d’una flor, 7. Rosa ( Rita Schnitzer ).
*
*
Aquesta bella flor amb fragància suavíssima és considerada la reina de les flors. Cascades de roses han embellit festes, cerimònies i jardins.
Ha estat inspiració de poetes i pintors.
És símbol de l’amor, la virtut, la confiança, la virginitat, el misteri i el pecat.
És emblema de païssos, ciutats i families.
Per al cristianisme simbolitza Maria, la “rosa mística”.
El folklore del món sencer relaciona tant sentimentalisme amb la rosa, que es fa força difícil separar els elements mitològics dels romàntics.
Les llegendes sobre l’origen de la rosa són innombrables.
*
Cibeles, deesa mare, la va crear per a venjar-se d’Afrodita, dons només la bellesa de la flor podia fer competència amb la de la deesa de l’amor.
Passat el temps, la flor va ser consagrada a Afrodita.
La seva bellesa i el seu perfum simbolitzen l’amor,
i les seves espines les ferides que causa.
També es creu que la rosa és filla de la rosada,
que va néixer del somriure d’Eros,
que va caure del cabell d’Aurora, deesa de l’alba, quan es pentinava.
*
A la mitologia romana, Bacus, deu de les vinyes i el vi, perseguia a una bella nimfa sense encalçar-la, fins que aquesta queda retinguda per uns matolls espinosos.
El déu es donà a conèixer, i diu que la nimfa es va ruboritzar amb delicadesa.
Bacus, agraït, toca amb sa vareta el matoll, i l’ordena que es guarneixi amb flors del color de les galtes de la nimfa.
*
Segons una llegenda rumana, una princesa molt bella era banyant-se a un llac, i el sol va aturar-se i durant tres dies no es va bellugar, per poder gaudir de la seva bellesa i cobrir-la amb els seus càl·lids petons.
Llavors Déu, veient en perill l’ordre de l’Univers, va convertir en rosa a la princesa, i va manar al sol que seguís el seu camí.
Aquest és el motiu pel qual les roses inclinen la testa i envermelleixen, quan el sol del matí els fa el petó de bon dia.
*
Rita Schnitzer, a “Leyendas y Mitos de las Flores”
Ediciones Elfos, Barcelona, 1984.
*
traducció, miquel del turó.
*
