1876. Les cent donzelles ( Francesc Maspons i Labrós ).
*
*
Damunt mateix del poble de Riells del Fai corren les muntanyes del Bertí, les quals vers el nord formen una estreta i fonda clotada on és Vallderrós.
Un torrent, per on passa l’únic grau per a pujar al cingle, la travessa de cap a cap, i ses aigües abundants s’escampen i es filtren per sa fondalada, produint-hi una vegetació extraordinària i un món sempre ple d’encantaments i formosor.
Roques balmades, barrancs feréstecs, brolles que mai cap destral no ha pogut anar a atènyer; un pi, dit de les Onze Hores per aquella en què el sol hi toca, gros i fornit, ajagut damunt la timba com esguardant el que passa en son fons; d’ací d’allà alguna que altra cova, i per tot arreu la dreta i pelada roca en els forats de la qual, on els homes no puguin arribar, fan niu els ducs i les àguiles: tal és l’aspecte dels voltants dels llacs i les cascades, sempre frescos, captivadors i formosos, amb la gemada vall al seu dessota, fins a ésser a peu pla de Riells, i el cingle damunt, dret i feréstec com agegantada muralla d’immensa fortalesa.
La quietud i la soledat hi regnen sempre; sols de tant en tant rompen tanta tranquil·litat els estranys crits o pesats vols de les àguiles o ducs, els quals, com que fan perdre els gats i xais de les cases, els homes d’aquells voltants, quan ve el temps de la calor, en que les niades ja són grosses, per fer-les perdre, des de dalt del cingle, lligats amb una forta corda, es deixen anar timba avall fins a ésser a l’indret del niu, on, havent de sostenir grosses lluites (!), els maten. Déu-nos-en-guard si s’espanten o se´ls trenca la corda, puix ja poden acomiadar-se de la vida. Després es posen a les puntes del cingle i maten a trets les velles ( vol dir els adults ), més havent de parar tot sovint pel gran ressò que es mou i que seria capaç d’atordir-los i fer-los caure daltabaix de la timba.
No és estrany, doncs, que seduïda la imaginació per tanta formosor i grandesa, hagi trobat allí un món de tradicions, totes elles boniques.
El cert és que entremig de tanta brosta i herba, amb els regalims d’aigua que pertot arreu corren, el ramat que pot entrar-hi ja pot dir que no li cal basquejar mai més per pastura. Així un dia una pastoreta gentil i bella que menava a un ramadet de blanques ovelles amb dos o tres cabridets per avantguarda, agafant sens dubte un desconegut viarany del cingle es ficà dintre d’aquella clotada.
De gemats brots no vulgueu pas veure’n més dels que pertot arreu va trobar; drets, espigats i tendres eren temptadors, que a la sola vista captivaven. Així és que els llaminers cabridets endinsaren el ramat pel mig de l’espessor, i quan la pastora se n’adonà, ja era cap al tard i enlloc no va trobar sortida. I el que és pitjor, com més anava, més el brostam atapeït i fort els encloïa, i per tant no tingué altre recurs que seguir un dels corriols que feia el bosc.
Seguint seguint per sota els arcs dels esbarzers ufanosos, negrencs de móres, colgada per la groga flor de les altes argelagues, per ginesteres i arços, obrint-se pas entremig dels brucs i les estepes, es trobà de sobte en un graó del cingle on hi havia un gorg que al bell mig de la timba deixa anar les aigües cap al fons de Vallderrós, la catabauma dels llacs i cascades.
Era el gorg de les Donzelles.
*
En el temps dels moros, el senyor del castell de Montbui, a l’estrep de la muntanya de Sant Feliu, entre els rierals de Bigues i Caldes, havia imposat al territori que dominava, entre altres tributs, el de cent donzelles que cada any devien lliurar-li. Vingué que un dia els cristians, simulant amb canyes un torneig o festa al peu de les muralles del castell, quan sos guardadors més distrets estaven, es tragueren cada un d’ells, de sota la roba, l’arma que duien amagada, i escometent aquells, mogueren forta brega, fins a apoderar-se altra volta de la fortalesa.
Els moros que quedaren amb vida fugiren cadascú per la seva banda, i el senyor o castellà, amb uns quants que el seguiren, anà a refugiar-se, com a lloc veritablement inaccessible, a la cova que hi ha passat el gorg i que des de llavors es digué la Cova del Moro.
*
Els cristians, no obstant, a pesar de la victòria obtinguda, eren encara massa poc forts per a imposar-se a la terra; així és que sos enemics es referen aviat i tornaren altra volta a subjectar-la. No per això el senyor de Montbui es mogué de la nova habitació per ell escollida, ja per estar desposseït de son castell, ja per considerar aquell lloc a propòsit per a una bona defensa, car sols té entrada pel caminet estretíssim que passa entre el gorg i la timba; i seguint vexant el país des de sa cova, allí es feia dur cada any les cent donzelles, que trametia després a un dels altres caids d’Espanya.
Era un cap al vespre d’un d’aquells anys, quan les millors noies de tota la comarca, menades per sos saions feien cap a la Cova del Moro.
En voleu, de plors! Els pares i germans les seguien, i les llàgrimes vessaven per totes llurs cares; fins la naturalesa semblava voler prendre part en aquella escena de desolació i tristesa.
Negrosos núvols corrien d’un cantó a l’altre, el vent xiulava amb força mai vista, i a son impuls s’ajeien arbres i viandes; els verds còvits i les formoses cogullades, espaordits fugien dels terrosos nius fets en les vinyes, i els paorosos mussols s’anaven responent amb acompassat so d’un a l’altre, prenent tot una faisó trista i malhaurada.
I la comitiva cap amunt, fins a ésser al pas del gorg que ja havia entrat la fosca, quan prenent peu la tempesta, un esgarrifós tro vingué a fer ressonar la timba i, commovent-la tota, alçà les aigües del gorg i engolí d’un sol cop totes cent donzelles.
De seguida s’aixecà d’ell una blanca llum que tot hoh omplí de resplendor, i sorprès per ella i atordit per la tempesta, el moro i sos servents, perdut el seny, caigueren daltabaix de la timba, sense que mai més s’hagi parlat d’ells, ni dominessin més aquella terra.
*
*
*
Francesc Maspons i Labrós, 1876.
*
Tradicions del Vallès.
Ed. Barcino, Barcelona, 1952.
Reproduït a
Llegendes de Sant Miquel del Fai
Eds. del Brau, Girona, 1993.
*
