D’una flor, 5. NomoblidisMiosotis - Nomeolvides ( Rita Schnitzer ).

*
*

*

Segons ens diu una antiga llegenda islàmica,

un àngel es trovava plorant sense consol a les portes del paradís.

Alà l’havia expulsat per estimar a una dona mortal,

i tant sols el perdonaria si aconseguia plantar els Miosotis per tot el món.

Quan l’àngel explica a la seva estimada aquesta condició gairebé impossible,

ella promet ajudar-lo en la seva tasca.

El seu amor i sacrifici commouen a Alà,

fins el punt de concedir-li l’immortalitat i permetre als amants

l’entrada al jardí de l’Edèn.

*

A Europa hi ha una altra llegenda sobre aquesta flor:

Una parella passejava per un camí vora el riu,

i ella en veure les flors esteses al marge li demana que li culli un pom.

Ell, en fer-ho, va relliscar i va caure al riu,

on va ser arrossegat per la impetuosa força del corrent.

Tot fent un darrer esforç, però,

va aconseguir llançar les flors fins els peus de l’estimada,

mentre li deia com a comiat:

-“ No m’oblidis!”

Van ser les seves últimes paraules,

dons només un segon després era engolit per les aigües.

*

Aquesta petita, delicada i encisadora flor simbolitza l’amor sincer, fidel i incondicional.

*

Rita Schnitzer, a “Leyendas y Mitos de las Flores”

Edicions Elfos, Barcelona, 1984.

*

traducció, miquel del turó.

*

servido por miquelturo 1 comentario compártelo