1882. Les Encantades de Vall de Ros ( Maria de Bell-lloc ).
*
*
En aquesta formosa Vall de Ros, a sota el cingle, en aquest lloc escabrosíssim i desert, hi viuen les Encantades.
Els dies de boira, qualsevol que miri per aquell cantó hi veurà la roba estesa; mes tan bon punt es dóna un pas per acostar-s’hi, la roba desapareix en un dir “Jesús”.
És que elles, amatents, sempre coneixen tot seguit la intenció.
*
Una pastora, tot guardant bestiar, anà a parar a Vall de Ros.
Encantada per aquell lloc anà curiosejant d’ací d’allà, i se’n pujà amunt per estretíssim camí. Es trobà en un graó del cingle on hi havia un gorg que, posat al bell mig de la timba, deixa anar les aigües en els llocs de Vall de Ros.
Era el Gorg de les Donzelles; allí perderen la vida les cent jovenetes que havien de donar-se en tribut al moro que habitava la cova d’allí a prop.
La pastora s’assegué al seu peu, tot filant i emmirallant-se en ses aigües.
Tant s’hi va estar, que el dia ja anava de caiguda, i quan ja determinava d’anar-se’n, sentí una formosa veu que sortia de dintre el gorg i cantava dolça cançó.
Meravellada en quedà i pensà si seria aquest el cant de la sirena. S’acostà més al llac per veure de distingir alguna cosa.
I seria per art d’encantament, sens dubte, que la pastora veié palaus de cristall i plata, que amb sa riquesa li feren venir el cap en roda, i relliscà i caigué al fons de l’aigua.
Un xic de borra de sa filosa quedà nedant per sobre l’aigua, i entremig d’ella hi ha un rossinyol que tot l’any canta. I el ramadet que mirava admirat l’enfonsament de la pastora quedà convertit en pedres al voltant del gorg.
*
Tot filant, filant, hi anà una altra pastora i, per veure la fondària del gorg, lligà una pedreta al fil i anà amollant tot el de la fusada. Quan ja l’hagué acabat, va sentir una veu que sortia de dintre el llac i li deia:
-“Tira’n més, encara!”
Espaordida, la pastora ho contà als riellencs, i molts volgueren provar-ho, mes per tant fil com hi amollessin, sempre se sentien les mateixes paraules.
*
Quan la lluna escampa els seus melangiosos raigs als llacs de Vall de Ros,
les Encantades surten de les seves aigües i enmig d’ells i entrellaçant-se amb les heures i ridortes maragdes, formen graciosos jocs i danses acompanyant-se amb els seus cants.
Mes, si la nit és feréstega, si amenaça la tempesta, es posen a fer la sardana tot voltant els gorgs, i de pressa de pressa, tan de pressa que ni es pot distingir el que són, i amb l’impuls que porten s’enlairen fins a la nuvolada i la desfàn.
*
A vegades se les sent rentar la bugada i donar cops de picador enmig de converses i rialles. Com ja hem dit, aquesta bugada l’estenen quan la boira cobreix la vall, i desapareix tot seguit quan algú s’hi acosta.
*
Maria de Bell-lloc
*
a “Costums i Tradicions del Vallès”.
Granollers, 1882.
.
Reproduit a “Llegendes de Sant Miquel del Fai”.
Eds. del Brau, Girona, 1993.
*
