulisses …( Carles Riba ).
*
Ulisses, heroi de la vigilància, caigué en una profunda son durant el seu derrer viatge per mar: des del pais on Nausica l’havia acollit fins a Itaca… ( veieu “L’Odissea”, cant XIII, versos 70 i següents ).
setena elegia.
*
He navegat com Ulisses pel noble mar que separa,
amb un titànic somrís d’obediència a l’atzur,
l’illa de l’últim adéu, on es va inclinar el meu migdia,
i el necessari ponent, dolç d’una glòria sagnant.
.
Sobre la rosa dels astres, set vents, atònits, deixaven
que n’exultés un de sol, el decretat del retorn.
.
Si el magnànim heroi dormí dins la popa segura
més profundament que per cap vi ni per mort,
és contat com els ulls dels reials mariners ho veieren:
l’interior treball, ell va saber-lo amb els déus,
pel que jo sé de mi. Oh! Com era nua, com era
abandonada, la fe que a favor meu va lligar
els dos mons, que em volien, de banda i banda de l’ombra!
.
No atreta pel fi: ans virginal a un impuls
que em travessava d’enllà de la meva innombrable aventura
i de mes pròpies arrels; com dins el ventre vivent
l’ésser que s´hi perfà és tot ell creixença amb les pures
forces originals, i no és seu el destí
que l’amara i l’empeny, talment una puja d’antigues
aigües, fins que ha nascut i que ha plorat i que ha vist;
i és llavors solament que ja li convenen els nostres
mots despert i adormit. Entre nosaltres humans,
déus! Els mots són només per a entendre’ns i no per a entendre’ls:
són el començament, just un senyal del sentit..
Semblen precedir-nos camí del misteri i ens deixen
foscos davant d’un brocat, tristos a un eco que fuig.
.
Cal la secreta clau: un record que ve de vosaltres,
déus! I que no ens ateny fins que ja em arribat;
tal comparança potser, que ens queia de sobte com una
pedra brillant a les mans, dura en sa freda virtut,
i que guardàvem amb altres banals, fins que som a la viva
sorra a la fi de la mar - repatriats o arribats?
.
Com ho diria, germans, si no sé si parlo amb vosaltres?
Ni us parlaria tant sols? Sóc en l’espera d’un déu.
Entre el silenci i el curt sospir d’una onada tranquil·la
- una marcada en el temps, per a mi sol en el temps
anterior a la nit - em serà de cop a la vora,
simple i juvenil, coneixedor sense esclat
per la mà, coneguda invisible sobre ma espatlla:
el meu déu parcial, que m´ha elegit per orgull
fins a la injustícia - dic jo. Em donarà per als altres
l’aire d’un mendicant que és pacient als portals.
.
Ell i jo sol sabrem quin tresor desarem, que jo duia:
no els diamants del crit i de la presa i del foc
( negra escuma, tu els tens ): dels meus dies d’errar i de conèixer,
un sol dia he salvat: el que em salvava: i dins ell,
com les figures per gràcia escollides que omplen un somni,
el tan divers amor dels qui per mi, al meu pas,
pel que em donaven d’ells han esdevingut una mica
més el que eren; i tot el que en el freu he comprès.
.
Oh tresor, tan real que podria comptar-lo i triar-lo!
Mentre, però, no seré rei de ma última pau,
me’l guardaràn les Nimfes gentils que teixeixen amb lenta
trama de porpra i cristall els pertinaços ordits
dels invisibles corrents, dins l’obac obrador subterrani
on l’abella de l’erm va, esmunyedissa, a fer el rusc.
.
Itaca, regne petit, conec la cova profunda! * (1)
Olivereda amunt, fora camí, en el rocall;
closa i subtil com l’hora d’un sol pensament, per a entrar-hi
calen un front humil sota la llinda i un salt.
*
(1) :“…conec la cova profunda!”
Cova anomenada de Marmarospilia que l’autor va visitar el 1927, i on, segons la tradició, Ulisses, en despertar a la seva illa i davant la imminència de noves lluites, va amagar els seus tresors.
*
Carles Riba, 1939, a “Elegies de Bierville”.
*
*
